Molt sovint sentim a dir la idiòtica expressió dels polítics professionals “no anem a rebre lliçons de democràcia, de feminisme, etc…” adreçada als seus rivals. Si pareu esment, hi trobareu una ampla gamma de variants d’aquesta asserció de tan agut enginy.
No rebre lliçons dels altres és una de les millors garanties de no aprendre; l’altra, no rebre lliçons de les coses i potser la més radical, no rebre lliçons dels errors d’un mateix. El que diuen, el que fan els altres -o els ocórrega, pot donar-nos pistes del que ens cal aprendre. Prenem-ne nota. Cert que per aprendre de debò experiències cabdals ens caldrà experimentar-les, “passar-hi”, però, en tot cas, cal estar amatent al consell, experiència, coneixement, judici dels altres. Llegir, que és de fet dialogar amb un altre, és una de les grans vies d’obtenir coneixement. Molts -i moltes coses, són els qui han aprés dels llibres dels altres.
És clar que en boca dels polítics professionals la tan amanida idiòtica declaració ve a significar: “tu, oposició, que ens vols robar el poder (o impedir que siguem poder, si qui ho amolla és algú de l´oposició), no aprofitarem les teues crítiques, siguen ben o malintencionades”. Si no aprofitem la crítica dels rivals, dels altres, com anem a aprendre dels nostres errors? Tasca (quasi) impossible. Per definició, són els altres els qui ens posen en falta, els altres ens llancen la falta. Hauríem d’agrair que ens canten les quaranta perquè sempre hi veuran mancances, vicis, tares… que nosaltres (o els nostres, si es tracta de qüestions ideològiques) som absolutament incapaços de veure o reconéixer. I si algú desafina al criticar-nos, en comptes de l’enuig, fem com diu el fi de Blake: “escolta el reprotx de l’estúpid: és un títol de glòria”
Els partits comunistes, en el seu argot peculiar entre militants ben adoctrinats, insistien molt en això d’exigir “l’autocrítica” sempre que algú s’apartava de l’ortodòxia i exercia la crítica en contra dels errors del partit. La tal “autocrítica” era la forma més cínica i cruel de culpa i consegüent impossibilitat d’esmena. L’església s’obsessiona fins a tarar els seus fidels en voler-los purificar, tot extirpant el pecat, al mateix temps que es creu infal·lible (o almenys fa infal·lible el seu Cap Suprem). Així, tota mena de dogmàtics i fanàtics passen d’això que els donen lliçons els altres. De fet, creuen fermament que “l’enfer c’est l’autre”. Resulta més pràctic i humà creure els versos de Zagajewski del seu bellíssim poema “En la bellesa d´altri”: “No són l’infern els altres/si els veiem al matí, quan/tenen el front net, rentat pels somnis”.
En el no aprendre dels altres i no aprendre d’un mateix, hi notem uns fils subtils que s’entrellacen i propicien la mala conducta del tancament mental; i aquest tancament mental distorsiona força l´aprenentatge de les coses (encara que no l’impedeix).
Ens farem un gran bé a nosaltres mateixa, si mirem d´alliberar-nos de la fraseologia idiòtica i estúpida de la gresca política, que com cants lletjos de sirena ens atrapen. Mirem d’aprendre fins i tot de l’oposició més ferotge, de l’enemic més acèrrim, i potser, si estem oberts a aprendre de qui siga, puguem aprendre realment i efectiva, i, tot havent aprés dels altres i de les coses, tinguem alguna cosa a ensenyar. Fuster, quant a l’alteritat, ens ironitza així: «Doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories.» Els humans, com altres espècies afins, aprenem per imitació (el bo i el dolent). Si la ment i el món humans són dialògics (una ment que s’objecta a si mateixa, i unes coses que ens objecten), no és saludable ignorar el vincle amb els altres, i si de cas se´ns apega el dolent, apliquem-hi la crítica i l’autocrítica, però de debò, sense trampes d’autoengany. Horaci, juganer, ens adverteix: “filtra els teus vins”, extrau el millor de l’experiència pròpia i de la dels altres. La dels altres és pròpia, la pròpia és dels altres.
Temps de lectura: 3 minuts
