fbpx
Diversa, transversal i en valencià

Lloret 1979, memòria històrica d´un dels incendis forestals més tràgics

Quan veig les notícies que ens arriben dels esparverants incendis forestals que, per culpa de la sequera s’estan produint arreu de casa nostra, alguna cosa dins meu s’encongeix i recorda els estius que, en una urbanització enmig d’una zona forestal a prop d’Hostalric (Girona), vaig passar durant els 70 i els 80. L’olor de fum, el soroll dels hidroavions, l’inusual aire calent, les inquietants paveses i la por que un foc descontrolat convertís aquell bosc mediterrani tancat que ens envoltava en una ratera infernal, van ser l’espasa de Dàmocles amb què convivíem cada agost que hi passàvem. Per sort, mai no va passar res, però el perill era ben real i estrany era l’estiu que, des de casa nostra, no veiéssim una columna de fum estratosfèrica o com lluïen els focs que, de lluny, il·luminaven la foscor de la nit. Ara, coincidint amb aquesta última ratxa d’incendis, em ve a la memòria un d’aquells focs que, amb tota la por del món, contemplàvem a la massa propera llunyania. Aquell foc, per desgràcia va ser diferent, no només va cremar cases, animals i bosc, sinó que es va emportar la vida de 21 persones que van quedar acorralades al fons d’un torrent. La mort no deixa indiferent ningú; saber que 13 van morir abraçades entre si, menys. Em refereixo al terrible incendi de Lloret de Mar del 1979.

Típic bosc mediterrani

El bosc mediterrani, per causa de la rigorositat del clima que envolta el Mare Nostrum, ha estat sempre el “parent pobre” dels boscos mundials. L’acumulació de les pluges a la tardor i a la primavera (cas que es produeixin), uns hiverns temperats i uns estius secs i més semblants a l’infern que a una altra cosa, ha fet que la vegetació que creix a les ondulades serres litorals del nostre país s’adapti com pugui a aquesta particular climatologia. Aquesta situació fa que el bosc estigui format per una gran quantitat d’espècies vegetals dissenyades per suportar les inclements sequeres que es produeixen durant l’estiu, és a dir, plantes resinoses, de fulles estretes, perennes que, si bé són bones estratègies per no passar set, les converteixen en autèntiques torxes preparades perquè qualsevol espurna, ja sigui natural o humana, les encengui. Durant segles, l’ésser humà que ha viscut a la vora del Mediterrani ha aprofitat aquesta vegetació com a combustible, per la qual cosa, en ser un bosc de rendiment baix, l’excés d’ús havia convertit el paisatge en gairebé una devesa. Els incendis, si bé eren normals, en no haver-hi una massa forestal contínua, eren de curt abast. No obstant això, als anys 60 del segle XX la cosa donaria un tomb dramàtic.

L’ abandonament de l’agricultura per la vida urbana, va fer que grans extensions de terreny abans explotades forestalment, quedessin desateses. La vegetació va començar a guanyar extensió a costa de la manca de tala i de les terres abans treballades, formant en poc temps impenetrables boscos mediterranis sense cap mena de gestió. En principi, aquest fenomen no és dolent per al bosc, però el problema és que, paral·lelament, aquestes finques es van començar a aprofitar per construir grans urbanitzacions de segones residències i aquí és quan la cosa es complica… i no poc.

Els conreus han donat pas a urbanitzacions al mig del bosc

Per més que es digui i es polemitzi sobre això, la realitat inqüestionable és que el bosc mediterrani (i, de fet, cap altre) no necessita l’home per res. La naturalesa és, per si mateixa, capaç d’enfrontar-se per si sola amb els incendis i de refer-se dels seus estralls –tal i com ho ha estat fent durant milions d’anys-, i fins i tot d’ aprofitar el foc en benefici propi (renovació de nutrients, estratègies de rebrot, de reproducció…), però la mà de l´home (ja sigui conscient o inconscient) distorsiona el panorama… i qui és el principal afectat? El bosc? No, el mateix ésser humà.

