Avui serà un d’aquells dies que veurem fixats a les agendes quan es revisin les cròniques dels temps passats. Som partícips d’una jornada de les que s’anomenen històriques.
Ens estem a la capital administrativa de Catalunya, Ciutadella de Montblanc, dins seu parlamentària en un ple extraordinari quan, acabades totes les aportacions dialèctiques dels diversos grups polítics, el President de la cambra prendrà la paraula, just abans de les votacions que ens duran a encarar un futur que pot reforçar la nostra actual situació política, o bé donar un cop de timó a més de cent anys de convivència fraternal i creixement cultural extraordinari.
Segons sembla, alguns han oblidat que per les armes ens obligaren a formar part d’una unitat irreal. Hom diria que volen repetir aquells actes d’un passat salvatge, entestats en allò que els fa cruels i venjatius. Alguns som del parer que, per sort, són una minoria de nostàlgics que no mouen cap sentiment de misericòrdia, però que s’han de poder escoltar, tal com dicten els estats demòcrates actuals d’aquesta Europa de les nacions.
Es va fent el silenci dins la cambra. Per primer cop en la llarga història parlamentària, el President s’alça de la seva cadira, ajudat per un uixer, i parlarà des del faristol dels diputats. Un fet insòlit que els uns i els altres, dins de la bancada pertinent, no deixen de comentar. Abaixant de mica en mica el to de veu, fins a assolir un silenci expectant, prou sòlid perquè es deixin oir les paraules del President, el Molt Respectable Roger Sarriol, fill d’una nissaga de polítics catalans de carrera.
Inicia el seu discurs saludant a tots els representants dels partits polítics i als visitants d’honor, que en data tan assenyalada no es volen perdre les votacions, ni les discussions que s’han produït entre els diversos partits, abans d’aquest proper darrer discurs. Saluda els representants d’entitats culturals i cíviques presents en les butaques dels convidats, i saluda els observadors internacionals que donaran fe d’una jornada que ja s’encamina al punt final.
Conclou els preliminars al·ludint a la memòria i pel respecte als antecessors, dels qui demana seguir-ne l’exemple parlamentari. Inicia, tot seguit, el que serà, de fet, un tancament de curs legislatiu. Així ho han volgut tots els partits, i és tal com ho ha demanat el poble en el darrer referèndum celebrat tot just fa quinze dies. Sigui quin sigui el resultat de la votació d’avui, tothom té prou clar que demà s’iniciarà un nou camí. Així doncs, aquest sermó, que ell promet breu, és la penúltima feina del President d’aquesta legislatura. L’última serà la convocatòria d’eleccions, just en acabar les votacions, sigui quin sigui el resultat.
En aquest punt, l’orador segueix amb el discurs que porta preparat. Malgrat que no li calen gaires paraules, l’expectació és total.
«Senyories.
Segons les cròniques dels nostres avantpassats, i que tenim per certes, l’any 897 morí Guifré el Pelós, el primer noble dels Catalans que deixà de ser súbdit als reis Francs. Hàbilment repartides les terres en comtats autònoms però units, els hereus es deslligaren del tot dels reis Francs. Després d’una fosca guerra civil entre comtes, el camí de la paraula va guanyar espai, assolint-se compromisos de pau entre els fills dels qui s’havien repartit el territori, arribant amb poc menys d’un segle, a consolidar-se el que ara és conegut com la Catalunya Vella, aquells comtats cristians fronterers amb els dels musulmans i que Carlemany donà el nom de Marca Hispànica. Tancades les disputes interines, pactaren tractats comercials i culturals, de primer amb les terres germanes del nord, els nostres veïns occitans, i alhora creant institucions que unissin en un sol poble aquelles terres dividides. Volent encarar un futur de pau, miraren al sud i a l’oest. Allí es realitzaren nous pactes territorials, o a voltes amb petites incursions de guerra, quan no s’assolien els volguts pactes. En aquells dies, les coses anaven diferent d’ara. Així fou com retallaren terreny al Califat dit musulmà, per eixamplar el territori dit cristià, aleshores. Altres temps que ens preparaven per a aquest present. Amb esforç per parts de tots, el Llevant uní el llinatge ibèric autòcton, els nouvinguts de terres franques i germàniques i els magrebins. D’aleshores ençà, amb força entrebancs i malgrat tot, a qui els enemics batejaren com els Catalans —aquells que no són Alans, en llenguatge antic—, els ha agrupat la voluntat de ser un Poble, confederat i amb l’ambició de prosperar en pau, sense deixar de lluitar contra l’agressor, quan la paraula oblida el seny.
