fbpx
La revista més vital

Metamorfosi

Pels badalls de les finestres de la meua habitació es colen les sirenes de les ambulàncies. Arriben des de punts indeterminats de tota la ciutat mentre travessen avingudes i carrers per apropar-se a l’hospital a contratemps. Ací, a dotze nivells de la vida a peu de carrer, els sorolls arriben a galop de les ratxes de vent, un vent fortíssim que xiula quan es cola pels espais que deixen les finestres velles del pis. De vegades, els corrents d’aire que es formen pel passadís trenquen el silenci urbà que m’abraça i s’escolta un colp sec sobre la fusta de la porta que es dissipa ràpidament pels racons de l’habitatge. La veritat és que portava molt de temps esperant aquest silenci buit per escriure tot el que fa mesos que porte dins.

Guarde un record diàfan del primer dia. Després d’un vol de tres hores vaig seure a un polsós seient d’autobús. Va ser quan va canviar el paisatge rere la finestra quan vaig començar a interessar-me pel que s’apropava de forma imminent. A l’avió, envoltada de núvols, tot m’havia semblat encara un poc llunyà. Ara resseguia les línies de l’autopista amb els ulls, esperant que les planures llises i verdes es desnivellaren perfilant alguna ciutat.

Gran part de les decisions que prenem a la vida venen suscitades per una llarga llista de raons. Raons en forma de persones, de preferències, de gustos o de sentiments. Raons que, al remat, només són tèrbols miratges d’un possible futur que anhelem. Un futur que de vegades albirem i d’altres, com jo aquesta vegada, que ni tan sols sospitava. Perquè les raons no eren, en aquest cas, la brúixola que marcava la direcció sinó que era justament la incertesa, la por i la fam per descobrir-les el que m’havia empès a acceptar el repte.

El bus em va deixar a uns carrers de la residència d’estudiants i l’única referència que tenia per reconèixer l’edifici eren un parell de fotografies que estaven penjades al web de la universitat i un tros de paper amb una adreça llarguíssima i pobra en vocals. La maleta feia salts a l’aire intentant avançar tediosament per l’empedrat desnivellat i gris de la vorera.

Quan vaig arribar a la porta principal de la que anava a convertir-se en la meua casa durant nou mesos em va rebre una dona rere en núvol de fum blanc de tabac i fent girar la bureta sobre una pedra la va llançar a la paperera després d’extingir-ne el foc. Es va girar despreocupadament i va desaparèixer per una porta lateral. El silenci va ser el llenguatge de benvinguda.

Pocs minuts després dos portes automàtiques es van obrir per deixar-me pas i em va abraçar amb desconfiança un aire tebi amb olor a reclòs. Feia passes molt lentament com les d’un infant que s’apropa amb reguard a l’aula el primer dia d’escola. Els ulls rodons, expectants, captaven amb minúcia tot el rebedor.

Allí em va rebre una jove i, en l’intent d’establir una conversa i que no girara cua com l’anterior, vaig començar a llançar monosíl·labs a l’aire. Vam enllestir els documents pertinents i la jove em va acompanyar fins la porta del meu mòdul. Per fer menys incòmodes els minuts a l’ascensor es va limitar a pronunciar un parell de frases discontinues en anglès sobre les meravelles turístiques que oferia la costa mediterrània. A penes em dirigia la mirada i em va semblar que lluny d’establir una conversa la jove regirava la seua memòria en veu alta. Em va deixar allà enmig plantada, al corredor, amb un somriure educat i una targeta automàtica codificada.

Vaig vacil·lar uns segons abans de passar-la pel lector. La meua voluntat estava completament negada per una ràfega d’idees que habitaven des de feia mesos els meus pensaments i que ara, just abans de fer el pas final, s’havien formalitzat en preguntes concretes i aterradores. Tot el pànic que em paralitzava s’alimentava de la immediatesa amb la qual anava a trobar les respostes només creuar a l’altra banda de la porta. Qui serien les meues companyes durant tants mesos? De quin país provindrien? I si no m’acceptaven? I si els meus costums i la seua cultura eren difícils de conciliar en convivència? I a l’habitació… com anava a compartir un espai tan íntim amb altra persona? Estava boja? Com se m’havia ocorregut agafar un avió fins allí si m’encantava la meua vida a València… en què estava pensant?

Una ràbia efímera suscitada per tot aquell dubte va ser la que em va empènyer a contraure el bíceps i fer un moviment circular suau. Va parpellejar una llum verda, es va obrir el badall de la porta i després d’escoltar un soroll metàl·lic d’utensilis de cuina es va fer el silenci absolut.

Vaig entrar tímidament i em vaig topar amb dues joves. Una amb uns ulls blavíssims que semblaven trets d’un glaciar, d’aquell blau pur i cristal·lí que naix del gel. I l’altra d’ulls foscos, dels que et recorden la nit i les profunditats del bosc. Van pronunciar un jovial “Bonjour!” i me les vaig deixar totes espantades després de tirar-me a sobre per a fer-los una besada a cada galta. Era un gest molt habitual per a mi però extremadament estrany per a elles.

