Quan Adrià, un jove socarrat, pujava pel pont cada dia per anar a l’escola Claret, anava com espantat, el que no pensava és que eixa por li acompanyaria tota la vida. A Adrià li havien inoculat la por al cos i les experiències que visqué des d’aleshores foren totes des de la mirada d’un jove atemorit. Des de ben menut sa mare li tapava un ull perquè no es veia bé en l’ull esquerre per una qüestió neurològica. Era menut, lleig i miop, ho tenia tot perquè es burlaren d’ell però tenia la capacitat de fer-se estimar per tots i sobretot per totes les seues companyes. Des d’aleshores, els seus ulls serien els receptors de tot el patiment de la seua vida, cada vegada que patiria dolor a la seua vida de seguit li acompanyaria una pèrdua de vista.
Adrià tenia la capacitat de desenvolupar-se en societat com l’Idiota de Dostoievski, adaptant-se a tothom sense prejudicis, suspenent el judici (l’epojé husserliana) sense saber-ho. Adrià s’havia criat jugant a bales al carrer de baix quan encara hi havia un mur de terra i fent arcs a la Llosa de Ranes de les branques dels arbres que arrancava amb els seus amics socarrats que estiuejaven als xalets de Vistabella.
El bo d’Adrià és que aprenia des de l’experiència sense saber massa bé com ni per què, la realitat sempre s’imposava com una constant d’aprenentatge. La seua consciència dramàtica per entendre el món com un conglomerat de drames dels quals havia d’eixir van fer mossa en la seua persona d’una manera shakespeariana, en què l’ésser i el no-ser entraren en contradicció constant per explicar la seua existència única dins del comú dels mortals. Xàtiva era l’escenari del seu món encara que altres mons eren possibles… Això no obstant, s’adonava que era estrany de tan normal que era i que la normalitat no era comú, la qual cosa li feia dubtar sobre el sentit de la seua existència. Amb el temps, va arribar l’adolescència i son pare tan sols estava feliç quan el veia estudiant i podia tancar la porta de casa perquè ja estava tota la família a casa. Tara, la seua gossa dòberman, era petita quan una nit es va cagar al cobertor del llit fent diarrea. Ell pensava que havia nascut de les arrels d’una garrofera on s’engronxava de menut i tenia un somni que demostrava el naixement del seu inconscient en la garrofera de la seua infància i la de la seua germana morta.
Estava predestinat a estudiar Filosofia, per la seua necessitat de pensar-se i pensar el seu voltant i per a entendre i curar a la seua família de la malaltia del món. També li agradava dibuixar i pintar. Un dia, a la seua habitació, va dibuixar un autoretrat i el va cremar la qual cosa a son pare no li va fer gens de gràcia. Els seus pares no sabien com gestionar tanta genialitat i originalitat que intentava sortir del món recte i tancat dels seus pares que visqueren la postguerra i per tant la fam i la por. Potser, tot açò venia de l’experiència de la misèria de la postguerra i la fam que sentiren en eixos temps. Sa mare sabia de tot sense haver estudiat, tenia una ciència infusa pròpia de les bruixes. Va decidir estudiar Psicologia per les motivacions inconscients que ell desconeixia (si no no serien inconscients), com bé havia explicat Sigmund Freud en La interpretació dels somnis. Adrià era prim, portava ulleres redones d’Armani que li donaven un rotllo d’intel·lectual i roba que semblava que era del seu iaio. A la facultat la gent pensava que ell sabia ja molt i alguns creien que era homosexual, menys la seua amiga Laura, que era una xica meravellosa que ell estimava des del principi només veure-la. Sempre volien prendre cafès junts i parlar dels nous coneixements que estaven adquirint i les qüestions que els obrien mentalment sobre el món i la societat en la qual vivien, però sobretot sobre la seua individualitat com a éssers únics, com escrigué Max Stirner en el seu llibre L’Únic i la seua propietat, traduït a totes les llengües, fins i tot al japonés en el segle XIX. Adrià haguera volgut viure en eixa època i prendre cerveses amb Marx, Engels i Stirner i passar-se el temps parlant de filosofia política i estètica per canviar el món. De fet, Adrià pensava que un altre món era possible i no soles això, volia posar-se a la tasca de canviar-lo.
