fbpx
La revista més vital

D’entre les cendres


Quan Adrià, un jove socarrat, pujava pel pont cada dia per anar a l’escola Claret, anava com espantat per si es cagava, el que no pensava és que eixa por li acompanyaria tota la vida. A Adrià li havien inoculat la por els seus pares al cos i les experiències que visqué des d’aleshores foren totes des de la mirada d’un jove atemorit i maltractat. Son pare agafava la seua gossa Tara i li pegava, així va agafar distància de les persones i animals que estimava. Tot el que semblava meravellós acabava tornant-se tràgic perquè el plaer sempre acabava associat pels seus pares amb la dolor de després del drama. Des de ben menut sa mare li tapava un ull perquè no es veia bé en l’ull esquerre per una qüestió neurològica. Era menut, lleig i miop, ho tenia tot perquè es burlaren d’ell però tenia la capacitat de fer-se estimar per tots i sobretot per totes les seues companyes. Des d’aleshores, els seus ulls serien els receptors de tot el patiment de la seua vida, cada vegada que patiria dolor a la seua vida de seguit li acompanyaria una pèrdua de vista.

Adrià tenia la capacitat de desenvolupar-se en societat com l’Idiota de Dostoievski, adaptant-se a tothom sense prejudicis, suspenent el judici (l’epojé husserliana) sense saber-ho. Adrià s’havia criat jugant a bales al carrer Escultor Esteve, 20 al carrer de baix quan encara hi havia un mur de terra i fent arcs a la Llosa de Ranes de les branques dels arbres que arrancava amb els seus amics socarrats que estiuejaven als xalets de Vistabella. A poc a poc, va anar fent-se gran, amb els amics socarrats de la Llosa entraven a les cases abandonades i cagaven en les banyeres del veïnat. Un dia, van punxar totes les rodes dels cotxes que hi havia aparcats al club de Vixquert on tots jugaven al tenis i es banyaven a la piscina. Hagueren de córrer els tres xics, dos d’ells germans, a casa dels seus pares i amagar-se fins que els agafaren. El temps que passaren a soles fins que els enganxaren fou etern. No era la primera vegada que feien una putada així, de fet una altra mala idea que posaven en pràctica era ficar sorra de les pistes de tenis al depòsit de gasolina de les motos o als tubs d’escapament. 

El bo d’Adrià és que aprenia des de l’experiència sense saber massa bé com ni per què, la realitat sempre s’imposava com una constant d’aprenentatge. La seua consciència dramàtica per entendre el món com un conglomerat de drames dels quals havia d’eixir van fer mossa en la seua persona d’una manera shakespeariana, en què l’ésser i el no-ser entraren en contradicció constant per explicar la seua existència única dins del comú dels mortals. Xàtiva era l’escenari del seu món encara que altres mons eren possibles… Això no obstant, s’adonava que era estrany de tan normal que era i que la normalitat no era comú, la qual cosa li feia dubtar sobre el sentit de la seua existència. De xicotet, provava d’asseure’s en la finestra des d’un sèptim per sentir la follia i l’horror vacui al mateix temps o intentar ofegar-se amb el cordó d’un batí per provar el suïcidi com una forma de fer desaparéixer l’angoixa existencial. Amb el temps, va arribar l’adolescència i son pare tan sols estava feliç quan el veia estudiant i podia tancar la porta de casa perquè ja estava tota la família a casa. Tara, la seua gossa dòberman, era petita quan una nit es va cagar al cobertor del llit fent diarrea. Eixe dia son pare va agafar a Tara i li va pegar, la qual cosa Adrià no va entendre mai eixa violència de la persona que més estimava a l’animal que més volia i que cuidava com de la seua vida. Tots estos moments, marcaren la vida d’Adrià de manera que l’ombra de la por l’acompanyaria durant tota la seua vida. Ell pensava que havia nascut de les arrels d’una garrofera on s’engronxava de menut i tenia un somni que demostrava el naixement del seu inconscient en la garrofera de la seua infància i la de la seua germana morta.


