fbpx
La revista més vital

Melmelada de maduixa

Imagino que devies entrar a aquella botiga, de barri però selecta, amb ímpetu i decisió. No crec que la teva presència allà, just en aquell instant, fos deixada a l’atzar. No recordo cap situació —fa estona que grato per la meva memòria, fins i tot entre els racons més oblidadissos i feréstecs, però no hi trobo res que sigui prou convincent— que no controlessis de principi a fi. I aquesta feta, evidentment, tampoc n’era cap excepció.

Vas optar per la melmelada de maduixa. Anava en un pot de vidre estilitzat, esvelt i elegant, i duia la tapa abrigada amb un bocí de tela que feia joc amb el vermell intens, cridaner i temptador de la fruita. Semblava acabada de collir, de coure, de triturar, d’envasar. Amb el recipient clos, si hi acostaves bé els narius, podies embriagar-te amb la flaire dolça, madura i addictiva que emanava de l’interior.

El préssec, l’albercoc, la poma i la figa no hi van tenir absolutament res a fer. Ho van veure clar des del moment que van adonar-se com miraves, amb delit, i com agafaves, amb delicadesa, un dels pots de les seves companyes.

En arribar a casa et va faltar temps per untar un tel generós de roig encès per la mantega blanca i fosa, que jeia, ben allargassada, al damunt d’una torrada. Te la vas cruspir, devorar, empassar, coll avall, sense temps per respirar, com si t’hi anés la vida, en aquella menja.

Després vas reservar la melmelada a la nevera, al prestatge on menys fred hi arribava, i te’n vas oblidar. Dies i dies i encara més dies sense dirigir-t’hi. Fins que el resclosit va fer una escuma densa i enganxosa i va enlletgir aquella tonalitat fresca i intensa.

Sovint m’he sentit com aquelles pobres maduixes. Jo també estava plena de vida; tenia infinitat d’il·lusions, de somnis i de propòsits per endavant; em sentia viva; volia volar alt i menjar-me el món. Perquè era jove, i em veia exultant i enèrgica, com si fos un huracà que pogués xuclar-ho absolutament tot. La meva desgràcia va ser trobar-te. O que em trobessis. Potser jo no era res més que un pot de melmelada d’unes maduixes joioses i voluptuoses i, sobretot, excessivament innocents, que estava esperant qui sap qui i què i per què.

Sortosament, algú, algun dia, va decidir obrir la nevera on m’havies abandonat. Em va agafar, em va treure el tros de podridura —reconec que va costar de marxar, perquè la toxicitat ja ho té això: s’aferra com una paparra i s’escampa com un virus maligne— i em va tornar a fer viure. I jo, finalment, em vaig sentir com la maduixa més bonica, vigorosa i plena del meu primer alè.

Temps de lectura: 2 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close