La revista més vital

Masclisme entre línies

Com  sempre em passa, després de llegir l’última pàgina de Le nostre anime di notte (trad. italiana de Our souls at night de Kent Haruf) vaig sentir dins un buit i un enyor incipient cap uns personatges que començaven a esvair-se. En aquell moment em trobava de viatge i òrfena de llibres, així que un cop vam tornar de la nostra petita estada al llac Trasimeno vaig dirigir-me a la biblioteca municipal disposada a fer nous amics de paper i tinta. Petita decepció: tots els llibres de la meva llista estaven en préstec. Així que vaig agafar un parell de llibres a l’atzar i vaig tornar cap a casa. Inesperadament, Spiegare il mondo, la scoperta della scienza moderna es va revelar un llibre interesantíssim i força planer, cosa que vaig agrair des de la meva humil posició de persona de lletres (i malauradament només de lletres).

Uns dies després i amb un cert retard com de costum, un avió de Ryanair m’obriria les seves portes per després enlairar-me sobre els Alps i acabar llençant-me als braços de ma mare.

Després d’uns dies moguts plens de retrobaments, llargues caminades, controls mèdics i grans quantitats d’afecte anant i venint, vaig preguntar a la meva família si podien deixar-me algun llibre que m’acompanyés durant el viatge de tornada. “Mira  —diu ma mare mentre m’apropa un llibre de butxaca— aquest està molt bé”. Llegeixo: Una Navidad diferente, “Best Seller” de John Grisham. “És una novel·la satírica, se’n riu de la societat americana des de dins”. “D’acord, m’agraden les novel·les iròniques”. L’agafo, llegeixo les primeres tres pàgines, em sembla que pot estar prou bé i me’l deixo preparat al costat de la motxilla per endur-me’l l’endemà.

L’alarma del mòbil sona a una hora indecent, però tot sigui per estalviar pasta. Faig tot el que he de fer en un estat de semi inconsciència i els meus estimats progenitors m’acompanyen a l’aeroport. Abraço la Bruna mentre mou la cua animadament, i li dic fins aviat, però no sé si m’ha acabat d’entendre. Els meus pares m’acompanyen fins la porta, ens abracem fort, i marxen. Què curiós, el llibre que duc a les mans comença precisament així, amb un comiat a l’aeroport entre uns pares i una filla que marxa. A diferència de la Blaire però, jo només me’n vaig al camp, no a la selva peruana.

Asseguda davant la porta d’embarcament, trobo el punt on ho havia deixat i començo a llegir. La Blaire marxa i els pares tornen cap a casa, i a partir d’aquest moment la història es desenvolupa des del punt de vista del pare, en Luther. Pel que sembla no té una relació massa fluida amb la Nora, la seva dona. Pel que sembla també ella és una persona massa exigent i desagraïda. Pel que sembla, a més, és força molesta, perquè després del comiat encara té els ulls plorosos. Què pesada, la tia. Tornen a casa i ella no pot dormir, està intranquil·la, camina per casa, es prepara una infusió… clarament vol despertar-lo, però ell no cau en la trampa i fa veure que dorm, només faltaria.

En Luther decideix que ell no vol viure aquelles festes de Nadal als Estats Units i se’n va sol a una agència de viatges (la seva dona ja acceptarà, per collons). La noia que l’atén, la Biff, que per cert màgicament l’estava esperant, està molt morena, té un somriure atractiu i per fer-lo seure rere l’escriptori l’agafa pel braç. Mentre ella treballa, ell li mira les llargues cames bronzejades (perquè evidentment ella deu treballar amb minifaldilla i mentre tecleja a l’ordinador les cames s’insinuen pel costat, suposo).

En Luther arriba a casa amb la intenció de fer-li entendre a la Nora que en pocs dies marxaran de creuer (sembla ser que això del consens a en Luther no li va). Reacció número 1: el seu cos no es apte (“tendré que perder peso”), reacció número 2: No (“suena espantoso”). Insistència. Reacció final: ¿Cuándo salimos? Bravo Luther, amb dos collons. A continuació en Luther fa una llista a la Nora de totes les coses que NO POT fer aquell Nadal. Ella plora, no ho veu clar. Finalment, el misericordiós Luther li dóna permís per fer donatius amb els seus propis diners (?) però res més que a ella li faci il·lusió i a ell li recordi al Nadal.

Però no serà tan fàcil: en Luther i la Nora troben alguns entrebancs perquè la societat nordamericana no està preparada per acceptar una renúncia d’aquest tipus (ecco la suposada gràcia del llibre). Per exemple, els nois scouts intenten vendre’ls un arbre, i queden una mica dolguts quan saben que aquest any no en compraran. Però el mascle alfa Luther es reafirma amb un no ferm i rotund, i quan la seva dona intenta fer d’intermediària, ell li respon amb mala llet que calli, que calli i que calli. I punt.