Estava predestinat a estudiar Filosofia i Psicologia, per la seua necessitat de pensar-se i pensar el seu voltant i per a entendre i curar a la seua família de la malaltia. També li agradava dibuixar i pintar. Un dia, a la seua habitació, va dibuixar un autoretrat i el va cremar la qual cosa a son pare no li va fer gens de gràcia. Els seus pares no sabien com gestionar tanta genialitat i originalitat que intentava sortir del món recte i tancat dels seus pares que visqueren la postguerra i per tant la fam i la por. Son pare era un obsessiu poregós que transmetia la por i gaudí de transmetre la por al seu fill, era un expert en la transmissió del fracàs i el victimisme. Potser, tot açò venia de l’experiència de la misèria de la postguerra i la fam que sentiren en eixos temps. Sa mare sabia de tot sense haver estudiat, tenia una ciència infusa pròpia de les bruixes i visitava a endevinadores que eren esquizofrèniques que enganyaven a les dones de la seua família perquè havien barrejat la religió catòlica amb un espiritualisme animista angèlic amb una mica de Gestalt. Adrià no sabia com podia estar bé del cap i de vegades, es plantejava fins a quin punt ell no estaria traumatitzat per aquest ambient de manicomi.

Després de treure un 5 en totes les assignatures de batxillerat sense haver estudiat, va fer el selectiu sense estudiar i va treure suficient nota per a estudiar Psicologia, com a treballador social o logopeda. Finalment, es va decidir per la Psicologia per les motivacions inconscients que ell desconeixia (si no no serien inconscients), com bé havia explicat Sigmund Freud en La interpretació dels somnis. Adrià era prim, portava ulleres redones d’Armani que li donaven un rotllo d’intel·lectual i roba que semblava que era del seu iaio. A la facultat la gent pensava que ell sabia ja molt i alguns creien que era homosexual, menys la seua amiga Laura, que era una xica meravellosa que ell estimava des del principi només veure-la, encara que un xic bastant imbècil sempre es posava entre els dos. Sempre volien prendre cafès junts i parlar dels nous coneixements que estaven adquirint i les qüestions que els obrien mentalment sobre el món i la societat en la qual vivien, però sobretot sobre la seua individualitat com a éssers únics, com escrigué Max Stirner en el seu llibre L’Únic i la seua propietat, traduït a totes les llengües, fins i tot al japonés en el segle XIX. Adrià haguera volgut viure en eixa època i prendre cerveses amb Marx, Engels i Stirner i passar-se el temps parlant de filosofia política i estètica per canviar el món. De fet, Adrià pensava que un altre món era possible i no soles això, volia posar-se a la tasca de canviar-lo.

El dia que va decidir anar per ella va acabar enrotllat en amb la seua amiga, després passaren sis anys fins que es tornaren a vore’s i Adrià ja vivia a Paris amb Audrey. Adrià estava estudiant Filosofia a Paris VIII i tenia com A professors a Alain Brossat i René Schérer, el germà del cineasta Eric Rohmer. Schérer havia sigut amic de Jean-Paul Sartre i a Adrià li encantava la filosofia existencialista de Sartre que va descobrir en el seu llibre L’ésser i el no-res. L’ètica sartreiana aconsella no actuar de mala fe i ser qui eres realment i no un rol social definit per la societat en la qual vius. Així i tot, ell preferia a Albert Camus, de fet havia comprat quasi tota la seua obra publicada i la llegia com si en cada llibre poguera descobrir alguna cosa nova o una il·lusió de rebel·lia que no volia perdre mai. Paris per a Adrià era eixe altre món que esperaven realitzar o transformar les utopies socials del segle XIX i Adrià es considerava un llibertari utòpic, és per això que va acabar relacionant-se amb els anarquistes parisencs (sobretot amb un profe de mates anarquista) abans de les grans revoltes anticapitalistes del segle XX. El seu aspecte era molt descuidat aleshores, estava prim i tenia una barba tipus el Che Guevara i fumava puros com ell perquè s’identificava amb la lluita marxista cubana. Adrià recordava el viatge als Alps amb Audrey, quan es pujava als arbres secs sabent que anaven a trencar-se i caure damunt la neu. Eixa sensació de caure en la neu el retrotreia a la seua infantesa quan queia agafat de la mà de la seua germana Maite en la neu i dibuixaven la marca dels seus cossos units per la fraternitas davant la mirada dels pares.