El 7 d’agost de 1979, a les 9.30 del matí, el tranquil i càlid matí d’estiu es va despertar amb un incendi forestal que començava gairebé simultàniament a tres punts propers al cim del Puig Ventós, un petit turó de 185 m situat a la carretera entre Vidreres i Lloret de Mar, a uns 6 km d’aquesta coneguda població de la Costa Brava.

La zona, abans rural i forestal, havia estat abandonada en benefici del pròsper negoci turístic de la costa. Això va deixar el terreny lliure perquè, aprofitant el tiratge dels turistes, aquells terrenys acollissin gran quantitat d’urbanitzacions que barrejaven les residències de cap de setmana juntament amb el paisatge verd del feréstec bosc mediterrani. Aquesta peculiar disposició va fer que, aquell dia, l’incendi trobés les condicions més propícies per expandir-se a tota velocitat, posant en seriós perill les urbanitzacions que hi havia als voltants. No obstant, estàvem en plena Transició i els mitjans contra el foc no és que fossin precaris, ho eren encara més. N’hi ha prou com a exemple que, el guarda antiincendis ubicat dalt del castell d’ Hostalric, durant anys no tenia ni tan sols uns prismàtics, de manera que la seguretat forestal de la zona que “vigilava” depenia exclusivament de les diòptries que gastés. Amb això i uns quants Avemaries ja estava tot sota control. Amb un parell.

Així les coses, a mesura que el foc va començar a progressar, la inquietud dels habitants de les urbanitzacions va anar en augment. Inquietud que es va convertir directament en pànic quan el foc va posar setge a la urbanització Lloret Blau i els bombers encara no havien arribat. De fet, els primers camions de bombers van arribar-hi cap a les 11 del matí, però l’incendi ja s’havia desbocat. Les 1.500 persones que hi vivien, vist l’abast de les flames -que van arribar a assolir un front de 15 quilòmetres-, va començar a fugir en desbandada. Uns es van tancar a casa seva i d’altres van sortir disparats amb els cotxes particulars, però la rapidíssima progressió del foc d’est a oest impulsat pel vent, va agafar tres famílies entre dos focs. Abandonant els cotxes, van fugir per l’únic punt lliure: el fons d’un torrent. I es va convertir en la seva sepultura.

Quan hi ha un incendi, la tendència que té el foc és seguir la direcció del vent i a pujar els vessants de les muntanyes. En aquest punt, els fons i valls dels rierols es converteixen en autèntiques xemeneies que canalitzen l’aire i remunten amb extraordinària virulència qualsevol orografia, per la qual cosa ficar-s’hi durant un incendi és gairebé un suïcidi. Per això es recomana que, en cas de fugida, abans de prendre el fons d’una riera s’abandoni el front de foc i es busqui fugir per la zona ja cremada, tenint en compte que, si ja està cremada, difícilment tornarà el front. Sigui com sigui, les víctimes es van ficar elles soles a la boca del llop on, abraçats entre si per la por, van acabar calcinats. No va ser fins a les 4 de la tarda que, revisant el paisatge des de la carretera els van trobar. Estaven a 30 metres de la carretera i els van confondre amb troncs cremats.

L’incendi, que es va donar per extingit el dia 9 (dos dies després) i es va considerar provocat, va acabar afectant més de 1.000 hectàrees de bosc mediterrani i no menys de 5 urbanitzacions. Les víctimes, 13 de les quals eren de Badalona i entre els que hi havia nens de poca edat, gaudien de les seves vacances als seus terrenys de la urbanització Lloret Blau. Una de les famílies, que no tenia casa, feia poc que havia comprat un terreny i havien aprofitat l’espai per fer càmping. Un tràgic balanç que posa de manifest que, per més que ens sembli que les nostres muntanyes són gairebé la plaça major del poble i que una tragèdia semblant no ens pot tornar a passar, la natura mediterrània, amb aquesta persistent sequera que el canvi climàtic ens està imposant, amb gent i per molta prevenció antiincendis que hi hagi, és una cosa a la qual tenir molt de respecte, quan no por.

I convé no oblidar-ho.

Desesperació total i absoluta després de l’incendi de Lloret del 1979

Temps de lectura: 7 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close