Com a mínim, en Llorenç reconeix que és un xic competitiu. D’ençà de la jubilació anticipada a cinquanta-cinc anys (martingales dels treballadors de la banca de l’època) que no ha parat. Per això presumeix de diversos títols del joc de la botifarra del Casino, i és que en estratègies de punts i trumfos, no té rival. Hom pot pensar que amb l’edat els reptes decauen, però l’insensat que ho pensa no coneix en Llorenç, Llo pels amics (s’escurça el nom per ser ràpid fins i tot en això). El seu lema: citius, altius, fortius.
Però un bon dia aterra el projecte “l’hort a l’escola”. A cada classe d’infantil un dels avis del grup menarà un esquifit tros de pati reconvertit als cultius. En Llo no ho veu clar, una cosa és regar quatre verdures per abastir els teus, i l’altre, molt diferent, és exhibir-se a la pista central del Roland Garrós, davant de l’atenció de les famílies que recullen els seus esqueixos plens de mocs quan sona la sirena.
El principal contrincant arriba xiulant sota un barret de palla; duu les mans agafades a l’esquena, un cordill per cinturó, espardenyes de cànem trenat i una camisa de quadres descolorits on li manquen tres botons (es nota que no té cap dona que el repassi quan surt de casa). L’ha fitxat la tutora de P4 que no trobava cap avi de quilòmetre zero. Per en Llo és un immigrant andalús que fa molts anys va venir a empastifar la ciutat amb el coi de barri de les cases barates (maleïda llei Bosman).
A partir d’aquell dia, el nou Mozart dels horts, que en prou feines xampurreja el català, cultivarà una merescuda fama obtenint abundants collites d’ufanoses hortalisses i, pel que diuen els soferts pares que en tasten de dues classes, fins i tot més gustoses. A la casa veïna del pati, rere la tanca de tuies, en Llo-Salieri l’espiarà tothora amb desfici. L’hegemonia del nouvingut és aclaparadora. A més, el maleït, és simpàtic amb la mainada i el preferit de les senyoretes: mai té un no quan s’ha de cobrir una baixa d’un avi convalescent per una operació de maluc ni per fer una presentació del projecte davant del claustre.
I llavors arriba la COVID19, quedeu-vos a casa, sí, però els horts s’han de mantenir, i per precaució només el nou Messi del planter en rep l’autorització. Al centre no hi va ni tan sols el director, però ell sí.
En Llo s’il·lumina mirant-ne una de Marvel amb el seu net gran. En ella, el tità Thanos creu que a l’univers hi ha massa gent, que cal restablir l’equilibri. I si en Llo ajuda a la COVID a fer la feina? Aleshores comencen les sortides legals pel toc de queda utilitzant el gos del veí per recol·lectar mascaretes de les escombraries. De nit entra al petit magatzem de l’escola on es guarden els estris de l’hort. Guarnit amb guants de làtex, s’escarrassa de valent fregant el mànec de l’aixada amb mascaretes usades esperant que es compleixi l’esperança de vida del “papu” sobre diferents superfícies. De bon matí, rere la tanca de tuies, prega perquè el fals avi no torni. Però sempre ho fa, orgullós. És el terratinent conqueridor dels microhorts, del pati de l’escola i del cor de les senyoretes; un sant baró, diuen. Fastigós, pensa en Llo.
Però tot té solució. El confinament va per llarg i ningú s’adona de la incompareixença de l’agricultor prodigiós, l’hort s’erma i el projecte se’n va en orris. Qui podria sospitar que el Gaudí de les tomaqueres reposa per sempre més enterrat dins de la seva obra. Amb els guants de làtex, un cop de tràmec i una nit amb poca lluna va ser suficient per fer el que el virus del pangolí o del rat-penat no va poder. Si no hi ha competició, no hi ha guanyadors.
Temps de lectura: 3 minuts