El dia que va decidir anar per ella va acabar enrotllat en amb la seua amiga, després passaren sis anys fins que es tornaren a vore’s i Adrià ja vivia a Paris amb Audrey. Adrià estava estudiant Filosofia a Paris VIII i tenia com a professors a Alain Brossat i René Schérer, el germà del cineasta Eric Rohmer. Schérer havia sigut amic de Jean-Paul Sartre i a Adrià li encantava la filosofia existencialista de Sartre que va descobrir en el seu llibre L’ésser i el no-res. L’ètica sartreiana aconsella no actuar de mala fe i ser qui eres realment i no un rol social definit per la societat en la qual vius. Així i tot, ell preferia a Albert Camus, de fet havia comprat quasi tota la seua obra publicada i la llegia com si en cada llibre poguera descobrir alguna cosa nova o una il·lusió de rebel·lia que no volia perdre mai. Paris per a Adrià era eixe altre món que esperaven realitzar o transformar les utopies socials del segle XIX i Adrià es considerava un llibertari utòpic, és per això que va acabar relacionant-se amb els anarquistes parisencs (sobretot amb un profe de mates anarquista) abans de les grans revoltes anticapitalistes del segle XX. El seu aspecte era molt descuidat aleshores, estava prim i tenia una barba tipus el Che Guevara i fumava puros com ell perquè s’identificava amb la lluita marxista cubana. Adrià recordava el viatge als Alps amb Audrey, quan es pujava als arbres secs sabent que anaven a trencar-se i caure damunt la neu. Eixa sensació de caure en la neu el retrotreia a la seua infantesa quan queia agafat de la mà de la seua germana Maite en la neu i dibuixaven la marca dels seus cossos units per la fraternitas davant la mirada dels pares.
Maite estava malalta, però Adrià no ho sabia o no volia saber-ho, no volia creure que la seua germana tan alta, guapa, forta, rossa, amb els ulls blaus i amb tant de caràcter podria caure malalta i deixar-nos per sempre. Un dia sa mare no li va dir res i això va ser el mateix que dir-ho tot, Adrià es va desmaiar quan el seu cos i la seua ment no pogueren comprendre l’evanescència del món i de les persones que estimem. Des de París escoltant els no-dits de sa mare va poder sentir des d’una comunicació analògica que alguna cosa no anava bé i va caure a terra prop de la biblioteca de Saint Ouen (el mercat de puces de Saint Ouen és un dels més grans del món, les parelles angleses compren divans estil napoleònic per als seus pisos com els protagonistes del llibre: “Un home que dorm” (1990) de l’escriptor George Perec, un dels més importants del moviment Oulipo que vol dir Taller de Literatura Potencial). Venia d’agafar un llibre de Foucault que acabaria emportant-se a València per equivoc i que en un viatge posterior tornaria a la biblioteca, el llibre era Els mots i les coses, el bibliotecari encara se’n recordava d’ell, ja que era un lector devot de les prestatgeries de Filosofia i Psicoanàlisi, a més a més de la sala de discos on buscava autors com Raimon de la terreta i a Camaron com una transcendència profunda flamenca espanyola o lorquiana, Cómo el agua li feia vore un cavall bevent de l’aigua d’un llac i Al Vent, vore’s tornar a sa casa en vespa lliurement.
Ja tenia feta la seua vida a París, era professor al Collège Pierre-André Hoüel i substituïa al professor de Castellà que era un colombià, ja havia començat a estudiar en el pati per les oposicions de Filosofia a València i a l’institut parisenc treballava també d’ajudant pedagògic, ajudant als nanos castigats a fer els deures i aprendre amb les seues companyes mestres franceses d’origen africà del sud i del nord. A aquell institut el va sorprendre la diversitat cultural que més tard trobaria al seu país una vegada instal·lat com a professor de Filosofia.
La seua parella parisenca amb la qual vivia a Montreuil i on visqueren un deliri punk després de vore una pel·lícula d’Agnès Varda: Els espigoladors i l’espigadora. Aconseguírem viure un any sencer sense gastar ni un euro en menjar, fent les rutes de la misèria. Veient de primera mà com el Capitalisme feroç maltracta la vida de la gent que no té res i en són el producte subsidiari. Era curiós després veure en una diferència de deu anys com arribaven les influències franceses en l’estètica i la política dins de moviments com el 15M a València. Adrià no se sentia espanyol, se sentia més bé valencià i parisenc, Adrià ja se’n va anar d’Espanya abans que fóra una moda anar-se’n per les necessitats creades per la crisi del PP i les seues famoses retallades en l’educació i la sanitat pública. Va ser l’any en què el PP va robar tot el que va poder i més i a València no es van quedar curts. Adrià pensava que els polítics, a part d’uns quants conscienciats, eren titelles dels lobbys o poders financers, tenia la sospita fins i tot que estaven amenaçats perquè acceptaren l’espoli de l’Estat.
.
Temps de lectura: 8 minuts
