La revista més vital

Malfeiners o artesans?

 

Un oncle meu, blasquista, republicà i poc simpatitzant de Franco, el règim nacionalista del qual va patir bona part de la seua vida, posseïa certes inclinacions filosòfiques, d’aqueixa filosofia popular basada en observacions agudes i un mínim de reflexió, que conformava el sentit comú antic valencià d’arrel camperola. En els anys que vaig estar més a prop seu al treball, ell com a cap i jo com a collidor llogat, no volent no volent, em transmetia el sentit del seu capteniment com de les seues idees polítiques i morals. La seua ètica del treball i de la vida era ben tradicional: l’esforç, l’estalvi i l’absència de vicis no deixen de ser recompensats en aquest món. No era un ateu irreverent ni un beato temorenc de Déu. Les poques vegades que el vaig veure a missa, als funerals de familiars, sempre li observava un rictus solemne, respectuós i greu. Potser perquè la mort el feia pensar en la transcendència i el sentit de tot plegat. Fora d’això, com és típic al meu poble, no sentia cap consideració pels rectors, més bé els despreciava. Com un bon burgés d’abans de la revolució del país veí, creia que eren una classe improductiva i, per tant, no havien de tindre manteniment social gratuït. “Els corbs”. Així anomenaven els capellans al meu poble. Pel que fa als jesuïtes, ell, com a bon blasquista, creia que eren els grans conspiradors que pugnaven per instaurar a Espanya allò de polític més funest: interessos caciquils, oligàrquics, antidemocràtics. El meu oncle fou un de tantíssims milers de valencians espanyols que saludaren amb entusiasme l’adveniment de la II República, en reberen bones millores com a treballadors i ciutadans i en patiren, decebuts, la tragèdia del règim -assassinats indiscriminats, feixisme roig en deia, fractura social i política, etc.- amb el desenllaç d’una crua guerra civil per suportar després les misèries i enviliments d’uns vencedors que, mèrits militars a banda, degradaren la poca dignitat ciutadana que va restar a la nació. “Sempre cauen els millors”, solia dir el meu oncle. I jo pensava en els morts al front, en els exiliats, i, ja guanyada la guerra, en els assassinats sumaríssims pels nous caps de l’Espanya nacional.

Recorde una de les seues màximes més sovintejades: “la faena que s’ha de fer per no fer faena”. L’aplicava a aquells gossos (en valencià, peresosos) que volent defugir els esforços d’un qualsevol deure acaben per carregar-se de treballs majors que els que hagueren hagut de realitzar d’haver tingut la determinació de fer la tasca que cal. Referit als estudiants que no volen pencar i es dediquen a fer xulles, quan més productiu i lleuger els resultaria la tasca si es decidien a estudiar una vegada per totes! Al manta (i també a l’empolló) l’estudi el carrega perquè, de fet, es nega a aprendre. Ara, què en direm d’aquells artesans que trobem en les principals vies comercials de les grans ciutats tocant bells instruments, cantant, fent de saltimbanquis, o de ninots, venent-te poemes naïfs o escrivint-te una novel·la de la teua vida per un dòlar cinc minuts o d’aquells altres que a les platges amb la sorra et fan unes belles figures dignes de la millor imitació escultòrica i que tant alegren el passeig i distrauen la tensió de la compra? O d’aquells hippies que, negant-se a entrar en l’engranatge totalitzador de la societat industrial bé com a treballadors de fàbrica o alguns fins i tot amb una posició més alta, però mortalment subjecta i rutinària, es van llançar a l’aventura de fer-se productors i venedors ambulants de quincalles metàl·liques d’ús femení i altres productes alternatius? Què en diria el meu oncle? Potser endut pel seu prejudici els aplicaria implacablement la seua sentència, tot titlant-los de malfeiners. Però erraria de ple a ple. En passejant per una via comercial d’Oslo, una amiga remarcava d’un d’aquests que cantava, crec, l’enginy que han de desenrotllar per sobreviure per no voler fer una mena concreta de faena: potser el treball alienant de què parlava Marx. Aleshores, de la dita n’extraiem un nou sentit ben diferent del primer: “la faena que s’ha de fer per negar-se a fer faenes que ens desplauen i ens frustren”. Sí, a tal fi, hem de desenvolupar talents, enginys i habilitats personals. Hem d’aprendre a aprofitar els nostres recursos artesanals. I aquest nivell de l’esforç és superior al de qui es lliura a la faena maquinal. Superior en el sentit que intervenen més l’habilitat i l’intel·lecte. I això ja no és pura vagància. Fins i tot, encara que certa mena de lladres i estafadors ens repugna, no deixem d’admirar que, per fugir de la faena, fan ús d’un enginy molt superior a la mitjana. La pena més gran per aquesta gent és que -en enganyar el proïsme i fer-li mal- es danyen a si mateixos fent-se bé. La pel·lícula argentina Nueve reinas il.lustra tots dos aspectes a bastament. Llàstima d’intel·ligència torta! Malaventurats siguen els d’enteniment bord perquè ells mai no descobriran ni inventaran les meravelles del món!

Temps de lectura: 4 minuts

1+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close