Maite estava malalta, però Adrià no ho sabia o no volia saber-ho, no volia creure que la seua germana tan alta, guapa, forta, rossa, amb els ulls blaus i amb tant de caràcter podria caure malalta i deixar-nos per sempre. Un dia sa mare no li va dir res i això va ser el mateix que dir-ho tot, Adrià es va desmaiar quan el seu cos i la seua ment no pogueren comprendre l’evanescència del món i de les persones que estimem. Des de París escoltant els no-dits de sa mare va poder sentir des d’una comunicació analògica que alguna cosa no anava bé i va caure a terra prop de la biblioteca de Saint Ouen (el mercat de puces de Saint Ouen és un dels més grans del món, les parelles angleses compren divans estil napoleònic per als seus pisos com els protagonistes del llibre: Un home que dorm (1990) de l’escriptor George Perec, un dels més importants del moviment Oulipo que vol dir Taller de Literatura Potencial). Venia d’agafar un llibre de Foucault que acabaria emportant-se a València per equivoc i que en un viatge posterior tornaria a la biblioteca, el llibre era Els mots i les coses, el bibliotecari encara se’n recordava d’ell, ja que era un lector devot de les prestatgeries de Filosofia i Psicoanàlisi, a més a més de la sala de discos on buscava autors com Raimon de la terreta i a Camaron com una transcendència profunda flamenca espanyola o lorquiana, Cómo el agua li feia vore un cavall bevent de l’aigua d’un llac i Al Vent, vore’s tornar a sa casa en vespa lliurement.

Ja tenia feta la seua vida a París, era professor al Collège Pierre-André Hoüel i substituïa al professor de Castellà que era un colombià, ja havia començat a estudiar en el pati per les oposicions de Filosofia a València i a l’institut parisenc treballava també d’ajudant pedagògic, ajudant als nanos castigats a fer els deures i aprendre amb les seues companyes mestres franceses d’origen africà del sud i del nord. A aquell institut el va sorprendre la diversitat cultural que més tard trobaria al seu país una vegada instal·lat com a professor de Filosofia.


Laura i Adrià no sabien com sobreviure a ParÍs, a Laura li costava trobar una feina sense parlar francés i havia perdut al seu ex en situacions estranyes en un accident de trànsit i la família d’ell començava a ofegar-la amb idees paranoiques respecte a l’accident. Laura em va cridar i se’n va vindre a Paris, quan jo començava a estar mal en Audrey. La meua parella parisenca amb la qual vivia a Montreuil i on visqueren un deliri punk després de vore una pel·lícula d’Agnès Varda: Els espigoladors i l’espigadora. Aconseguírem viure un any sencer sense gastar ni un euro en menjar, fent les rutes de la misèria. Veient de primera mà com el Capitalisme feroç maltracta la vida de la gent que no té res i en són el producte subsidiari. Era curiós després veure en una diferència de deu anys com arribaven les influències franceses en l’estètica i la política dins de moviments com el 15M a València. Adrià no se sentia espanyol, se sentia més bé valencià i parisenc, Adrià ja se’n va anar d’Espanya abans que fóra una moda anar-se’n per les necessitats creades per la crisi del PP i les seues famoses retallades en l’educació i la sanitat pública. Va ser l’any en què el PP va robar tot el que va poder i més i a València no es van quedar curts. Adrià pensava que els polítics, a part d’uns quants conscienciats, eren titelles dels lobbys o poders financers, tenia la sospita fins i tot que estaven amenaçats perquè acceptaren l’espoli de l’Estat. Adrià era anarco-comunista i li tocaven molt els ous les discussions als sindicats com la CGT sobre què som? O què érem? Estava clar per a ell, anarquistes llibertaris amb una base marxista que havien abandonat la violència. La seu de la CGT a València era un dels assoliments de l’ocupació i el reconeixement del lloc com a propi del sindicat. Junt amb quatre profes de Filosofia i Físiques construïren o desenvoluparen el sindicat d’educació a València de la CGT, Adrià trobava que fins i tot la CGT la manipulaven gents que no sabien molt bé d’on eixien. Ell sabia història política de l’Estat espanyol i sabia que la Mano negra no soles era un grup de música sinó la mà de la policia per destruir la FAI. Adrià era besnét de Rafael Cucarella Pérez, un militant de la CNT afusellat El 39 a Paterna per les seues idees de justícia. Va trobar a la néta i la filla de Rafael en el 2017, i en el 2018 ja havien aconseguit desenterrar el cos del seu familiar. Per a ell era un procés conseqüència de la teràpia gestàltica desenvolupada amb la terapeuta gestàltica Violeta Mendoza per superar la seua relació amb una galerista de qui s’havia enamorat bojament i que era trobar la seua sabata del seu peu. No pogueren estar molt de temps junts i ella desaparegué fins a 13 vegades i sempre tornava fins que va deixar de tornar.

