Quan Adrià, un jove socarrat, pujava el pont cada dia per anar a l’escola Claret, anava com espantat; el que no pensava és que eixa por l’acompanyaria tota la vida. A Adrià li havien inoculat la por els seus pares al cos i les experiències que visqué des d’aleshores foren totes fetes des de la mirada d’un jove atemorit i maltractat. Son pare, marcat per la severitat i l’angoixa de la postguerra, projectava una ombra de rigidesa i por sobre la casa, una tensió constant que Adrià i la gossa Tara patiren en silenci, així va prendre distància de les persones i animals que estimava. Tot el que semblava meravellós acabava tornant-se tràgic perquè el plaer sempre acabava associat pels seus pares amb el dolor de després del drama. Des de ben menut sa mare li tapava un ull perquè no es veia bé en l’ull esquerre per una qüestió neurològica. Era menut, lleig i miop, ho tenia tot perquè es burlaren d’ell, però tenia la capacitat de fer-se estimar per tots i, sobretot, per totes les seues companyes. Des d’aleshores, els seus ulls serien els receptors de tot el patiment de la seua vida; cada vegada que patia dolor, de seguida l’acompanyaria una pèrdua de vista.
Adrià tenia la capacitat de desenvolupar-se en societat com L’Idiota de Dostoievski, adaptant-se a tothom sense prejudicis, suspenent el judici (l’epojé husserliana) sense saber-ho. Adrià s’havia criat jugant a bales al carrer de l’Escultor Esteve, al carrer de baix quan encara hi havia un mur de terra i fent arcs a la Llosa de Ranes de les branques dels arbres que arrancava amb els seus amics socarrats que estiuejaven als xalets de Vistabella. A poc a poc, va anar fent-se gran, amb els amics socarrats de la Llosa entraven a les cases abandonades i cagaven en les banyeres del veïnat. Un dia, van punxar totes les rodes dels cotxes que hi havia aparcats al club de la Llosa de Ranes, on tots jugaven al tenis i es banyaven a la piscina. Hagueren de córrer els tres xics, dos d’ells germans, cap a casa dels seus pares a amagar-se fins que els agafaren. El temps que passaren assoles fins que els enganxaren fou etern. No era la primera vegada que feien una putada així, de fet, una altra mala idea que posaven en pràctica era ficar sorra de les pistes de tenis al dipòsit de gasolina de les motos o als tubs d’escapament.
El bo d’Adrià és que aprenia des de l’experiència sense saber massa bé com ni per què, la realitat sempre s’imposava com una constant d’aprenentatge. La seua consciència dramàtica per entendre el món com un conglomerat de drames dels quals havia d’eixir van fer mossa en la seua persona d’una manera shakespeariana, en la qual l’ésser i el no-ésser entraren en contradicció constant per explicar la seua existència única dins del comú dels mortals. Xàtiva, era l’escenari del seu món encara que altres mons eren possibles…Això no obstant, se n’adonava que era estrany de tan normal com era i que la normalitat no era comú, la qual cosa li feia dubtar sobre el sentit de la seua existència. De xicotet, provava d’asseure’s a la finestra des d’un seté per sentir la follia i l’horror vacui al mateix temps o intentar ofegar-se en el cordó d’un batí per provar el suïcidi com una forma de fer desaparéixer l’angoixa existencial. Amb el temps, va arribar l’adolescència i son pare tan sols estava feliç quan el veia estudiant i podia tancar la porta de casa perquè ja estava tota la família a casa. Tara, la seua gossa dòberman, era petita quan una nit es va cagar al cobertor del llit fent diarrea. Eixe dia son pare va agafar a Tara i li va pegar, la qual cosa Adrià no va entendre mai eixa violència de la persona que més estimava a l’animal que més volia i que cuidava com de la seua vida. Tots estos moments, marcaren la vida d’Adrià perquè l’ombra de la por l’acompanyaria durant tota la seua vida. Ell pensava que havia nascut de les arrels d’una garrofera on s’engronsava de menut i tenia un somni que demostrava el naixement del seu inconscient en la garrofera de la seua infància i la de la seua germana morta.
Temps de lectura: 3 minuts
