Maria Stuarda, de Dacia Maraini, estrenada a Messina el gener de 1980, fou duta a l’escenari per primera vegada fora d’Itàlia l’octubre del mateix any, amb motiu del XIIIé Festival Internacional de Teatre de Sitges, pel Colletivo Isabella Morra. L’obra parteix de la que escrigué el 1800 Schiller amb el títol Maria Stuart. Però, mentre que Schiller veia la relació entre les dues dones protagonistes (Isabel I d’Anglaterra i Maria Estuarda d’Escòcia) com una relació de poder o de lluita pel poder; Maraini, des de documents fidedignes (com ara, la correspondència mantinguda entre les dues cosines), ens demostra l’estima i l’esbalaïment que les fonia.
Aquesta peça de teatre fou representada a València el gener passat i en aquesta ocasió va ser interpretada només per dues dones –cadascuna fent un doble paper–: Magüi Mira, caracteritzada com a Maria Estuarda i Nanny, i Mercedes Sampietro, com a Isabel I i Ana.
Les dues hores que va durar l’espectacle van passar de llampada, quasi sense que ens n’adonàrem. I, amb força aplaudiments, vam agrair-los la representació; per la meua banda, com a públic i com a dona.
L’obra posava en escena, amb un desenvolupament tan intens com cremant, la visió atziaga de dos temperaments completament dissemblants; dues naturaleses humanes contraposades, amb un element –el primordial, el més bàsic, el genèsic– en comú: el fet de ser dones…; dones despullades, tractades des de perspectives divergents, amb una, més o menys present, essència femenina que sempre les delatava.
L’una testimoniant amb el seu cos, tostemps, l’odi i l’estima alhora –Maria. L’altra menyspreant qualsevol flaquesa física de la seua feminitat sobrepujant-la amb fets (tot i que sabem que la seua aparença externa sempre li importà moltíssim) –Isabel.
En aquella època es va dir: “Si una de les dues fos home, seria el matrimoni més sensat de la història”. I ho hauria sigut, sense cap dubte.
El report d’aquell episodi s’ha dut a escena innombrables vegades, al teatre, al cinema, a la televisió…, però mai abans escrit i dirigit per una dona, des de la seua experiència genèrica. Amb la seua obra, Dacia Mariani, mitjançant uns monòlegs salvatges i aparentment ofensius, ens en dóna una percepció ben diferent.
El text, amb una molt bona versió castellana d’Emilio Hernández, l’enfilen dues actrius que la recolzen en l’empenta. Dues actrius versades en l’art de la veu, del moviment sencer…, que aconsegueixen, amb una gran expressivitat espontània, posar els punts sobre les is que calien. Amb una interpretació realment fora de sèrie, tant per la dificultat de fer dos papers alhora –cadascuna encarna una regina i la donzella de l’altra sobirana, alternativament– com per l’eloqüent vigoria que saben imprimir en cada gest, en cada paraula, en cada impuls, compaginant a la perfecció l’enfrontament més vivencial, íntim i quotidià (Isabel-Nanny / Maria-Ana), amb l’arriscat, però també desitjat, encontre entre Maria Estuarda i Isabel I; és a dir entre Anglaterra i Escòcia, entre el catolicisme i el protestantisme, car “sent les dues dones, l’una ha d’aniquilar l’altra per tal de sobreviure”.
Aquestes dues fèmines van patir les imposicions del patriarcal i purità segle XVI. Foren dues figures sentenciades a comportar-se d’acord amb unes regles de ferro, forçades per la seua condició política… Dues percepcions, amagades, del món que es creuaren amb l’absurd.
“Jo m’hauria casat a gust amb vós”, escriu Maria a Isabel poc abans de morir. “Condemnant-la em perd” és la darrera frase d’Isabel.
Maraini hi critica l’època que visqueren –i també la nostra– quant a temes molt candents –massa–, com ara el matrimoni, la maternitat, la violació, la religió… (Maria); la llibertat, la castedat, la repressió sexual, la política… (Isabel).
