fbpx
La revista més vital

L’ombra que ho sabia tot

Ja no em queden ni forces per parlar. Penso despert. Estic mig drogat; o drogat del tot. Però despert al cap i a la fi. Encara, no obstant, puc diferenciar què és somni i què és realitat, crua realitat. Quan somio no em fa mal res. Despert, respirar és tot un calvari…

Ara començo a dubtar-ne. No puc assegurar si estic somiant o no, o si estic despert, massa, fins i tot. No sé com, de debò que no ho sé, però, davant meu, s’ha obert una escletxa a la paret. Algú —qui?— hi ha dibuixat una porta, lluny, entre boires de cendra. Finalment, la porta s’ha obert. El grinyol de les frontisses m’ha espetegat enmig del cervell. Baf. Un núvol de baf envolta la porta. D’entre la boira surt una ombra, metàl·lica. Ve cap a mi. Ve a buscar-me. Ho sé. N’estic del tot segur. Puc escoltar el seu murmuri, el seu alè pudent de sofre. Sota la roba duu alguna cosa. Sembla un llibre, gruixut i de tapa dura.

Que no vingui, sisplau! No la vull veure, encara no! No!! Encara no estic preparat per morir. Em sap greu, però… Vés-te’n! Fuig! Torna amb els teus, mala bèstia! Torna al teu infern! No puc morir! Encara no, pel que més vulguis…

No penso deixar aquest maleït món sense saber què passarà amb mi, amb els meus quadres, amb la meva obra. No, no ho puc consentir. No marxaré ara. Et fots, em sents? Te’n tornes, jo no t’he demanat que vinguis, m’estàs escoltant? Doncs, aleshores, ja saps què has de fer. Gires cua i te’n vas. Obres la porta de nou i fots el camp!

Em moro. M’estic morint. Lentament. En silenci. Soc un condemnat. Un moribund. Ho soc ja? Què hauré fet tan malament per guanyar-me aquest patiment? Què? Hi penso, de veritat, que hi penso. Però no en trec l’aigua clara. Mai.

Ja no sento re. Re de re. Les drogues, ja se sap. De fet, sempre han estat presents, d’una manera o una altra, a la meva vida. Abans em permetien al·lucinar, creure que em convertiria en el millor. I ara m’alleugereixen el sofriment; la pena; el càstig. Estirat al llit. Sense poder fer re. Només esperar. Esperar que l’ombra de metall se m’apropi una mica més.

La il·lusió de la meva vida sempre ha sigut la mateixa: llegir el meu nom al cartell d’una exposició mundial o en una subhasta on es venguessin els meus olis per xifres de nou zeros. Però ja no hi soc a temps.

Aviat deixaràs de patir…

Fa uns dies que em sento, encara, més dèbil. Noto, fins i tot, les costelles punxegudes; em tiben la pell. El sexe em fa nosa. I em pixo al damunt. Quin fàstic, tot plegat…

Tantes hores, tants dies, tants anys dedicats a un únic somni, per què? Per re. Moriré sent el mateix desgraciat, un de qualsevol, un sense nom, el mateix Senyor Ningú que era el dia que la meva mare em va parir. Durant tota la meva vida m’he dedicat a dibuixar milers de rostres, milers de cossos, milers de sentiments. Una imatge rere una altra. Un traç, una pinzellada, una envernissada. Un no-res convertit en un tot. La meva vida llençada al cubell de la roba bruta. Tot. Tot per un somni. Un capritx de nen consentit. Patètic.

M’acabo de despertar. Quin somni més estrany… Potser hauria de dir un malson.

Era al Paradís. Una mena d’oasi mediterrani. Palmeres al seu voltant. A la falda d’una piràmide coronada per una estrella de cinc puntes. Passejava per una camí de safrà. He anat a parar a un cementiri. De sobte, he escoltat unes veus que discutien sobre art. Dins una filera de nínxols hi havia en Velázquez, en Da Vinci, en Michellangelo i en Dalí. Han parat de dissertar, de cop. Llavors s’han girat, tots quatre a l’hora, i m’han assenyalat un altre nínxol, un que hi restava buit; per a mi.

Sé que l’hora de marxar és propera. L’ombra no em treu l’ull del damunt mentre camina —caminen les bèsties? La boira li mig amaga les faccions. Ho fa per no espantar-me. Però no pot enganyar-me. Somriu.

Baveja. Ara que ja és molt més a prop puc fixar-m’hi: les urpes són molt més esmolades del que em pensava.

Per què aquesta agonia. Per què aquest turment. Per què. Ningú no em respon. Ningú no pot. Només pot l’ombra. Per això ha vingut a veure’m. Per explicar-m’ho. Vine ombra; vine aviat…

Ja no et tinc por. Vull venir amb tu, sisplau…

L’ombra s’ha palplantat davant meu. A un pam. Encara somriu. Encara regalima bava. Vesteix una mena de gavardina, com de plàstic. Se’n descorda els botons. Sí, l’he encertada. Amagava un llibre. És un tom d’una enciclopèdia. N’obre la tapa. M’alça el cap. M’ajuda a incorporar-me. Encara puc llegir, més o menys. És una edició de l’any… 2020!! Qui ets, ombra? Es llepa l’urpa dreta. Passa pàgines fins que troba la que estava buscant. L’encapçala el meu cognom. Una foto meva, de fa un parell d’anys, d’abans de la malaltia, enmig del full. Dues planes i mitja radiografien la meva vida, la meva obra, connexions amb altres pintors contemporanis, corrents d’influència. Tot. Hi és tot. Comparen els meus retrats amb La Gioconda i Las Meninas. Fins i tot, una sala del Louvre porta el meu nom. Soc el Fill Predilecte del meu barri, després de tot. Per fi…

Ara ja puc tancar els ulls, per sempre. Ara ja estic preparat per morir. Gràcies, ombra…

FI

Temps de lectura: 5 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close