fbpx
La revista més vital

“Lo bé perdut que posseïa”

A Lola Gómez Mayo

A través de milers de somnis m’arribares

de terra llunyana verda, humida, oceànica.

Tots dos bregàrem de valent per afermar un pont fràgil d’amor.

Temporals de vent ben contraris prompte apagaren foc de desig

no ben atiat. Quanta imperícia d’estima!

Perduda l’esma, vaig voler solcar rutes noves.

Delerosament ens llancem a l’experimentació capritxosa,

com el turista ociós que a cada vacança s’engul un país.

Tots dos havíem bastit el nostre cel,

sols que no n’érem massa creients,

i ens vam donar permís de tocar terra

per fer d’Ulisses il·lusos d’una falsa Ítaca.

Al diví no li vam dir res. No hi créiem.

Els moderns no consenteixen bromes arcaiques,

els moderns pateixen les pròpies crueltats.

Travessada la terra, davallada a l’infern,

i de tu, oh dolors, no palpar-te carn, ulls,

somriure, mentre dur encara l’amor dura.

I com “lo bé perdut que posseïa” d’Ausiàs,

el perquè-corc que el cor i el cos devora.

Als misteris del món, hi afegim més misteris.

Llarga tasca de l´home: resoldre i resoldre’s.

Temps de lectura: 1 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close