A Estrella Sáenz
L’horror de l’occit pel botxí injust
encara m’espanta, m’esfereeix.
Sang vessada en sacrifici de l’humil
em crida, no venjança, pietat de ploma.
No pot haver-hi treva entre oblit
i memòria, ni perdó sense justícia,
ni justícia sense compassió.
Negats els uns als altres, danyem l’humà.
Fill d’una nissaga criminal,
d’un temps que assassinava,
contra quin déu maleiré l’infortuni?
Esclau dels fats –tèrbol esperit-
feble com sóc, sense virtuts heroiques,
mon sol puntal, la deïtat benigna.
Temps de lectura: 0 minuts
