fbpx
La revista més vital

Magí el mag

Eren el trio d’èxit a la Barcelona nocturna. Actuaven cada dissabte al Port Olímpic, en una carpa on s’organitzaven tot tipus d’esdeveniments. Aquell darrer any, però, l’espectacle amb majúscules requeia en tots tres i llurs números inversemblants de màgia i prestidigitació.
En Magí era l’estrella del grup, considerat per la crítica el millor mag del continent. La seva especialitat era l’escapisme. Aprofitava que l’escenari era tan a prop del mar per realitzar un número tan esgarrifós com sorprenent. Molts dels espectadors no n’aguantaven l’angoixa i se n’anaven abans de cloure l’actuació.
Els altres dos artistes eren la Marilú, la dona d’en Magí, i un ajudant, un aprenent espavilat anomenat Marcel. Ells dos hi intervenien amb un altre número de patiment, on corria perill la vida d’ella.
Les entrades s’esgotaven cada nit i s’havien de reservar amb un mes, com a mínim, d’antelació. Fins i tot, hi havia qui feia l’estiu amb la revenda.
El triomf aclaparador d’aquell festival de màgia havia arribat a oïdes del mateix President. La Primera Dama, malalta de moda i subscrita a la premsa sensacionalista, va convèncer el seu marit per tal d’assistir-hi el proper dissabte. Dos seients a la fila zero foren reservats amb un rètol nominatiu. En Magí fou avisat, pel director d’aquell negoci, que el pròxim dia hi acudirien tant el President com la seva dona. Escoltà amb molt d’orgull aquella notícia. Va córrer a transmetre la bona nova a la Marilú i al Marcel. Nogensmenys, la seva muller no era al camerino. Feia una estona l’havia deixada desvestint-se després de comentar-li que l’amo l’havia cridat. «Potser era al lavabo», va pensar. Abans d’arribar a la porta dels serveis, no obstant, uns gemecs familiars van alertar-lo. Provenien de la cabina del Marcel, el seu assistent. Va poder obrir-ne la porta. Sense voler, trepitjà la roba interior que hi havia pertot. Immediatament, va reconèixer la veu dolça i sensual de la seva dona.
—Marcel, tu sí que ets un home…
En Magí va tancar la porta, amb molta cura. No calia continua essent testimoni d’aquella mostra d’infidelitat. La seva dona, la Marilú, l’única xicota que havia tastat; i en Marcel, el seu deixeble, que se l’estimava com el fill que havia perdut en un número de llançament de ganivets contra una diana humana mòbil. Va dirigir-se a l’escenari i hi va assajar, un cop més, L’escapada. Consistia en tancar-se, a pany i forrellat, dins un aquari de dos metres quadrats. L’omplien d’aigua fins vessar i ell s’hi ficava, amb els ulls tapats i encadenat de mans i peus. L’aquari tenia una tapa de formigó que es tancava amb dues dotzenes de cadenats. El truc era força senzill: dins l’aquari, a cada cantonada, hi havia, amagades entre les juntes, un parell de claus de plàstic transparent que obrien tots els panys. Atès que l’aquari l’endinsaven al mar, no es podia deduir com se’n sortia.
Així doncs, mentre en Magí s’escapolia de l’aquari, la Marilú i el Marcel presentaven el seu número. Es tractava de tot un clàssic dins el món de la prestidigitació. Ella s’encabia dins una mena de capsa de fusta, foradada pels extrems. D’aquesta manera, podien veure-se’n tant el cap com els peus. Un cop estava closa, el fil musical interpretava una sintonia tètrica de pel•lícula muda de terror. En Marcel, armat amb una serra elèctrica, tallava per la meitat l’embolcall de la Marilú. Una vegada serrada, les dues parts de la Marilú eren separades i tornades a unir, davant la cridòria dels assistents en admirar aquell miracle. Lògicament, tot plegat no era altra cosa que un efecte visual, distorsionat a distància per un programa informàtic. Els espectadors no es recuperaven d’aquella demostració de talent artístic quan, segons més tard, apareixia nedant en Magí, qui s’havia pogut salvar de les cadenes que l’oprimien i les tanques que el recloïen a una mort segura.
