L’últim serf, Maria Ibars (Edicions Alfons el Magnànim, 1993)

“Aplegà l’últim dijous de Carnaval en què no es treballava en cap fàbrica, taller ni magatzem, esbargiment preferit els darrers dies de carnestoltes; gaubança popular, diversió de carrer sense restriccions… La gatzara de cridar, córrer, atropellar-se, posar en l’aire xiscles i udols entre els cants, era vessament d’alegria incompresa que bé es podia prendre com resquit d’esperits massa sotmesos al jou del treball.” (p. 172)

 

Aquesta última edició, amb un pròleg de Carles Mulet, de la novel·la acabada d’escriure al 1958, però publicada l’any 1965, unes setmanes després de la mort de l’autora, està ambientada a Dénia, a l’àmbit treball d’un magatzem de pansa a primeries del segle XX, i refereix el pas d’una societat de serfs a una de preindustrial. És un delit de lectura pel llenguatge viu i genuí, encara que amb algunes errades de correcció.

 

Maria Ibars (1892-1965) va exposant amb lleugeresa un seguit d’entretingudes anècdotes, contalles, faules…, protagonitzades per dones, sovint sota la pena de ser o haver sigut agredides sexualment i les circumstàncies que se’n derivaven: calúmnies, embarassos amagats, xiquets abandonats, algun assassinat, deshonor i patiment, ràbia, misèria… en una societat desequilibrada i injusta per a les dones, a més de pobra. Un segon tema és el naixement del món associatiu obrer, que es planta davant els propietaris. El fil principal, però, és la relació entre els dos protagonistes principals: l’amo del magatzem, Jordi Baltimore, el “Maltés”, i l’encarregat, el serf, Batiste.

 

He gaudit llegint aquesta obra que té molt de descripció naturalista d’aquell món preindustrial, tanmateix, no tan llunyà si n’estàs al cas de les notícies sobre violència cap a les dones, i també si has viscut en un poble on hi havia magatzems de taronja on a temporades les dones anaven en tropell a triar, a encaixar, a fer hores… M’ha semblat molt entenedora en tots els sentits, i és una lectura agradosa, tot i que en qüestió de gènere respecta els plantejaments patriarcals i els rols tradicionals, sense massa reticències.

 

I al final, hi ha una valoració entusiàstica de les millores laborals aconseguides pels treballadors, una volta morts els protagonistes, que s’ho miren astorats des del cel, que sens dubte és exagerada i triomfalista, fins i tot 50 anys més tard.