I ha de ser així, l’infinit
laberint de llums i girs.
Ja ho cantava Gardel.
Mentre tu busques #elpoema
o, indecís, #unpoema perdut
que et busca, qualsevol poema,
uns altres busquen una altra
cosa o es busquen –volen
estimar, desitjar, comprar
quelcom, curar-se, morir-se
junts–, qui sap si on un poema,
el poema, va buscant-se
o perdent-se, desenfocat,
fora de camp o en penombra.
El laberint té la bellesa de callar,
la prudència de no interrogar-se,
la veritat de no mentir mai,
la saviesa –com deia Borges–
de saber, també, perdre’s.
Aquest tampoc no era el poema.
Mentrestant, gargots, llunes.
Demà he de comprar meló.
jp, juliol, 2017
Fotografia: «Aquest tampoc», juliol, 2017.
Temps de lectura: 0 minuts