En el repte de ser un sol poble en la diversitat d’orígens que ens dividia, acceptàrem el mot Catalans que ens ha unit sempre, i defensàrem un territori que s’ha anat consolidant durant els segles. Malgrat que, com ja és sabut, amb petites variacions polítiques, entre guerres interines i discussions que no afavorien per a res al poble o la Terra.
Els enemics de fora, i els de dins de casa, durant gairebé dos-cents anys havien fet desaparèixer la confederació d’estats lliures del Llevant, on el Principat n’era un més. Però la unió cultural seguia latent i ferma, viscuda a les llars, mantinguda de mares a fills. Finalment va reviure la flama, i la nostra creença en la Terra ens va tornar a fer poble, i ho seguim sent, de fa més de cent anys. Units un cop més, tot arribant a les portes del segle XXII.
I és ara, a finals d’aquest segle XXI, gairebé mil dos-cents anys després de la mort del comte que ens va deslligar del vassallatge dels Francs, celebrarem el cent cinquanta aniversari de la nova fundació, quan acabada la Segona Guerra Mundial, i juntament amb els aliats lliures de terres germàniques, d’Occitània i fins amb Francs o Valons, vencerem els militars colpistes del 1936, instigadors d’un conflicte armat, un cop més, per arrabassar-nos les nostres llibertats i els nostres furs restaurats una dècada abans. Va ser l’última fuetada dels qui no entendran mai que puguem compartir moltes coses, sense necessitat de ser els seus vassalls, ni el de cap líder imposat. Aquella va ser una batalla injusta i desigual en tot moment, car els confosos enemics interns eren tant o més temibles que els vinguts de fora. A la península, la victòria popular sobre aquella revolta de l’any trenta-sis del segle passat, s’esdevingué amb el suport de les brigades internacionals. Però l’enfrontament iniciat al nord d’Àfrica, es va estendre a tot el continent europeu i va durar més de deu anys, ja que certes idees socials equívoques varen assolir la unió de pobles que creien demanar justícia, i defensaren, sense saber veure-ho, un holocaust vergonyant. Però per aquells misteris de la història, entre pactes i l’ajut d’aliats irreconciliables, s’assolí la victòria. Com ja havia passat segles enrere a les Terres dels Catalans. I a finals dels anys quaranta del segle passat, sota la llei de judicis imparcials i justos, s’assumiren culpabilitats i noves obligacions, deixant clar que l’error de repetir aquells fets era més perillós que beneficiós per al poble. Calia un acord continental per evitar nous experiments imperialistes totalitaris, i va néixer la que és ara una sòlida Unió de Nacions Europees Independents, on els Països dels Catalans tenen veu, vot i una terra on viure i treballar, i curiosament amb Francs i Valons d’aliats en les idees. Havia mort molta gent cercant un ideal de llibertat, i no seran els nostres vots els que deshonorin la memòria d’aquells que defensaren, amb la mateixa vida, el lloc des d’on ara us parlo, i en aquesta llengua.
Alguns nostàlgics diuen que fóra bo refer ponts de germanor, però eren ponts construïts amb la sang d’innocents. Considero que el poble dels Catalans no veu necessari unir-se a les Nacions Ibèriques més enllà d’on som ara, dins de la Unió Europea. En aquesta nova situació civil i política no hi caben les disputes internes, ni les unificacions unilaterals per territori natural dins d’un mapa. Tots els pobles europeus remem en una mateixa direcció, i les fronteres són una utopia absurda, que no va més enllà de deixar-se trepitjar per ningú. Tots som importants i a les llibertats de què ens varen dotar els primers consellers, no els podem donar l’espatlla. I no podem ni hem de voler imaginar una història on la naturalesa dels pobles s’estigui sota l’estèril i eterna discussió, entre l’insult o el menys-teniment, o encara pitjor, capbussats per la raó de les armes.
Si hem de ser fidels als difunts anònims, confio que aquest parlament votarà per preservar el bon veïnatge que ens ha guiat sempre. Qui en el respecte rememora el passat, no erra en el futur.
Senyories.»
Acota el cap posant-se la mà dreta en el cor i, saludant les dones i els homes que l’han escoltat i que ara l’aplaudeixen, torna a seure i abandona el faristol acompanyat per l’uixer que empeny la cadira de rodes, fins a l’escó de la mesa presidencial.
La votació començarà en breus instants.
Temps de lectura: 8 minuts
