Sembla que de totes les coses que recordem, el més sorprenent és que algunes siguen certes. “No som càmeres digitals que emmagatzemen escenes, experiències i motivacions amb alta fidelitat.” “El record és erroni.” “…el sentit que tenen per a nosaltres [les coses], les emocions que desperten etc. Això és el que li interessa al cervell, i no la realitat tal com és.” “La memòria no és el resultat del que es vol recordar ni del que cal recordar: és senzillament el record d’allò en el que s’ha reflexionat. La memòria és el que queda després de la reflexió.” Aquestes sentències, extretes d’un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya sobre el cervell i la memòria,[1] no explica per quin motiu tan gran quantitat d’escriptores i escriptores es deleixen a compartir les seues vivències passades, ni per què una munió de lectores i lectores tenen interès en els records aliens.
Annie Ernaux, premi Nobel de Literatura 2022, va escriure quan ja tenia 74 i 75 anys, aquesta Memòria de noia, traduïda al català per Valèria Baillard.
Com l’autora confessa, l’obra és un “projecte de desvelament” del que va ser aquella “noia del 58”, que encara no havia fet els 18 anys, i que resolia problemes de física i química, que intentava dissimular el seu accent de Normandia i se n’avergonyia dels seus pares botiguers de poble, que era favorable a que Argèlia continuara sent francesa, que com a filla única tenia a la seua mare sempre damunt i que va treballar en un campament d’estiu de monitora. Eixe moment, on va descobrir que el seu comportament relacional li reportaria vergonya i humiliacions, és la pedra angular de la narració. A partir de la consulta de vestigis d’aquell passat: àlbums de fotografies, cartes, cançons, lectures… mira de reconstruir uns fets, uns sentiments i unes emocions que es complau a traslladar-nos, des de la seua posició actual.
L’obra, escrita en primera i tercera persona, amb un estil precís, lleuger i natural, se centra en aquell estiu del 58, tot i que al final també ens explica alguns records posteriors, i esdevé la “noia del 59” i la “noia del 60”.
Encara faltaven 10 anys per al maig de l’amor lliure francès, i l’autora, la jove Annie Duchesne, no havia llegit prou (Beauvoir, Woolf, Proust…) i quedaria impactada per com reaccionava la societat als contactes desinhibits que mantenia amb els homes.
Un exercici de nostàlgia, i un repàs literari al que va ser un temps i una vergonya i humiliació innecessària, que encara perdura en la seua memòria.
Annie Ernaux (Normandia, 1940) va publicar la primera novel·la el 1974. En català ha editat entre altres Els anys, Pura passió, L’esdeveniment i Memòria de noia. Ha guanyat diversos premis i el 2022 ha estat distingida amb el Nobel de Literatura “per la valentia i l’agudesa clínica amb què revela les arrels, les distàncies i les limitacions col·lectives de la memòria personal.” És la 17à dona dels 114 premiats.
Notícia de la concessió del Nobel amb declaracions de l’autora: https://www.ccma.cat/324/lescriptora-francesa-annie-ernaux-premi-nobel-de-literatura-2022/noticia/3188564/
[1] La memòria som les nostres connexions. https://blogs.uoc.edu/humanitats/ca/la-memoria-som-les-nostres-connexions-9/
Temps de lectura: 2 minuts
