Tal els temps que corren, dedicar-se a la investigació, més que una opció laboral prestigiosa és un esport més arriscat que fer d’equilibrista sense xarxa, ateses les escasses oportunitats que existeixen. Si a aquest handicap se li afegeix la precarietat laboral, el fet d’haver de treballar des de casa i, per a més inri, ser dona, poder fer res mínimament transcendent en aquesta vida sembla, simplement, impossible. Doncs bé, aquesta situació és justament la vida de Marie Tharp, una geòloga nord-americana la qual, malgrat tots els obstacles (i més) que es va trobar a la vida, va aconseguir fer un mapa que va canviar la manera d’entendre el món.
La geòloga Marie Tharp
Néixer el 1920 a Ypsilanti (Michigan, Estats Units), ser dona, i voler ser alguna cosa més que una simple mestressa de casa, era una mica agosarat, per no dir directament subversiu. Tanmateix, precisament això era el que pretenia fer Marie Tharp, filla d’un topògraf del Departament d’Agricultura nord-americà, a qui el seu cos i la seva ment li demanaven alguna cosa més que estar davant d’uns fogons. No obstant això, la societat de l’època no li anava a posar les coses gens fàcils.
Primerament, va intentar estudiar literatura a Annapolis, però en ser dona, no la van admetre i es va haver d’anar a la Universitat d’Ohio, on es va graduar el 1943. Tot i això, per causa de la II Guerra Mundial, les dones van haver de suplir els alts càrrecs que deixaven els homes que se n’anaven al front. En aquest escenari, Marie Tharp es va apuntar a un programa sobre geologia del petroli en què es va graduar el 1944, treballant per a la indústria del petroli durant un curt període de temps. Però aquest treball no la “omplia” i va decidir tornar a estudiar, aquesta vegada matemàtiques, llicenciant-se el 1948. Definitivament, Marie seria qualsevol cosa, però ximple, segur que no.
En el context de la Guerra Freda, els seus coneixements de geologia i els creixents pressupostos en l’estudi dels oceans de cara a trobar naus enfonsades i a facilitar el treball dels submarins nord-americans, la van permetre entrar en contacte amb el geòleg Bruce Charles Heezen amb qui va començar a treballar per cartografiar els fons marins. No obstant això, era dona, i així com Heezen no tenia cap problema per incorporar-se a la tripulació dels vaixells oceanogràfics, ella ho tenia prohibit, de tal forma que no tenia més opció que treballar des de terra amb les dades en brut que li anaven enviant.
Marie Tharp tenia prohibit anar als vaixells oceanogràfics
Tot i això, unes vegades a la seva oficina de l’Observatori Geològic Lamont a Palisades (Nova York) i d’altres directament des de casa seva -era més fàcil ser garrepa amb els escarrassos de les oficines que amb una expedició embarcada a l’Atlàntic- Marie Tharp anava traduint, en forma de mapa fet a mà, les dades dels perfils del sonar que li anaven arribant.
El 1953, ajuntant tota aquesta col·lecció de dades, Marie va veure que al bell mig de la serralada que hi havia al centre de l’oceà Atlàntic es dibuixava una vall deprimida. Perspicaç com era, aviat va intuir que aquesta era la prova de l’expansió dels oceans i la consegüent validesa de la teoria de la deriva continental. L’únic inconvenient és que Heezen no la va creure -defensava la idea d’una terra en expansió- i malgrat les seves violentes discussions, que el van portar a veure volar per sobre del seu cap esborradors i pots de tinta provinents de Tharp, Heezen va trigar més d’un any en donar el seu braç a tòrcer: Era dona i, en una època tan masclista com aquella, que a sobre pogués rectificar un home, era una cosa molt greu.
Marie Tharp i Bruce Heezen. L’una treballava, l’altre es posava les medalles
Malgrat tot, el 1957 es va publicar el primer mapa del fons de l’oceà Atlàntic Nord, cosa que va significar una revolució, ja que fins aleshores es pensava que els fons eren eminentment plans i fangosos, i el mapa demostrava que havien relleus fins i tot més grans que a la superfície. L’autoria, com no podia ser menys, fou primer de Heezen i després de Tharp; les medalles estaven, ahir com avui, molt cotitzades.
Tharp va continuar treballant durant gairebé 20 anys amb les dades en brut de diverses expedicions oceàniques, presentant el 1977 -el mateix any en què moria Heezen- el Mapa Mundial dels Fons Oceànics. Mapa que va significar el recolzament definitiu a la tectònica de plaques, en permetre als geòlegs de tot el món ajuntar les peces que tan sols s’intuïen en superfície.
D’aquesta manera, el seu immens treball en la construcció del mapa dels fons oceànics -inclòs en forma d’homenatge a una capa del Google Earth– va permetre donar a conèixer al món sencer una part absolutament ignorada, però imprescindible per entendre la geologia i la geografia del planeta Terra.
Marie va morir el 2006 a Nyack (Nova York), i malgrat tots els obstacles, malgrat treballar des de casa seva, malgrat ser tractada com una becària i malgrat ser discriminada per raó del seu sexe, Marie Tharp va passar a ser considerada un dels geòlegs més influents dels darrers temps.
M’ha semblat escoltar algun home que es queixa per no estar suficientment valorat a la feina…
Marie Tharp treballant en un mapa de transcendència mundial… des de casa seva.
Temps de lectura: 4 minuts
