Era un dia d’estiu terriblement xafogós. La roba s’enganxava a la pell, fent-hi una mena de doble capa. La suor s’escolava arreu sense demanar cap tipus de permís, ben agosarada. I la boca, malgrat refrescar-la amb aigua de forma continuada, no podia estar més seca i pastosa, tant que fins i tot li costava vocalitzar amb correcció.
Cap al vespre —ho tenia decidit— havia de sortir a fer una volta. Ja s’havia passat tot el dissabte a dins de casa, fugint del sol i de la maleïda humitat, i li venia de gust estirar les cames i que li toqués una mica l’aire. No demanava que fos fresc, que la Nausica mai ha sigut de creure en miracles, sinó simplement nou, renovat i inspirador.
Va fer cap al riu que partia el poble en dues meitats pràcticament idèntiques. Hi estava bé escoltant la remor harmònica de l’aigua, el cruixir de les branques de fullatge de color verd intens, el piular dels ocells i les converses distants d’alguns transeünts que passaven per allà en aquell precís moment. S’hi respirava calma, tranquil·litat i benestar. Per això va tancar els ulls: per poder-los absorbir millor. Tant de bo que el temps s’hagués aturat unes quantes hores envoltada d’aquella meravella. Hi hagués firmat sense pensar-s’ho dues vegades.
I, de sobte, aquell ambient tan celestial va quedar cobert per un plor. No va saber d’on venia ni qui l’emetia, tot i que pel timbre de veu semblava que era d’un infant que no devia tenir gaires hores de vida. Es va sobresaltar i, bé per la seva ofuscació bé perquè la tarda ja començava a caure, el paisatge va quedar enfosquit, fins i tot un punt enigmàtic i tenebrós.
Va intentar seguir el rastre d’aquell crit eixordador, que, de tan intens, gairebé feia esclafir el cap, fins que es va trobar, ben estirada al damunt de la catifa d’herba, una criatura acabada de néixer. Quan hi va ser al davant, sense haver tingut temps per dirigir-li cap paraula ni tan sols per fer-li una manyaga tímida, va callar. Inesperadament. Incomprensiblement. Llavors encara es va espantar més. I si no estava bé? I si havia acabat per rendir-se d’esgotament? I si s’havia adonat, malgrat ser tan novella, que això de viure era una tasca massa àrdua i complicada i que no valia la pena?
Es va posar a bramar, totalment fora de si. Aquell indret que fins feia uns instants li havia semblat tan agradable i plaent s’havia convertit en un bosc inhòspit i feréstec. L’aigua no corria, havia quedat ben estancada. Les branques dels arbres estaven completament seques i de tant en tant alguna es trencava i queia per anunciar la seva fi. Els ocells s’havien quedat muts, com si els haguessin robat la veu en un obrir i tancar d’ulls. I ja no hi havia cap persona que circulés per aquell paisatge. Ben mirat caldria estar mig boig per fer-ho.
La histèria de la Nausica, minut rere minut, anava en augment. I quan mirava la cara de la criatura, tan pàl·lida, tan inexpressiva, tan lluny d’aquest món, es pensava que ella acabaria igual. I llavors, sense explicació, la Lluna, la més rodona, brillant i esplèndida que els seus ulls havien vist mai, va apropiar-se del cel. Estava elegant, imponent, magnànima. Malgrat aquella bellesa va haver de girar la vista cap a una altra banda, perquè de dins del riu, que ja es tornava a moure amb força, en va sorgir una dona d’aigua. En silenci la Nausica li va agrair la seva presència. Sabia que havia escoltat els seus precs i que estava disposada a ajudar-la. A ella i també a la criatura.
—Em sap greu rebre’t així: volia rentar-me la túnica —li va dir.
No va ser capaç de pronunciar ni una sola paraula. Va quedar massa impressionada per aquella cabellera, tan llarga i rossa i llisa i ben cuidada i que semblava acabada de pentinar. I per la seva vestimenta, tant la que duia posada, d’un color lila amb tocs platejats, com la que subjectava entre les mans, completament taronja, per fer neta. I també per aquella veu que li va semblar una melodia preciosa.
—He vingut ràpidament, com un broll d’aigua, perquè he sentit molts crits i m’he alarmat.
I mentre aquella dona li dedicava aquells mots l’atmosfera es va tenyir amb una mena de guspires, que no eren de foc, sinó de llum, i brillaven amb una intensitat que enlluernava, que gairebé cegava.
—Aquesta capsa és per a tu. Obre-la amb cura i escampa el que hi trobis a dins per la pell d’aquest nadó. Recuperarà la vida. Tot i que amb la teva companyia i amb el teu delit per fer-te’n càrrec mai l’ha perduda del tot, simplement la distància fins a la mort s’ha fet una mica més estreta. Després, amb el que et sobri, unta’t tota tu. Així podràs deixar enrere aquest neguit.
La dona es va submergir dins el riu, amb un somriure dolç, i la Nausica va seguir els seus consells al peu de la lletra. Va cobrir-se els dits d’aquell ungüent que tenia el color i l’aspecte de l’or i, al cap de pocs instants, les dues n’estaven ben plenes. La criatura ja tenia els ulls oberts, i reia, i movia els braços i les cames amb delit, i la panxa se li inflava i desinflava compassadament amb l’aire que recollia i que deixava anar.
La Nausica es va despertar sobresaltada. Sense voler-ho s’havia adormit al sofà. Ja no suava ni es notava enganxosa, i això que encara no circulava ni un bri d’aire. Se sentia bé, molt fresca. I va adonar-se que era a causa de la túnica ataronjada que duia. No sabia d’on havia sortit, però li feia joc amb els petits rastres daurats que tenia a la pell.
Temps de lectura: 5 minuts
Em va agradar moltíssim aquesta història, Jenni, la teua manera d’escriure aconsegueix ser natural i intrigant alhora. Brava!