El mes passat havia esborrat per error un llibre sobre aforismes filosòfics i psicoanalítics, ja tenia més de 1000 però el fet d’haver intentat tornar a Xàtiva l’havia tornat mig boig. Va entendre després de 21 dies que no podia viure amb els seus pares ni tornar a viure a Xàtiva, de moment. El seu cap cada volta era més espés i pensava que vivia en un sainet.


¿Com un jove socarrat com Adrià, que havia estudiat Filosofia i Psicologia, havia acabat vivint al carrer Lepant, rodejat de ionquis aparcant cotxes i ONGS cuidant-los quan eixien del xinés? Havia sigut professor de l’IES Font de Sant Lluís i curiosament havia sigut el millor any com a professor perquè havia tornat trastornat d’un viatge a Àfrica en què una parella de psicòlegs intentaren clavar-lo en una secta a l’illa de Maurici. Maurici l’havia trastocat el cap perquè encara tenia il·lusions sobre el món i la pobresa, i la colonització anglesa i hinduista a l’illa li semblava molt trist. Allí governaven assemblees religioses i els criolls eren assassinats cada colp que demanaven llibertats perdudes. Adrià pensava que la frase: de fora vindran i de casa ens tiraran, era més vàlida que mai amb el turisme colonitzador que destruïa els barris, les ciutats i les illes des de la forma d’un capitalisme religiós que a soles Houellebecq, que havia nascut a l’illa de Reunió i que hi vivia, podia captar en les seues obres, com ara: Plataforma o Submissió. Houellebcq era el Sartre actual per a Adrià i es dedicava a disseminar el seu pensament en tertúlies de bar d’una xicoteta editorial que li havia publicat l’assaig que va escriure a París sobre Max Stirner. Stirner era l’exponent de l’existencialisme germànic i Nietzsche l’havia copiat i ho havia dit a un alumne seu. Eixe fet va fer que Adrià després de llegir: L’home en revolta d’Albert Camus que li havia regalat el seu amic de la infantesa.

