“One of these mornings the chain is gonna break but up until then, yeah, I’m gonna take all I can take.”
Chain of Fools. Aretha Franklin
Per un moment l’habitació esdevé en pura expectativa. Quan l’assistent del doctor Landry li fa un senyal a Norah indicant-li que per fi pot entrar, acaben de donar les nou i mitja i a la llunyania s’escolta una portada. Olor a lavanda. En incorporar-se i allisar-se la falda, tota una vida comença a enroscar-se de colp des dels seus tacons fins al seu cap per tota la seua medul·la espinal. Ralentitza deliberadament la seua marxa. Aquells eren moments que calia disfrutar. Fugaçment creua per la seua memòria el record de sa mare, Deborah, venent pimentons italians i anou moscada vint-i-quatres hores al dia, set dies a la setmana, deixant-se la vida en una habitació de mala mort de Harlem plena de mostradors i espills bruts, perquè ella poguera assistir a classes nocturnes en la universitat. Un destí traçat pam a pam amb la suor dels camps de cotó i tabac de Clover, la resistència d’un guardafrens de ferrocarril en Virgínia i la rebel·lia rampant de les drassanes de Sparrows Point. La cartografia habitual de menyspreu a una dona afroamericana.
L’expressió de l’home jove queda en suspens, quasi en dubte. Nina, decidida, resol la situació travessant el llindar que la separa de fer història. A l’altre costat li espera una última entrevista de treball per a ocupar la plaça com a màxima responsable del Laboratori de Diagnòstic Genètic en el John Hopkins. Un mer tràmit i l’Olimp, que ara està a l’abast dels seus dits, serà definitivament seu. Dits acostumats a moure’s virtuosos i silents entre pipetes, tubs d’assaig, matrassos, centrifugadores, i pistoles d’extracció d’ADN. Només ella sap el preu que ha hagut de pagar per a arribar fins ací, incloent-hi una no menor aversió a travessar els corredors d’un hospital que cinquanta anys arrere es va aprofitar d’una dona analfabeta a la què li van extraure un tumor cancerigen de la seua matriu. Eixa dona s’anomenava Henrietta Lacks, tenia 31 anys quan va morir i les seues cèl·lules, extretes d’ella sense saber-ho, són les responsables –entre altres coses– de més de 60.000 estudis científics, 10.000 patents, la vacuna de la poliomielitis, el descobriment de la causa del càncer de coll d’úter, o del mecanisme que usa el virus de la sida per a reproduir-se. Henrietta era la mare de Deborah i la iaia de Norah. Una iaia poderosament present en la seua vida a pesar de no haver-la conegut mai. Norah sent en estos moments tot l’arsenal genètic d’Henrietta a flor de pell, apuntant directament al seu esdevenir a manera d’epifania.
–Per favor, sega, doctora Skloot. Li agraïsc molt el que haja atés la nostra crida. Som coneixedors de les pressions que està rebent en el seu actual lloc de treball. No ha de ser gens fàcil enfrontar-se a això cada dia.
–No es preocupe, doctor. Estic acostumada a treballar en condicions més difícils que esta. La gent com jo no s’espanta fàcilment.
–Veurà. No vull fer-li perdre el temps. Després del procés de selecció que hem realitzat des d’abril han quedat finalment dos candidates. Vosté i…
– …la doctora Doudna –va interrompre Norah sense importar-li que el seu to sonara displicent– i ho entenc, crega’m. Està posant-ho tot potes amunt amb la seua tècnica d’edició genòmica CRISPR. Encara que la veritat és que li deu molt a Mojica, que va ser el seu primer descobridor.
–Així és. I comprove una vegada més que, en concursos oberts com el nostre, les resolucions són vox populi. Sí, Dounda és l’altra aspirant que competix pel lloc. No obstant això… no són les seues aportacions sobre la proteïna Cas9 el que ens han portat a triar-la finalment.
–¿M’està dient que la decisió ja està presa? –en fer la pregunta, Norah es va quedar mirant fixament la fotografia familiar que penjava en uns dels cantons del despatx. En ella, Laundry, somreia a la cambra proveït amb una canya de pescar mentre dos caps rossos idèntics li robaven plànol.
–Doctora Skloot, per a un hospital de la reputació del John Hopkins no és fàcil admetre el que estic a punt de dir-li. Per això volíem comunicar-li-ho personalment. La publicació la setmana passada de l’article de Steinmetz en Gens, Genomes and Genetics ho ha complicat tot i…
–¿Es referix a l’article en què es presenta el genoma complet HeLa? –Norah estira el seu coll fins a fer-lo de la llargària d’una girafa, colpejant-se sense voler contra el sostre del despatx. Els seus cabells quedaren coberts pel lluïment.
–Sí, a eixe mateix –murmura Laundry soterrant el cap amorf entre els seus muscles en pic. El rostre de Laudry ha mutat en un bescoll llis afaitat al dos.
–Doctor Laundry, perquè no hi haja lloc a confusió m’agradaria que, reunint la poca dignitat que puga quedar-li en estos moments, me mirara als ulls i em diguera el que està deixant entreveure, això que crec entendre entre línies, encara que em negue a admetre-ho. Només ha de respondre’m a esta pregunta amb un sí o amb un no. Prengue’s el seu temps perquè el que faça canviarà la seua vida per sempre. Està intentant dir-me que no seré contractada per al lloc per ser néta de qui sóc néta? Per una qüestió estrictament genètica? Perquè, segons vostés, tindré una major propensió a patir en algun moment un…
–…càncer, sí. Un càncer d’úter. Les probabilitats són escasses però no inexistents. Mai se sap…
–¿Sap quin dia és hui, doctor? –Nina deixa fora de joc a Landry amb la seua pregunta extemporània.
–Què pot importar això ara… –murmura el metge, ofegant-se en el seu abisme.
–No es preocupe, doctor, jo li ho recordaré. Hui és 4 d’octubre. I el destí, des de la seua ironia perfecta, ens diu que exactament tal dia com hui fa mig segle, un dels seus col·legues, l’eminent doctor Otto Gey, en este mateix lloc, i usant la mateixa tècnica arterosa i racista que vosté acaba d’usar amb mi, li va extirpar a la meua iaia, una pobra i aterrida xica analfabeta de Virgínia, i sense el seu consentiment, un tumor que li reportaria la fama, la glòria i un compte milmilionari. Nixon volia passar a la història com el president que va derrotar al càncer, el Reverend King començava el seu ministeri i els negres no podíem ocupar les primeres files en els autobusos. Li sona ja quin dia és hui, doctor Laundry? Li’l tindrà tornar a recordar algú alguna vegada?
Però Norah ja no escolta la resposta que intenta articular malaptesament Laundry. Ix disparada del decorat de distorsions en què s’havia convertit aquell despatx folrat de retrats de famílies perfectes i trofeus de pesca. Se sent bruta; millor dit, embrutada. Per primera vegada és conscient que forma part d’un llinatge maleït i al qual no se li permet renunciar. Ja en el carrer, una xiqueta que es tapa les cames amb fulls de periòdic tacades de greix li demana almoina. Norah s’acatxa per a quedar-se mirant-la fixament. Representa millor que res com fan que se senta. La gola de la finestreta d’un taxi vomita una cançó de Lissie, mentre Norah entretanca les seues metàl·liques parpelles de tigressa ferida i s’abraça a la xiqueta per a fer-ho a si mateixa.
Temps de lectura: 6 minuts