Després de practicar el número de l’aquari i repassar, amb els ulls tancats, totes les passes, van aparèixer la seva dona i el seu amant. Reien. En Magí suposà que es fotien de la mida de les seves banyes. Va destapar-se els ulls, com si res.
—Hola, nois, com va això? —va interessar-se en Magí, com de costum.
—Anàvem a assajar —va confirmar el Marcel, mentre es mirava amb complicitat la femella del seu mestre.
—Molt bé, així m’agrada. No has de deixar de treballar mai si vols arribar a ser tan bo com jo. No oblidis mai cap detall. Insisteix un cop i un altre, fins que el número surti a la perfecció —va alliçonar-lo, una vegada més, en Magí.
—Així ho faré, mestre —va assentir l’aprenent.
En aquell moment, la Marilú estava donant una volta a l’aquari. L’observava detingudament. Va semblar que somreia.
—Passa alguna cosa, Mari? —preguntà el marit, encuriosit per aquell fet inusual.
—No res. Només comprovava que les claus continuessin al lloc de sempre —va contestar la Marilú, amb sequedat.
—Tens por que passi alguna desgràcia? —va plantejar en Magí, sense donar treva a la conversa.
—Què hauria de succeir, amor meu?
—El dissabte ha de sortir rodó. Vindrà el President i no vull cap errada, em sentiu?
Després d’aquella ordre, en Magí va asseure’s en una cadira davant l’escenari.
—Vinga, comenceu! —va manar als altres dos.
En Marcel i la seva amant, astorats, van procedir a executar el número de la serra. En Magí va fer repetir-ho unes quantes vegades. Quan acabaven, somreia i els deia:
—Tornem-hi…
Quan ja va estar-ne fart, s’aixecà i se’n va anar sense dir ni gos i ruc. La parella se’l quedà mirant, per l’esquena. En Magí, de reüll, va adonar-se com s’abraçaven.
El cotxe oficial va aparcar a l’entrada de la carpa. Van sortir-ne els dos convidats d’honor, empolainats com si anessin al Palau de la Música. L’aforament fou insuficient. Van afegir-ne una renglera de cadires, in extremis. Tothom volia gaudir de ben a prop aquell espectacle, únic i irrepetible. Una càlida ovació va rebre en Magí i els seus col•laboradors. Al centre de l’escenari, l’aquari. La Marilú i en Marcel van col•locar les cadenes al voltant del cos d’en Magí. Van cobrir-li els ulls amb un mocador negre. Van engrillonar-lo, mans i peus. I després, van ajudar-lo a pujar l’escaleta que hi havia darrere l’aquari per poder-s’hi submergir. Un cop realitzat aquest pas, van baixar la tanca de formigó i van voltejar l’aquari amb les tanques. Diversos voluntaris del públic van confirmar que d’allà dins no sortia ningú viu. Uns operaris van endur-se l’aquari cap a fora. El respectable va guaitar com anava a parar al fons del mar. Una càmera retransmetia totes les accions d’en Magí per tal de poder sortir-se’n.
Aquell era el moment acordat per al número de la serra elèctrica. En Marcel va tancar la Marilú dins la caixa. La dona del mag va aprofitar per somriure al públic. Aplaudiments sonors. L’aspirant a mag va engegar la serra davant l’espant de les primeres files, inclosos President i senyora. En Marcel va demostrar que aquell instrument era de debò. Va destrossar un parell de cadires i un taula de menjador. Després de l’exhibició, va apropar la fulla a la caixa on estava tancada la Marilú.
En Magí es removia com mai. Trigava massa.
El soroll de la serra amortia els xiscles de la Marilú.
El públic també va començar a cridar.
En Magí flotava dins l’aquari.
La sang de la Marilú va embrutar els vestits de gala de la primera família del país.

FI

Temps de lectura: 6 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close