Adrià no sabia si algun dia trobaria una parella decent en qui crear una família, els seus pares rebutjaven qualsevol dona i amics que poguera entrar a sa casa. Amb 41 anys començava a separar la seua vida de la dels seus pares, deixant de contar-los coses personals. Havia gastat milionades en psicoanalistes lacanians que li cobraven 50 € l’hora per soltar-li tres o quatre significants en la sessió. Jacques Lacan era un psicoanalista francés que havia volgut rellegir els textos freudians i explicar-los bé contemporitzant-los. Adrià havia seguit la formació lacaniana a València al Col·legi lacanià de València i va començar a entendre la política psicoanalítica de famílies i fratries psicoanalítiques. La seua ètica va fer que trencara amb l’entorn psicoanalític valencià perquè sentia que li havia fallat. Va començar a psicoanalitzar-se per primera volta a París, amb la psiquiatra i psicoanalista Bernadette Laks, una psicoanalista prestigiosa que rebia a la gent a la seua consulta de la rue Ernest Cresson. Bernadette era amiga de Veronique, una altra psicoanalista per a la qual havia treballat només arribar a París. El primer poble que va conéixer Adrià va ser Thonons-les-Bains perquè va caure enamorat de Julie, una bellesa francesa nascuda a un tir de pedra de Suïssa. De Ginebra, encara recorda quan es conegueren a Xàtiva i començaren a viure junts per Abastos. Era tan bonica Julie, amb els ulls blaus, un cos preciós, sempre rient-se i a més a més, era molt intel·ligent. Tenien un gat junts que es deia Sartre. Sartre se n’anava per les teulades fins que un dia tornava mig fet pols amb fam, set i son. Una vegada agafava forces tornava a anar-se’n. Sempre estaven fent l’amor perquè es volien i s’atreien molt, al bany, a la cuina, però un dia l’amor els desbordava la mirada i el sexe es va convertir en una essència de l’amor que sentien els dos. Per això, Julie es va quedar embarassada i van haver de buscar tots els diners que pogueren per avortar seguint uns passos a una clínica privada per Arrencapins en la qual,  primer que res, la dona signava que en poques paraules no estava massa bé del cap per poder així avortar.

No entenia als seus pares, li haguera agradat poder estimar-los normalment com totes les famílies normals. No entenia la manera tan estranya que tenien d’estimar-lo des de la crueltat, la perversió i la manipulació. Tenia uns pares amb problemes mentals i socials que el volien com un servent o un criat a qui maltractaven sovint. Això li feia sentir-se infeliç i pensar en el suïcidi. Aquesta idea li havia seguit tota la vida perquè no se sentia estimat per la seua família i no els entenia, li feien sentir paranoic i en perill constant. 

Tenia com una espècie d’imant per a la gent que volia aprofitar-se d’ell perquè sabien que ell mai diria que no, no sabia dir que no quan era un no i no sabia dir sí quan era per voluntat pròpia. Sempre volia que tothom estiguera content i es comportava com un esclau avassallat que entenia a tothom des de l’empatia absoluta. Tal volta, era com l’imbècil de Dostoievski.

Anava a veure els seus pares al xalet i desapareixia ràpidament abans que es ficaren en la seua vida cada colp més, sense cap tacte i respecte com si pogueren viure per ell la seua vida. La seua violència partia de la confiança d’Adrià i acabava en la manipulació i les ordres d’obediència perquè realitzara les coses o des de la por, la vergonya, la culpa i el fracàs. Eren uns pares que tallaven ales, no que donaven ales. El volien deprimir en una habitació i sense fer-li cas o quan li feien cas era per treure-li informació com si es tractara d’una investigació d’espionatge. 

Les dones que si li apropaven eren inaccessibles i les accessibles no li interessaven. No trobava a la dona a la qual podia estimar amb sentit i il·lusió, creient-se-la de veritat. El porno el distreia de la recerca de la dona ideal i ja pensava a la quarantena que no existia la dona ideal i que els seus ideals i valors ètics estaven tomballejant-se.

