Quilòmetre 0,4. Amb la puntualitat rigorosa de gairebé sempre el bus es va aturar a la plaça de l’Ajuntament. Era la seva segona parada i no anava gaire ple de gent, tot i que normalment, a aquella hora, ja semblava una olla amb l’aigua al punt just d’ebullició. Hi vam pujar quatre persones: una dona que devia vorejar la setantena, una noia amb unes ulleres de sol que li tapaven mitja cara, un senyor amb un maletí a la mà i un diari a sota del braç, i jo. Cadascú de nosaltres va poder seure on va voler, tot i que sense buscar-ho ni pactar-ho ens vam col·locar ben a prop els uns dels altres. Com si perseguíssim una mena d’escalf humà entre la buidor de la resta del vehicle.
Quilòmetre 1,57. La senyora gran, veient que la plaça Amèrica era a prop, es va començar a remoure. Quan feia aquella acció, la d’aixecar-se del seu seient i assegurar-se que tenia el bastó ben agafat, sempre tenia el mateix pensament: que no havia aprofitat gaire el bitllet. Ja li agradaria a ella poder anar més lluny, sense haver-se de preocupar per les seves cames, però havia arribat un punt en què tant si estava asseguda com si caminava li feien el mateix mal. Només estava bé estirada a la seva butaca de pell, la que tenia a la sala d’estar, i això feia que les seves sortides fossin cada vegada més reduïdes. Tot i així la visita setmanal a la perruqueria encara la continuava mantenint. Era l’únic petit luxe que tenia en la seva vida monòtona de mestressa de casa, i per poc que pogués no en volia prescindir. El seu marit li havia dit infinitat de vegades —sobretot des que la dolença a les cames se li havia agreujat— que potser no calia anar allà per pentinar-se, que just al carrer de sota de casa hi havia una perruquera i de segur que ho devia fer bé com la seva i inclús amb més rapidesa. “Perquè de vegades no em diguis que no t’hi passes més de quatre hores? Una exageració, vaja!” Però ella era —sempre ho havia estat i amb l’edat hi havia trets que s’accentuaven— cabuda de mena i insistia que els seus cabells no els tocaria ningú altre, que de professionals com aquella n’hi havia ben poques al món. I cada vegada que emetia aquella sentència i, com a conseqüència, el seu home esbufegava, amb resignació, la dona estava contenta de pensar que després de la perruqueria quedaria amb la seva germana, l’única que li quedava, i les dues menjarien una bona tassa de xocolata desfeta amb xurros. Allò sí que li treia tots els mals, també el de les cames: tenir el cap arreglat i compartir taula i teca amb qui tant estimava. Llàstima que les trobades les hagués de fer d’amagat. Si el seu home sabés que rere l’excusa de la perruqueria hi havia la seva cunyada li agafaria un cobriment de cor i s’enfadaria de valent. Mai havia sigut sant de la seva devoció, i molt menys quan amb l’herència dels seus sogres, per ser la més gran de totes, es va endur la part més generosa, mentre que a la resta només els van tocar petits pessics. Però a la dona que devia vorejar la setantena allò mai li havia important: després del tint, dels quatre rul·los i de l’assecat podria fer-se l’abraçada més tendra i sentida de tota la setmana. La que no es podia pagar ni amb tots els diners del món.
