Mai haguera pensat que aquell estiu que vivia a Russafa, acabara rebent un facetime d’un amic francès que vivia a Illa Maurici. Nicolas s’havia casat amb una dona mauriciana que havia conegut quan va ser ingressat a París després d’haver tingut un brot psicòtic a Senegal i que son pare anara a per ell per portar-lo a França. Un pare que no s’havia ocupat mai dels seus fills bé, des que es va separar de la seua dona Véronique, una dona forta, psicoanalista que li agradava molt muntar a cavall a Dammeris-les-Lys, on havien viscut sempre tota la família: Élodie, Dimitri i Nicolas. Véronique ara eixia amb un home més jove que havia trobat per un anunci posat al diari abans que apareguera internet.
Josep, en rebre eixa cridada, va oblidar que Nicolas no estava bé i que realment, mai havia estat bé del tot, però la idea de passar un estiu parlant francès en una illa paradisíaca li va semblar una molt bona idea. De fet, des d’aleshores no va deixar de contar-ho als seus amics i tothom al·lucinava amb el viatge que Josep volia fer. I allí es va plantar. Només en arribar a l’aeroport l’ambient era com de postguerra i tothom volia fer-lo pujar a un taxi i, prenent un suc de taronja, un cambrer li va proposar passar una estona amb una dona. Josep no podia entendre com algú podia negociar amb el cos de la dona mentre bevia i pensava a l’inici de la seua aventura mauriciana…
Nicolas va arribar amb el seu fill Tao, es deia Tao perquè els seus pares eren budistes, cosa que comprendria més tard en viure en sa casa perquè mai mataven cap panderola mentre que ell amb la seua mentalitat occidental haguera acabat amb la plaga sencera a l’illa. Es pararen a la platja i es begueren dos cerveses mauricianes que els propis mauricians produïen perquè portar qualsevol producte a l’illa podia ser caríssim, de fet ho era i així i tot hi havia molt de ric a l’illa que es portava cotxes de marques d’alt standing. L’illa estava dividida en assemblees religioses però sobretot la hinduista manava sobre els nadius criolls que havien perdut l’autoritat sobre el seu país que semblava baix el jou d’una màfia nascuda del ventre dels diferents capitalismes internacionals, que amb l’excusa de la religió mantenien als nadius en la misèria. La imatge que conservaria de l’Illa Maurici quan se n’anara seria la d’una nativa criolla mirant la mar pensant d’anar-se’n del seu país per viure lluny, en un altre lloc (ailleurs). No haguera pensat mai que era una tècnica per enamorar els turistes… Ella mirava cap a una badia on vivia l’únic tauró de l’illa que deien que era un tauró vell que no eixia d’eixa part de la platja i que no feia mal a ningú, com si fóra un gosset domèstic. No obstant això, recorde veure un dia un xic molt bonic i quan li vaig mirar les cames n’hi faltava una, no sé per què vaig pensar que havia perdut una cama a l’illa o si no a l’Illa Reunió on sí que hi ha més taurons. O tal volta, l’havia perduda a la Morne Brabant (patrimoni cultural de la Unesco des de juliol de 2008, ja que tota la muntanya és una roca basàltica), un lloc paradisíac on els anglesos es dediquen a fer surf-vela i fan salts i caigudes a tota velocitat de dalt a baix intentant tocar l’aire, solcant la mar i besant l’aigua amb la taula de surf. Hi havia un relat de fundació del mite mauricià que contava el fracassat alliberament dels esclaus pels anglesos respecte a la importància simbòlica de la penya de la Morne, refugi d’esclaus als segles XVIII i XIX. El que contaven era que quan alliberaren l’illa de l’esclavitud el 1835, la policia no va poder fer comprendre el missatge de llibertat als cimarrons que vivien a la muntanya amagats en coves i al cim, per això es van suïcidar tirant-se des de dalt de la Morne a la mar. És així, que el patiment dels milers d’esclaus que habitaren a Illa de Maurici es va reflectir en el nom que li donaren de la République des Marrons.