Vam fer te i vam intercanviar les primeres paraules després de l’esglai de la presentació. Al pis, de quatre habitacions i huit places encara faltaven cinc estudiants per arribar. Tot i que la incertesa encara em corcava per dins, ho feia més sòrdidament, com si ja no m’importara tant i una espècie d’assossec començara a conquerir-me per la perifèria. Després de deixar les meues pertinences a l’habitació i abans de desfer les maletes vaig decidir fer una compra de supervivència al supermercat del barri. Amb les indicacions que m’havien donat em vaig tornar a llençar al buit de l’exterior mentre estirava el passador de la cremallera perquè em cobrira la cara en un intent extra de sentir-me protegida.

Caminava desorientada pels carrers d’una ciutat industrial al centre de Polònia mentre observava els vianants que passaven prop de mi. No aconseguia desxifrar l’expressió de ninguna de les seues mirades i se’m feia patent el xoc cultural resultant entre dos pobles que responen a patrons de comportament social tan diferents. Només creuar la porta del supermercat em vaig embeure en un tsunami d’estímuls aliens que van despertar sensacions en mi que no sabia ni que existien. Em vaig passejar llargues estones pels corredors de l’establiment intentant desxifrar algun rètol. Vaig preguntar a iaies que em somreien perquè no m’entenien i altres que no em van voler mirar als ulls. Vaig tardar dues hores per fer una compra de productes en una moneda que mai havia utilitzat. I després d’agafar les bosses vaig tornar a la residència i em vaig sentir acollida tot i ser rebuda per dues franceses que no feia ni sis hores que havia conegut.

Va ser el primer capvespre, quan el sol s’amagava rere els edificis i els núvols es dissolien en un líquid ataronjat que cobria el cel, que vaig trobar la primera raó i vaig entendre que estar tan lluny de casa t’obligava a apropar-te a les persones.

Amb el pas dels mesos ens va soterrar la neu de l’hivern i vaig anar descobrint més i més raons que vaig haver d’anar apuntant en una llista llarguíssima per tal de no oblidar-me’n. En general, totes elles m’havien fet concloure el mateix i és que pot ser a València no estava tan bé.

Els humans som una espècie que ha sobreviscut més de dos-cents mil anys i que ha superat tots els entrebancs de la selecció natural fins a l’actualitat. Això ens atorga una capacitat d’adaptació inimaginable. Tanmateix, de la mateixa manera que aquesta qualitat ens ha salvat de morir en una selva o en un desert, ens anestesia i ens dificulta créixer i desenvolupar-nos individualment. I és que a la capacitat d’adaptació s’adhereix, de manera quasi intrínseca i pròpia a les societats occidentals actuals, una capacitat d’acomodació.

Ens fem còmodes. Trobem un espai vital que ens és dòcil, acceptablement satisfactori i ens modelem per integrar-se plenament en ell. Acceptem rutines, compromisos i cicles i deixem de pensar en moltes coses. Posem la nostra vida a mercè d’un corrent d’aigua que ens marca el camí, els ritmes i ens facilita, d’alguna manera, posar el pilot automàtic. Ja no hem d’estar a l’aguait per si venen trams convulsos o per si apareix algun meandre inesperat. A canvi, deixem de fixar-nos en els afluents que arriben al riu i ni ens qüestionem si hi ha d’altres més lluny. Per això, si el paisatge deixa de ser-nos atractiu ens debilitem perquè ens sentim presos d’un corrent i d’una velocitat involuntària i no se’ns planteja la possibilitat de remar a contracorrent després de tant de temps supeditats a l’aigua.

De fet, si ho mirem des d’altre prisma, el que realment protagonitzem els humans en l’actualitat és l’antítesi de l’adaptació: busquem un entorn molt poc canviant perquè adaptant-nos a aquest deixem de tindre altres reptes i necessitats d’adaptació.

Jo m’havia acomodat a València i era feliç en la mesura que m’havia engolit la llibertat de conèixer totes les possibilitats. Era més senzill ignorar-les i viure els dies sense gaire entrebancs i pujades. Però, començava a qüestionar-me algunes veritats absolutes que ara ja no m’ho semblaven tant. M’envaïa una sensació estranya, com si un riu dens de lava em travessara tota i els nous pensaments apujaren la temperatura per aconseguir fondre alguns que jo ja pensava que formaven part dels fonaments del meu jo.

Tot això va ser el resultat d’uns mesos de canvis constants. D’horaris de son desajustats amb el ritme del sol. De pieroggis, brous calents, dolços palestins i plats libanesos. De provar a obrir-me en canal a través d’unes paraules i d’una llengua a la qual no estava acostumada.  De descobrir una nova ciutat, un nou país i molts colors de pell. De conèixer i escoltar a tantes persones de tants llocs diferents del món en un mateix espai. De veure’m immersa en una col·lisió intercultural sense precedents.