Quan va tornar del viatge a Àfrica va oblidar tot el seu passat menys a ella. Tenia una sensació molt gran de fracàs, no identificava bé als seus familiars i els entorns en els quals havia viscut li semblaven de colp i volta més estranys que mai. Ell pensava que tenia l’hipocamp danyat però la crisi dels 40, les pèrdues de vincles en les dones que havia estimat, no saber si viure a València o Xàtiva, l’entrada de les noves tecnologies que feia impossible el contacte amb la gent com abans, tot eixe context el va fer sentir-se en una illa perduda a dintre de la seua ment. Amb 41 anys no entenia encara la seua família que el deixava de costat i no entenia com el tractaven, tal volta sempre l’havien deixat sol, rebutjat i apartat i 10 anys de psicoanàlisi no eren suficients. Ell volia aprendre millor la seua llengua i l’anglés que se li resistia encara que primer havia volgut anar-se’n a viure a Bristol perquè va conéixer una xica d’allí abans de conéixer a Julie com cambrer a Mont Sant. Amb el temps s’havia tornat estrany i no li quallava cap relació de parella, a part que les interaccions humanes al segle XXI brillaven per la seua absència i les dones valencianes a soles buscaven homes que els passaren quatre dits (alts i bonics) per sentir-se protegides. Compraven parella com compraven una bossa. Volien homes bells i buits, no baixets, intel·ligents i profunds. Així i tot, ell sabia de l’aparença misteriosa de la seua futurible dona perquè de vegades l’al·lucinava com ja li digueren dos psicoterapeutes esquizofrènics delirants a l’illa Maurici l’estiu passat. Les seues relacions sexuals es reduïen als xats porno com chaturbates on podia veure dones nuetes masturbant-se, mostrant els seus cossos i amb un dispositiu rosa al cony que sonava quan els ciberclients pagaven en cibermonedes que feien vibrar fins a l’orgasme els cossos d’eixes xiques sense prejudicis respecte al seu cos i el dels demés  o que havien curat els seus complexos exposant-se a tant d’home eixit i calent masturbant-se a l’uníson telemàticament. Ell es ratllava pensant fins a quin punt la legislació del seu país permetia vore dones despullades de 18 anys i el temps que feia que no estava amb una dona gaudint del cos dels dos. La seua vida era com la d’una ànima en pena, aïllada i sola amb una ètica invencible a prova de bombes rodejat d’amics egoistes a qui soles els importava quan ells tenien interés a fer a soles el que ells volien. Mai haguera pensat acabar així de desnonat del seu inconscient i arrossegat per la matriu mare València oblidant la seua importància i valia passada i desapercebuda. Com a professor se sentia a la tercera classe com un zombi que repetia conceptes per als alumnes ciutadans de barris limítrofes on era una casualitat que arribés una ensenyança de tant nivell, i cada dia anava caminant o en transport públic o amb la seua bici vintage que va posar ell de moda a València o això pensava i que ara per fi, la gent s’havia adonat que era el millor vehicle personal del món i més respectuós amb el medi ambient. Adrià era un ultra-ecologista démodé

Era tan paranoic que cada vegada que escoltava les sirenes pensava que venien a per ell, per un crim que no havia comés però que tal volta hi havia comés sense recordar-se’n en un país llunyà. Adrià tenia la teoria que algun dia el tancarien per no haver fet res i quan pensava açò pensava que tothom ho havia pensat alguna vegada i que tal volta, era així com funcionava l’Estat, fent que et reprimires inconscientment al sentir-te controlat pels panòptics policials, sanitaris i educatius. Estes idees paranoi- ques li venien de l’època en què va estudiar a París VIII a Michel Foucault amb Alain Brossat a l’assignatura: “Foucaultiana I i II”. Després no es va fer famós i no entenia que cinc anys estudiant filosofia, psicoteràpia i psicoanà- lisi a París, no l’hagueren catapultat a l’èxit universitari i mediàtic però ell vivia a València i els mitjans de comunicació no eren molt millor que a Albània. Ara començaven a despuntar amb el tripartit valencià, una nova cadena havia nascut després de la mort de la cadena valenciana de dretes on les mamades, el nepotisme i la cocaïna regnaven. 


No sabia massa bé ja quin sentit tenia per a ell la vida, vivia per viure i pensava que encara no sabia com viure o el que li semblava una vida no sabia fins a quin punt tenia sentit viure-la. Tal volta, feia massa temps que estava menyspreant la vida i deixant passar el temps que no aprofitava de valent per la por. Una espècie de por a l’humà, com la nàusea sartreana que tenia por que se li despertara fora de casa estant, de la seua zona de confort. Ell anava al psicoanalista tots els dimarts a les quatre per curar-se la nàusea que li donava una aura sinistra a la seua vida, no sabia ben bé per què vivia com atemorit i com si hi haguera comés un crim que no havia fet, però del que se sentia culpable. Tal volta, el superjó valencià era massa dur per a sentir-se simplement lliure i feliç. L’escriptura o les llengües romàniques era l’únic que se li donava bé i la filosofia de la qual començava a sentir-se fart. 

 

Temps de lectura: 23 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close