fbpx
La revista més vital

Luka Bloom: la melangia superba en mans d’una electroacústica

Parlar d’aquest cantautor, el millor que he conegut i que molt probablement coneixeré mai, no m’és del tot fàcil. Per dos motius: per una banda em porta molts mals records, de quan el vaig conèixer l’any 1996; i per una altra la seva música és molt dura, molt real, trista, seriosa i lacerant.

Tot va començar perquè a la desapareguda megabotiga cultural Virgin del passeig de Gràcia amb Gran Via de Barcelona (i va i hi foten un Zara; alegria!) hi vaig comprar un recopilatori de música celta, un tipus de música que sempre m’ha agradat, sobretot per la seva connexió amb el meu déu en clau de sol Gary Moore (vés per on un cosí de lluny del protagonista d’avui). Perquè com a català, Irlanda sempre m’ha tirat molt, tant a nivell cultural com polític. De fet, a les primeres eleccions on vaig poder votar, les europees de 1989, buscava la papereta del Sinn Fein però em van informar que només s’hi podien votar partits hispànics. Sort que en aquella època hi havia partit decent a Euskal Herria que si no…

Si no recordo malament, en aquell mateix CD també vaig descobrir-hi la grandíssima música multifunció Loreena McKennitt, la qual vaig tenir la sort de veure en concert a l’antic Palau d’Esports de Barcelona ara fa uns 20 anys aproximadament.

Però tornem al geni Kevin Barry Moore, és a dir Luka Bloom. Com us deia, el vaig descobrir en aquell recopilatori amb la màgica cançó Ciara. Em vaig quedar garratibat quan vaig copsar que aquella música tan perfecta tan sols estava creada per una veu i una guitarra electroacústica. Per tots els déus! Llavors, un altre dia, vaig tornar a la Virgin (on a més hi treballava un company de concerts que vaig conèixer en una gira a París dels Van Halen) i vaig comprar l’únic elapé que en aquells moments tenien disponible d’en Luka Bloom: Turf, editat l’any 1994.

En aquella època, vaig tenir una relació sentimental molt important a la meva vida (la que més després de la meva estimadíssima i mai prou valorada muller, la qual porta aguantant-me 14 anys) i, quan vam trencar i tenia ganes de recordar l’amor que vam compartir, em posava de banda sonora, justament, aquell disc. I una cançó em tenia totalment atrapat: True blue.

L’any 2012, poc abans de tornar a esdevenir empresari, vaig passar una mala època anímica per culpa de la feina i em torturava, encara més, tot escoltant aquesta cançó un cop i un altre. Com que aquell cedé el vaig vendre quan em vaig arruïnar el 2008 (com tants i tants centenars), True blue l’escoltava en directe per youtube, en un concert fraccionat que s’hi pot trobar del nostre avui i aquí protagonista.

Només us prego que si la voleu escoltar no estigueu tristos, perquè si no encara us hi posareu més. Però paga moltíssim la pena gaudir de la perfecció dels dits d’en Luka Bloom potinejant una electroacústica de 6.000 €, amb una veu única que et rebenta l’ànima quan i com vol.

Temps de lectura: 2 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close