Quilòmetre 4,04. Durant tot el trajecte aquella va ser la primera vegada que la noia es va treure les ulleres de sol. Semblava que les duia enganxades a la cara amb alguna mena de cola permanent, perquè tot i que el dia era gris i rúfol no havia fet el més mínim gest d’apartar-se-les dels ulls. Però llavors va voler comprovar que havia arribat al Port d’Eivissa i que ja era el moment de baixar del bus. I també va ser en aquell precís instant que unes quantes llàgrimes, ben juntes, van aflorar-li. Va ser molt ràpida intentant-les esborrar del seu rostre abans que li llisquessin galtes avall, però durant aquelles mil·lèsimes de segon es van poder observar a la perfecció. Per això havia optat per aquella mena de màscara: no volia que ningú s’adonés de la seva pena, que la consumia per dins, que se la menjava en silenci. De fet ni ella mateixa sabia per què després de tres mesos del gran terrabastall encara continuava seguint aquell ritual. No li devia fer cap bé, no en tenia cap mena de dubte, però no ho podia evitar. Els matins, després d’haver conviscut amb l’insomni durant la nit, es llevava convençuda que el dia anterior havia estat l’últim. Es posava a dins de la dutxa, escoltava la ràdio i es vestia amb l’elegància que el seu lloc de feina li requeria, i després de fer aquests tres passos respirava profundament, com felicitant-se per haver-ho aconseguit. Però quan es preparava l’esmorzar —una tasca que sempre havia anat a càrrec d’ell— el món li queia a sobre. Amb la torrada en una mà i el ganivet en una altra, a punt per untar-hi la mantega i la melmelada, l’envaïa la tristesa i la desolació. I ja no tenia manera possible de reprimir les llàgrimes. Per què no havia sospitat en cap moment que el seu home tenia una amant? Per què una relació que des de sempre havia estat tan intensa i passional s’havia acabat amb aquella fredor? I per què, malgrat tot, el trobava tant a faltar? Per això cada matí, abans d’anar a treballar, s’aturava en aquella part de la ciutat —era allà on s’havien conegut per pura casualitat— i durant una estona, fins que passava el bus següent, es recreava en la seva feliç història d’amor, que ja no era feliç ni d’amor, només història.
Quilòmetre 6,49. El senyor del maletí, quan va adonar-se que havia arribat a Punta al Mar-Camí Ral va entaforar el diari com va poder a dins de la seva bossa de cuir. No havia deixat de llegir-lo al llarg de tot el trajecte. Però no havia passat de pàgina en cap moment. Sempre havia estat a la número trenta-quatre, a l’apartat de successos, combinant la concentració i la indignació a parts iguals. Tenia una manera de gesticular exagerada i emetia algun so que feia que els altres passatgers se’l miressin. Fins i tot el conductor en un parell o tres d’ocasions va estar a punt de demanar-li si anava tot bé. Sort que per prudència no ho va fer: el senyor, indubtablement, hagués baixat d’allà més aviat del que li tocava. Encara que el seu comportament era tan estrident, la seva intenció era passar totalment desapercebut. El protagonista d’aquella pàgina trenta-quatre era ell mateix: la fotografia de mida tirant a grossa que hi apareixia ho corroborava. Es veia horrorós: demacrat, ple d’arrugues i amb una vestimenta antiquada. I el pitjor no era allò, sinó el contingut de la notícia, que l’acusava d’un desfalc econòmic que ell jurava i perjurava —ja havia passat per uns quants judicis però encara n’hi quedaven uns quants més per endavant— no haver fet. La seva família —almenys de moment— li feia costat, però sabia de sobres que per ells cada vegada era més difícil conviure amb aquella situació. Els amics i els companys de feina no havien tingut tanta paciència i s’havien volgut desvincular d’ell tan aviat com havia estat possible. Pensaven que, si calia, ja hi hauria temps per rectificar, malgrat que n’hi havia pocs —potser cap— que creguessin que s’havien equivocat amb la seva sentència. I ell, aquell dia, en veure’s imprès en aquell paper reciclat sense miraments, ja no havia pogut més i havia pres la gran determinació. “Tant de bo que no falli res”. I mentre ho pensava, anava entaforant cada vegada amb menys delicadesa el diari a dins del maletí. Cony de corda, que obstaculitzava tot l’espai.
Quilòmetre 7,05. Vaig mirar el rellotge per saber si anava bé de temps. Sí, hi anava. De moment encara sí. Aquell dia em va semblar que havíem arribat a Castell de Pop – Jesús Natzaré en un temps record. Que ràpid que passava tot quan en lloc de centrar-se en un mateix s’estava pendent dels altres… No havia tingut ni un moment per pensar en la meva mare, i en el seu pèssim estat de salut, i no sabia si era una cosa bona o dolenta. Havia pogut desconnectar de tot plegat, però tenia uns remordiments immensos. I si…? No, era impossible. O almenys jo volia que ho fos. Vaig baixar dels núvols pel so estrident del meu mòbil: era el meu pare. I en sentir-lo no vaig saber què dir. Només se’m va acudir tornar a desfer els set quilòmetres fets. Necessitava estar sola —llavors sí— amb la buidor que oferia el bus a l’inici de cada trajecte.
Temps de lectura: 8 minuts
