Fotografia: Ainhoa Anaut
Fa dies que agafe el mateix autobús. La línia 8. Puge a la parada d’Ausiàs March i vaig fins l’Hospital Nou de la Fe. El primer dia vaig un poc aclaparada, la veritat, tinc una sensació de fastidi perquè fa mal oratge. Inconscientment, busque el seient de la finestra, plou un poc i les gotes corren en totes direccions, segons les porta el vent. El vidre està fred, ho sé abans fins i tot de tocar-lo amb el dors de la mà.
Pedreguer… Pianista Empar Iturbi…, es van quedant enrere les parades i no a totes els pare atenció, quan el teu destí és la Fe, realment no fa falta, no cal.
El segon dia canvia l’oratge, fa fred però no plou. Pel vidre veig els arbres moure’s per la ràfega del vent, cauen fulles a terra i la gent que passa les xafa. És curiós veure a la gent des del vidre, com si jo no formara part de l’escena. Anoracs fins al coll, pantalons llargs, alguna bufanda.
Passen els dies de la setmana i ja no fa vent. Un cel ras il·lumina el vespre i al pujar la cara veig una casa. El bus té la parada just davant. Pugen dues dones i baixen tres homes i una dona. La marquesina tapa part de la façana. Una finestra al segon pis atrau la meua mirada. De sobte, una curiositat s’apodera de mi. Qui hi viurà? Com serà? Pense que potser és un home que viu tot sol. Pense que demà al passar em fixaré més. Què m’haurà fet pensar que hi viuria un home? Des del matí cavil·le perquè no se m’oblide, al pujar al bus, mirar la casa. No vull distraure’m i passar sense veure-la.
Les cortines són llises i clares, la finca és atemporal i segurament l’home serà major, almenys tindrà seixanta anys i potser porta allí vivint molt de temps sol.
Cada vegada m’importa menys anar a la Fe, quasi és l’excusa per agafar l’autobús al vespre i imaginar-me com serà l’home del segon pis. Vaig inventant-me dia a dia la seua fisonomia, el seu caràcter, les seues circumstàncies. Retalls que ja formen part d’un tot. L’home té el pel canós, quasi blanc i curt i segur que quan arriba a casa i no ha de tornar a sortir porta un batí sedós, d’eixos de caixmir granat. Al coll, un mocador nugat amb una baga, blau. De segur que porta un perfum d’un flaire potent, matisos de fusta i canella i té els ulls grisos. Fa dies que sé que li agrada molt llegir llibres de novel·la negra o històrics, és tan fan de Posteguillo com jo mateix.
El cas és que jo, que pujava al bus amb roba còmoda, vaig començar a arreglar-me fa un parell de dies. Una nota de color als ulls, un poc de color als llavis, una camisa a piguetes que feia temps que no portava, un suèter comprat abans de l’accident i que no havia estrenat, fins i tot ahir vaig anar a la perruqueria a posar-me el tint. No vull donar-li massa importància, intente no pensar que ho faig per l’home del segon pis que només viu a la meua imaginació. Només faltaria que al meu problema amb la cama afegirem un del cap.
A més, és l’últim dia que faig aquest trajecte amb el autobús de la línia 8. Em donaran l’alta i jo tornaré a la meua vida d’abans. El cas és que no sé si me n’alegre. Quin disbarat! Falten tres parades… dues… una… i mire nerviosa a la finestra del segon pis mentre el bus s’apara. Ell està ahí. No pot ser! És exactament igual com jo l’havia imaginat i porta la bata de caixmir. Obri la finestra i em mira. Fa una senyal amb la mà dient-me que puge, que m’estava esperant.
S’obri la porta de l’autobús, baixa un home, després una dona i jo, per últim. Bordejant la marquesina que tapa la façana ja senc el xiulet del porter automàtic obrint la porta de la casa.
Temps de lectura: 3 minuts
