—NO!
Hugo ha sigut molt clar en la seua posició. No vol tindre la xiqueta. La idea d’haver de cuidar d’una altra persona que no siga ell li aterra. Sempre ha sigut egoista en eixe sentit, no vol que ningú li lleve la seua llibertat, i molt menys una xiqueta plorona.
—Ets un egoista.
Necessite eixir d’aquesta casa, ara. M’estic ofegant.
Agafe l’autobús 19. Que irònic, és el dia que vam començar a eixir Hugo i jo. Sempre el recordaré, em va portar a veure la mar, i em va dir, amb molta vergonya, que després de tants anys de relació d’amistat se n’havia adonat que em volia. Ara vaig a veure la mar per una qüestió molt diferent, després de tants anys de relació, volia seguir amb ell? Ja no sé si el vull, si estic cabrejada perquè vol que avorte o simplement perquè només pensa en ell.
Realment és per tot, per cada gram de discussions que hem tingut. Com em pot deixar sola en un moment així? És un xiquet, per l’amor de déu.
No m’aguante, m’agradaria cridar enmig de l’autobús, ja m’és igual qui m’escolte, probablement estic parlant en veu alta i no me n’adone. No em sent bé, el cap em fa bots.
Respire fondo.
La impotència m’inunda i les llàgrimes s’apoderen de mi a poc a poc.
El que em faltava, una senyora acaba d’entrar en el bus amb la seua néta. La xiqueta taral·leja una espècie de cançó infantil mentre la seua iaia li segueix en entusiasme, animant-la que continue cantant. Ja no puc contenir les llàgrimes. Com pot ningú llevar-me el dret d’una cosa així? No és just, res és just. El xiquet és meu.
No puc parar de mirar-les… Tenen tanta complicitat en les seues mirades. Mai he mirat a ningú així, ni a Hugo quan estaven en el nostre millor moment. Tant d’amor en una mirada no s’aconsegueix fàcilment, ni amb 7 anys de relació.
Probablement Hugo tinga raó i no estem preparats per a ser pares. La responsabilitat que comporta cuidar d’una personeta innocent i indefensa és massa per a nosaltres. No pare de pensar-ho, quin valor tenen les mares. Quin orgull. Criar i educar a una persona sense rebre res a canvi, de vegades ni agraïments.
De sobte sent un pes enorme, com si amb soles portar al xiquet en el meu ventre ja sabera que no tinc forces suficients per a fer-me càrrec d’ell. No seré capaç de donar tant d’amor mai. Tinc tants dubtes.
Crec que la xiqueta s’ha adonat que no pare de mirar-la. La seua iaia li fa un gest invitant-la a fer que em parle.
—T’agrada la meua flor?
—Clar que sí, és preciosa. A vore com olora.
—Per a tu! Hui és el dia de la mare. També li’n regalaré una a la meua mare. Segur que a tu et fan un regal molt bonic.
Li faig un somriure i ja no sé què dir. El dia de la mare. Vull viure-ho, vull vore com el meu xiquet entra per la porta de casa cridant amb tota l’emoció que siga capaç d’expressar: “Feliç dia mare, eres la millor!”
I si sí que puc?
I si no em fa falta ningú per a cuidar del meu fill?
Hugo no pot decidir per mi. No aquesta vegada. Ni mai més.
S’ha acabat el trajecte, ja estic enfront de la mar, i com sempre, m’ajuda a resoldre els meus dubtes. Seré mare, amb ell o sense ell. Abans de baixar del bus, que amb tan sols 13 minuts de trajecte m’ha fet canviar de vida, done una última ullada a la xiqueta i a la seua iaia. La xiqueta em diu adéu amb la mà i amb un somriure que no li cap a la cara. Sóc un nuc d’emocions. En poc temps seré jo la persona que porte una xiqueta als braços. Perquè seré la seua mare.
Que bonica està hui la Malva-rosa.
S’anomenarà Mar.
Temps de lectura: 3 minuts