Tanco el llibre i miro per la finestra. Respiro. Aquesta decepció és pitjor que aquella dels llibres no trobats. Intento dormir una mica. Finalment, decideixo donar-li una altra oportunitat.

En Luther surt de casa a donar tomb. Una indiscreta cortina oberta li deixa entreveure allò que està succeint a casa dels veïns: Ned Becker s’erigeix de manera inestable sobre una escala per decorar l’arbre de Nadal, mentre la seva dona Jude i la mare d’ella (una sogra, terror!) l’escridassen, perquè, ei! la mare “es aún más aterradora” que ella. Quan acaba el volt i torna cap a casa, torna a llençar una mirada cap a la finestra dels veïns i espantat veu com el pobre Ned ha caigut (la pressió exercida per les dones l’haurà desestabilitzat?) i està ferit al sofà, mentre la Jude sense pietat continua renyant-lo.

Un cop dóna la noticia a la feina, les coses tampoc són fàcils. Hi ha companys que se’n foten del pobre Luther, com ara una “triple divorciada cincuentona” que és la secretaria, i una amargada, segurament.

Per sort, però, hi ha en Yank Slader, un company de feina que l’entén perquè és un tio maco, del bon rotllo, i el primer que li diu és: “Eres un genio, tío”. El machote d’en Luther li respon “claro que lo soy”. A continuació sabem que el bon Yank s’autoimposa fins a 18 hores de feina diàries per no haver-se de trobar amb la seva dona, que és “una camorrista”. Continua en Yank: “Anoche volví a casa tarde, mandé a mi mujer a la cama y después hice lo mismo que tú. Eché las cuentas…” Vaja. Es veu que la dona d’en Yank, a més de ser una psicòpata ha d’esperar submisament que algú “l’enviï al llit” perquè ella soleta no té capacitat de decisió ni autonomia. Pobre Yank.

Finalment, el Luther li proposa que ell també marxi de creuer.

“No se me ocurre nada peor. Encerrado con Abigail durante diez días. La tiraría por la borda”.

Y nadie te lo reprocharía, pensó Luther.

Ole tú, Grisham.

Finalment, en Yank somia amb marxar sol i especula amb la possibilitat que en el creuer hi hagi dones solteres, per poder enganyar feliçment la seva dona. Moment de complicitat masculina.

“Eres mi héroe, Luther”.

Tanco el llibre definitivament. Al cap d’una estona l’avió aterra i tinc temptacions de deixar-lo allà. Però penso en ma mare i en el compromís de tornar-li, així que el poso a la bossa i el duc amb mi a contracor.

Em pregunto si aquest tal John Grisham deu tenir dona, filles, germanes, amigues. Si aquest fos el cas, m’agradaria suggerir-li que escapés. Corre John, allunya’t, oblida aquests éssers tan pesats, ploramiques i rabiosos, no t’hi apropis mai més. Els faràs un favor.

Temps de lectura: 6 minuts

7+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar
  • avatar
5 Comentaris
  1. Mireia Alonso diu

    Xe quant de trellat! Molt ben escrit i a més m’he rigut!

  2. Miriam M. diu

    Sí, massa trellat, hi estic d’acord…
    Gràcies!! 🙂

  3. Shaudin Melgar-Foraster diu

    En general no m’agrada gaire John Grisham, però té algunes coses positives, com ara la seva lluita contra el racisme, posició que queda ben clara en el seu primer llibre publicat, A Time to Kill, la qual considero una molt bona noveŀla. N’ha escrit d’altres interessants (tot i que no són gaire del meu gust), totes aquestes thrillers, amb temes legals (el protagonista sol ser una advocat) que Grisham coneix molt bé. Però quan s’aparta d’aquest tema, les seves noveŀles són de baixa qualitat. La que tu ressenyes, Skipping Christmas, va ser mal acollida per la crítica; es considerà banal i molt masclista, tal com tu ens comentes. Jo no l’he llegit ni penso llegir-la. Gràcies, Miriam, per la ressenya.

    1. Miriam M. diu

      Moltes gràcies pel comentari Shaudin. Jo no el coneixia, ara he llegit unes 30 o 40 pàgines seves i ja n’he tingut prou, haha 🙂 per cert! vaig llegir el teu article sobre la pel·lícula Secret of Roan Inish, saps on podria trobar-la?

      1. Shaudin Melgar-Foraster diu

        Miriam, t’he trobat la peŀlícula! Al youtube, en anglès i subtítols en castellà. L’únic problema és que la imatge perd força comparat a veure-la al cinema o en dvd (jo la tinc en dvd, però la vaig comprar al Canadà, on visc) i surt una mica fosca, potser pots ajustar alguna cosa per veure-la més clara.
        La trobo una peŀŀícula absolutament encisadora. Ja en diràs si a tu t’ha agradat.
        https://www.youtube.com/watch?v=vJpbWf3ZzCo

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close