Prou conegut és que, en aquest país, la investigació científica i la recollida de fems del carrer estan valorats més o menys per igual, i gairebé diria que els escombriaires encara estan més valorats. Aquesta situació que obliga molts dels nostres prometedors científics a buscar-se les garrofes a altres països on els valorin més, no és una situació nova i, per desgràcia, a Espanya és una cosa que es remunta a molt de temps enrere. Tot i això, hi ha científics que, treballant aquí, i amb més valor que un torero, han aconseguit obtenir reconeixement mundial a la seva tasca tot i que fins i tot el Congrés dels Diputats va emetre una Reial Ordre prohibint posar en pràctica els seus descobriments. Aquest és el cas indignant del doctor Ferran i Clua i la seva vacuna contra el còlera.
A finals del segle XIX, el món es veia afectat per periòdiques onades d’infeccions les quals, gràcies als moderns sistemes de transport del moment, es dispersaven pel planeta en la mateixa proporció que ho feien les mercaderies i els viatgers que transportaven. En aquesta situació, el còlera -malaltia bacteriològica provinent d’Àsia- va començar a distribuir-se per Europa, especialment per les zones portuàries, encongint el cor als responsables civils per causa de la seva alta mortalitat. La comunitat científica mundial va posar fil a l’agulla per posar fre a aquesta epidèmia.
Bacteri del còlera
El còlera havia arribat a Marsella el 1884 i, en previsió que no arribés a ports espanyols, des de l’Ajuntament de Barcelona es va enviar a estudiar el cas al jove metge de Corbera d’Ebre, Jaume Ferran i Clua, especialista de la nova branca de la medicina anomenada “bacteriologia” i treballant de metge a Tortosa. El Dr. Ferran havia seguit molt de prop les noves tècniques de Pasteur i els descobriments de Koch sobre el bacil del còlera, aconseguint a Marsella unes mostres d’aquest bacteri per a desenvolupar al seu laboratori una varietat de vacuna seguint el procediment de Pasteur. La cosa, que va començar amb bon peu, es va torçar tot just arribar a la frontera de la Jonquera.
Les autoritats, en assabentar-se que el Dr. Ferran portava mostres del bacteri, es van negar en rodó a deixar-lo passar, ja que no volien que el bacil entrés a territori espanyol. Els buròcrates van tenir 8 dies retingut Ferran a la duana, el qual temia que es fessin malbé les mostres. Al final, en vistes de la negativa tossuda de les autoritats, va accedir a deixar les mostres a la duana i, aleshores, el van deixar passar. Tot i això, Ferran se les va empescar per a passar una de les mostres ficada al mitjó, salvant d’aquesta manera, la ximpleria de l’administració.
Un cop al seu laboratori, el Dr. Ferran va desenvolupar una vacuna contra el còlera que va provar en primera instància amb la seva pròpia família, funcionant a la perfecció. Tenint en compte la tremenda por que hi havia entre la població al contagi (fins llavors només s’utilitzava la quarantena per evitar-lo), el sol fet de poder tenir una opció a salvar-se del contagi era benvinguda. La divulgació del descobriment li va valdre el començar a guanyar-se l’animadversió de científics i polítics espanyols -l’enveja està vist que és esport nacional-, els quals van començar a acusar Ferran de publicar resultats no contrastats i a criticar-lo agrament, tractant-lo com “aquel osado mediquillo catalán“. Tot i així, el Dr. Ferran va seguir endavant.
Però l’any següent, el 1885, el còlera finalment va arribar a Espanya al port de València, afectant molt greument la ciutat del Túria. Va ser llavors que un metge valencià el Dr. Amalio Gimeno, que sabia dels treballs de Ferran i Clua, va anar a buscar-lo a Tortosa i se’l va endur a Alzira per començar a treballar a la vacunació massiva de la població, a causa de l’alta mortalitat que tenia la malaltia -a Marsella, de fet, havien mort més de 3.500 persones.
Un cop allà, sense cobrar un duro a ningú, Ferran i Clua i el grup de metges que el van portar van començar a vacunar massivament la població, ja fossin rics o pobres, aconseguint injectar unes 30.000 dosis de la vacuna contra el còlera, amb resultats molt satisfactoris. No obstant això, la campanya va arribar a orelles dels seus oponents científics (alguns dels quals tan famosos com Santiago Ramón y Cajal, en aquell temps “endollat” al govern) que van forçar el ministre de Foment, en Francisco Romero Robledo, a fer parar la campanya de vacunació fins que una comissió de “tècnics oficials” emetés un “informe autoritzat”; informe que, evidentment, va ser negatiu. Romero Robledo -famós per les seves tupinades a les “eleccions” a diputats- d’aquesta manera cedia a les pressions dels qui no veien bé que algú posés remei a aquella malaltia al marge dels interessos polítics i econòmics dels cacics del moment.
Santiago Ramon y Cajal s’oposà a la vacuna del doctor Ferran i Clua
Al final, el Congrés va aprovar el 18 de maig de 1885 una Reial Ordre segons la qual només es permetria seguir vacunant el Dr. Ferran i Clua (a ningú més) i sempre que ho fes amb un delegat del govern davant. Semblant idiotesa -resulta impossible que una persona sola vacuni massivament- era un eufemisme del govern conservador per no poder negar l’evidència de que la tècnica del Dr. Ferran, la qual havia estat avalada per nombrosos científics internacionals, era tot un èxit. L’establishment científic i els cacics havien vençut.
Ferran, amb una emprenyada monumental ja que el prenien poc menys que per burro, va rebutjar seguir la vacunació tot i que tenia milers de persones en llista d’espera per rebre una vacuna. Resultat? En aquell any 1885 van morir 150.000 persones a Espanya a conseqüència d’aquella epidèmia de còlera, de les quals només 54 correspondrien a algú dels 30.000 vacunats pel Dr. Ferran i el seu equip. Els números cantaven per sí sols.
Ferran i Clua, posteriorment, va desenvolupar una vacuna contra el tifus i una altra antiràbica, així com una sèrie de mesures profilàctiques de les infeccions per als soldats durant la I Guerra Mundial, que el va fer mereixedor de tota mena d’honors a nivell internacional. D’aquesta manera, de fora a dins, el reconeixement de la tasca científica sense comparació del doctor Ferran i Clua va arribar finalment al seu país.
Malauradament, l’enveja (Ramón i Cajal va pretendre fins i tot apropiar-se de la paternitat de la vacuna) i la corrupció política van frenar la solució a l’epidèmia del còlera del 1885, sense importar-los el més mínim les 150.000 víctimes que la seva irresponsabilitat van acabar produint. Una lliçó per gravar a foc a la pell de tots aquells politicastres de pa sucat amb oli que, actualment, retallen obsessivament en sanitat pública.
És possible que algun dels seus avantpassats fossin vacunats pel Dr. Ferran i Clua.
Doctor Jaume Ferran i Clua (1851-1929)
Temps de lectura: 6 minuts
