—Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava —diu Ernest mentre el doctor Ferragut demana al cambrer un café sense sucre i un tallat descafeïnat.
—De qui parles, Ernest?
—De Magdalena, —li contesta enfadat— es nega a seure al meu costat.
El doctor Ferragut somriu al cambrer quan arriba amb les dos tasses i dóna un glop al seu café.
—Mira, Ernest. Mai has tingut cap germana bessona que t’acompanye a tots els llocs, i tampoc cal deixar lliure una cadira perquè sega. Magdalena no existeix.
—Ja ho sé, doctor Ferragut. És el costum.
—D’ací a unes setmanes et done l’alta i a fer vida normal.
—Li estic tan agraït, doctor. Ni s’ho imagina. Gràcies a vosté soc una altra persona.
—No es mereixen.
—Pague el compte i me’n vaig.
—No cal que pagues tu sempre, Ernest.
—No és cap molèstia, doctor. Aprofite per acomiadar-me i fins a la setmana que ve. Bon dia.
—Bon dia, Ernest. I gràcies pel café.
—A vosté, adéu.
—Adéu, adéu. —el doctor espera que Ernest puge al cotxe que té aparcat just davant la cafeteria i el saluda amb la mà— Mentre seus et demane un café, bonica. O hui t’estimes més un refresc, Magdalena?
Temps de lectura: 1 minuts