Maria serà el cos femení (intrigant, maleït, orgullós, violat, perseguit, impulsiu, capritxós, ingenu, executat, sensual i delitós de recuperar la llibertat perduda de quan cavalcava lliurement pels camps de la seua terra o davant dels seus exercits), un cos que es rebel·la contra el joc a què està predestinada (records i somnis barrejats): el part; el relat de la violació i el posterior casament amb el violador; el ball alliberador i pervers davant de l’arquebisbe; la remembrança i el rebuig/enyor de sa mare…
Isabel serà la ment femenina (egòlatra, grollera, defensora dels ‘Comuns’, poliglota, dèspota, impulsora de nous temps, iracunda, protectora de les arts i les lletres, adorada), contraposada a la debilitat implícita al fet de ser femella. Una ment que l’obligà a escollir una personalitat autoinculcada per les circumstàncies que li tocà viure. S’estimà més ser reina i verge que ser muller, mare i consort d’un home que –com sempre– acabaria convertint-se en rei: els desitjos reprimits; la imitació d’algunes actituds tradicionalment masculines (l’entestament i la consecució a fumar un cigar, encara que la faça tossir); el menyspreu dels regals dels seus pretendents; la confrontació intel·ligent amb els ‘Lords’; la nuesa de sa donzella/jovenet; la remembrança i el rebuig/enyor de sa mare…
Encara que, de vegades, la dramaturga remarque les diferències entre les dues per mitjà dels vestits, per exemple, no obvia els detalls que les igualen, ja que les dues són presumides (el toc ‘femení’): cadascuna exigeix a la seua particular cambrera que descriga parts del seu cos; les dues detesten adonar-se del pas dels anys, malgrat ser sabedores de la decadència del seu físic…; s’autocritiquen i s’autoexcusen esmicolant-se internament, materialitzant la seua rebel·lia en l’agressió a altres cossos de dona; les dues són cruels i despòtiques amb les servidores, i és, en aquesta relació, on més es manifesta l’odi que tenen a l’engranatge que les utilitza… Les escenes més aspres i crues són les que comparteixen amb les dones que tan bé retraten l’acceptació, la submissió, el que “s’ha de fer”, l’estatus femellenc aclimatat a la mansuetud constreta secularment pel domini del mascle… Però, ací, també, després de la tempesta ve la quietud… Les dues estimen (per costum, per sentiment –vés a saber–) aqueixes dones que –al cap i a la fi– treballen per a elles, que les respecten (per por o per anys de servei), que són les úniques que escolten –sense entendre’ls– llurs soliloquis i les que ho suporten tot… Poden maltractar-les, humiliar-les, insultar-les, acomiadar-les, ultratjar-les… Elles estaran sempre al seu costat –tant és que siguen Nanny i Ana, o unes altres–…, i rebran –encara que siga petita o dissimulada– alguna mostra d’agraïment i afecció per part de les regines. [Un tipus de relació que recorda la relació entre la marquesa d’Artigues i Glòria, la seua cambrera, del conte “Carnestoltes”, de Caterina Albert/Víctor Català]
En la darrera part de l’obra arribarà l’hora fatídica, però cap de les dues protagonistes no s’abatrà davant dels que han escollit quin serà el desenllaç final… Quan aplegue el moment del xoc amb la realitat politico-religiosa que viuen a desgrat de la seua voluntat…, quan s’esdevinga l’encontre, i també després…, les dues actuaran ben orgullosament: Maria permetrà que li tallen el coll; sí, però amb arrogància, i fins i tot després de morta el seu cap rodolarà per terra exigint responsabilitats. Isabel romandrà en el seu lloc de monarca; però, tot seguit, censurarà i castigarà l’acció que es veu obligada a ratificar per ser cap, i esclava, d’un estat que fou el seu únic marit.
Maraini, deixa entreveure entremig de línies què podria haver ocorregut, si ambdues hagueren llançat per la finestra els seus deures amb… L’espectador/a pot imaginar un altre final per a aquells fets, té l’última paraula.
La història parla; les dones, també. La negació de la paraula es converteix, en l’obra, en una agitació ofensiva…, però, no ens deixem dur per misandrismes ni –els hòmens– per misoginismes… S’ha parlat molt i s’ha escrit molt també de si, en realitat, Maria Estuarda participà en els complots que pretenien acabar amb la vida d’Isabel I. L’‘arqueta’ amb les famoses cartes que l’acusaven no s’ha trobat mai, i, així, la seua possible existència s’ha convertit en una explicació raonablement certa per a justificar uns fets que ‘històricament’ jutjaren Isabel com l’única culpable: una visió pobra i denigrant transmesa per la historiografia tradicional catòlica; sobretot, l’espanyola.
Maraini –fiablement documentada– opina sobre aquell succés; tothom ho pot fer. No obstant això, cal tenir present que l’antagonisme entre les dues fou maquinat i coaccionat pels homes que les envoltaven des dels setials de domini tan coneguts: els anglesos obtingueren que caiguera el cap de Maria; els escocesos, que la seua reina esdevinguera màrtir… Però, així tampoc no aconseguiren la desitjada submissió per part de cap d’elles, ni odi ni competència… Ni Maria ni Isabel, com a dones, perderen cap batalla. No van rivalitzar entre elles; s’estimaren més no jugar sinó seguir el joc.
Les/els que vam veure aquesta admirable escenificació no podem deixar de pensar què haguera pogut ocórrer si les cartes de la jugada hagueren sigut unes altres, i no la disputa per un ceptre o una guerra de religions; si “una des les dues haguera sigut home”… o persona, res mes.
Encarna Sant-Celoni i Verger (21 de gener de 1984, per a Quaderns de Filologia)
Temps de lectura: 8 minuts