La història contemporània de l’Illa també era dolenta, perquè alguns músics criolls rastafaris que viuen ara molt prop de la badia de la Morne, foren assassinats com ara Kaya que feia una mena de Séga (música autòctona mauriciana que és la base de la música jamaicana) barrejada amb Reggae i que Bob Marley adorava. Kaya fou assassinat a la presó de l’illa per la policia hinduista mauriciana després de les manifestacions que ocorregueren a l’illa demanant major independència pels criolls. De fet, quan vius un temps ací, t’adones que encara que siguen els hereus de l’illa són els que estan pitjor a la seua pròpia terra i em va fer pensar en els problemes de gentrificació que tenim a València i que poden fer que la ciutadania valenciana acabe desapareixent de la ciutat i fugint del turisme i els preus desorbitats de la vivenda: València no està en venda!, vaig pensar…
El dia que vaig eixir del barri de Moka on vivíem els meus amics, anant cap a la ciutat de Port-Louis (on va viure Baudelaire amb la seua amant mulata haitiana Jeanne Duval i escriptora mauriciana sis mesos i va escriure al Jardin de Pamplemousses el poema À une dame créole) tot el món em mirava al bus perquè era l’únic blanc que anava tranquil·lament com una espècie de plebs de la diferència pobra i treballadora que no es traslladava en jeep (el cotxe favorit dels colons francesos) per l’illa com si foren blancs colons propietaris rics que no prenien l’autobus mai pel context de pobresa i suposada violència ambiental. El que no haguera pensat mai és que jo acabaria, com un esclau més, amarat dels desitjos d’un família mauriciana com si es tractara de la novel·la L’invenció de Morel de l’alumne de Jorge Luis Borges, Adolf Bioy Casares, que no saps si el perseguixen o s’ha tornat boig a l’illa. Esta família estava delirant i jo me n’adonaria paulatinament a mesura que conviviva i parlava amb ells. Només Jeanne (la dona mauriciana terapeuta artística i dona de Nicolas amb una ancestre bruixa mauriciana associada a la màgia negra, segons em va relatar ella i que va conèixer a Nicolas a París, quan ell estava ingressat a un psiquiàtric després de tindre un brot psicòtic al Senegal treballant com a psicòleg de xiquets soldats) començà a dir-me que podia veure morts al meu voltant, fins i tot el xiquet que havia pogut tindre d’un avortament amb la meua ex francesa (Julie) quan teníem 20 anys a València fruit de l’enamorament i que avortàrem només saber-ho perquè érem molt joves. En aquella època, als anys 80-90, com a dona, havies d’assumir i signar que et tractaren com trastornada mental per poder avortar a València i feies una espècie de circuit de la ignomínia masclista per ser maltractada per tot tipus de personal sanitari.
Josep no feia més que divagar per la por que li atrapava tot el cos, i ja a soles esperava la nit per descansar, però la parella que sempre bevia a la nit la típica cervesa mauriciana amb un licor de violetes que ell li havia portat a Nicolas i que es bevia amb els seus canuts de haixix que havia portat al cul un amic francés seu i que jo havia conegut a Melun quan jo cuidava dels germans de Nicolas. Florian, un antic militar que anava a casar-se amb una hindú mauriciana preciosa per qui jo patia en veure el menyspreu de Florian cap a ella a la manera d’un colon nascut a Dakar que volia gaudir d’una dona fidel que valorara l’estabilitat de la parella, com ja no feien les dones parisenques. Per culpa, d’ell, Josep quasi es torna paranoide per la seua insistència a la burla militar; sempre estava ficant-se amb Josep dient-li en francès: Jose, si, si, si!, Jose, ça, ça, ça! Era un masclista addicte molt pesat igual que Nicolas, que no deixava de menjar-li el cap perquè es quedara a viure a Maurici amb ell i comprara una casa. Nicolas li deia que no tenia amics a l’illa i que li podrien trobar una terra i una dona com si fòra el daurat mauricià. El que semblava un viatge de plaer anava a acabar en una tragèdia contemporània dels robisons francesos (de fet, un dels pocs bars que existia a l’illa es deia els robinsons en honor als expatriats que habitaven l’illa) que deixen de banda la seua vida europea per començar des del principi una vegada més en un altre lloc, el que deien ara la gent new-age un tall en el quantum existencial. “Trencar amb tot”, traduït al valencià. Josep pensava que havia caigut en mans d’una secta i no anava mal encaminat, de fet tant Nicolas com Jeanne com Florian abraçaven un tipus de pensament espiritual molt arrelat a l’illa fusionat amb ioga i pràctiques d’endevinació amb cartes d’àngels que no deixaven passar l’oportunitat per gastar-les i preveure la vida de Josep en qualsevol moment de canvi. Per això, li posaren en contacte amb una dona major clarivident que feia ioga a l’illa en una casa preciosa estil colonial i que va caminar per damunt de la seua esquena mentre l’assessorava psicològicament perquè se’n vinguera a viure a l’illa i així trobar una dona mauriciana i treballar com a professor o psicòleg i deixar la vida avorrida de professor de filosofia que el feia infeliç. La xaman pensava i veia en l’ànima de Josep la possibilitat d’una illa com el títol d’una de les novel.les portades al cinema de Michel Houellebecq, sobre el qual havia fet una xarrada al bar el Mundo del barri de Russafa on no pensava més que tornar. Ell no volia abandonar la seua vida, estimava la seua vida, la seua gent, la seua família i el seu país. Tornar a casa no era un mer anunci de Nadal, prenia tota la seua dimensió simbòlica en la realitat.
Aquests pensaments el portaren a fugir de l’illa amb la memòria de la família mauriciana que vivia als límits de la pobresa canviant de casa constantment i que visqueren l’estiu dels diners que pogueren treure-li a Josep, per suportar aquell estiu negre…Tornà a València com un paranoic, com si haguera fet alguna cosa roín per abandonar eixa família africana amb dos fills menuts turmentats i necessitada de suport psicològic que vivia en una mena de deliri religiós a setze hores de València passant per Dubai. L’escriptor parisenc Le Clézio s’havia quedat curt amb la seua última novel.la Ànima sobre l’illa, país natal de son pare. Veure aquesta illa sense anar com un turista que es gita en una hamaca front a la mar prenent còctels i que no camina sol per l’illa amb una mirada i un interès antropològic no saben què és viatjar, encara que sempre siga més perillós anar així viatjant pel món: sense por!
Temps de lectura: 10 minuts