El dia 23 de desembre vaig agafar un tramvia en direcció a l’aeroport. Després de tants mesos tenia ganes de retrobar-me amb els meus i em feia goig imaginar-me la nit de Nadal, al voltant de la taula plena de menjar i embeguts en aquell baf màgic que naix quan la família està prop. Quan vaig posar els peus sobre l’escala, per entrar a l’avió, em va caure als muscles una tristesa inusitada. Vaig buscar el meu seient ràpidament mentre, amb el cap cot, m’acaronava el front amb la mà per tractar de dissimular el parell de llàgrimes que em regalimaven galta avall. I això? És que no estàs feliç de tornar a casa? Perquè plores?

Els pròdroms del Nadal van estar dominats per la culpabilitat. No m’explicava aquella melangia si anava a passar les vacances de nadal a casa. I el pitjor de tot era que em sentia miserable per aquella contradicció, com si el record i l’enyorança dels mesos que havia compartit amb un fum de gent nova foren una traïció als meus amics i a la meua vida ací. Era un culpa íntima, amagada, treta de l’atmosfera pròpia d’una infidelitat.

Quan vaig arribar a casa, aquell 23 de desembre, em vaig quedar mirant l’habitació en penombra abans d’encendre el llum. Sobre el capçal del llit es lliurava un joc d’ombres i guspires de sol al ritme que el vent movia les branques i les fulles dels arbres del pati. Jo sentia com si tot aquell laberint d’emocions que també es balancejava al mateix compàs dins de mi començarà a prendre sentit. La meua realitat estava completament dividida en dues parts i ni jo era capaç de saber si acabava de ser la mateixa en cadascuna de les dues. Em va vindre aquella flaire de lavanda que la mare acostumava a arreglar en una gerra de vidre a la meua habitació. Les flors minvaven i s’assecaven deixant al seu darrere un aroma que impregnava les parets i tenyia els llençols. Vaig entrar sigil·losament i em vaig quedar plantada enfront l’espill. Un raig de llum que també es filtrava per la persiana el travessava de dalt a baix. Vaig aparèixer dins d’aquell mirall com un trencaclosques desajustat mentre el raig de sol creava un contrast d’ombres curiós. Tenia les dues pupil·les fixes en el meu miratge, una completament coberta per l’ombra i l’altra negada de llum. Midriasi, miosi. Vaig prémer la clau de la llum i la bombeta va il·luminar l’estança trencant la metàfora de benvinguda. Em trobava submergida per complet en un món de nostàlgies contràries.

Unes setmanes després ho vaig acabar d’entendre. Després de passar les vacances a casa vaig agafar un vol de tornada a Polònia. La residència d’estudiants estava envoltada de jardins plans i extensos i la neu havia conquerit de blanc tot el campus. A mi m’encantava pujar a la sala d’estudi de l’últim pis. Amb un poc de sort estava buida i estenia totes les meues pertinences al costat de la taula de la finestra.  Aquells vidres tenien unes vistes privilegiades. Estaven quasi oberts al cel i podies observar els flocs de neu, verges i perfilats, jugar amb les ràfegues altes de vent. També s’apreciava tot el sostre de la ciutat amb antenes raquítiques i congelades sobreeixint dels terrats i, si miraves el sòl i seguies algun vianant, podies presenciar les petjades efímeres i instantànies que deixava marcades a la neu i que després desapareixien sense deixar rastre. Sempre pujava amb la intenció d’estudiar però aquell espai tan reservat em feia venir unes ganes immenses d’escriure. Per això, sempre duia a sobre el meu diari perquè sabia que possiblement el meu estat d’ànim i el subconscient s’aliarien irremeiablement per cridar a la porta. Allà dalt vaig passar llargues hores escrivint i és on vaig reorganitzar la meua visió de tot el que m’estava passant. Era cert això de que tenia dues vides.

Durant vint-i-un anys els escenaris a penes havien canviat. Tot i que havia fet transicions importants sempre tot s’havia lligat per una certa continuïtat. Als canvis de cicle em movia entre institucions educatives, canviava d’edificis, aules, companys i rutines. Fins i tot amb l’arribada a la universitat havia canviat el meu lloc de residència i les persones amb les que convivia. Però, tot quedava connectat per un fil conductor que em lligava a la meua realitat. Els canvis es superposaven però el fons sempre em pertanyia.

Ara era diferent. No hi havia cap fons ni cap base, m’havien deslligat de tot com qui estira fort per separar un nounat per complet de tots els elements que l’aferren a l’úter de la mare. Des d’aquell setembre tot havia esdevingut estrany i nou per complet. L’única cosa que preservava de mi, de la meua vida d’abans, era jo mateixa.

Això va ser el que em va obligar a reconstruir-me en altra realitat, ja no tenia res prop del que conformava el meu món. Ja no caminava pels mateixos carrers ni tractava amb la mateixa gent. No parlava en les mateixes llengües ni tenia el refugi dels meus espais. No tenia ajuda ni tampoc una sensació inconscient de seguretat. M’aflorava l’instint a flor de pell, a l’aguait, buscant una manera de protegir-me d’allò desconegut. Fora pertinences… i el clima continental, la vegetació frondosa, la neu, els graus negatius. Res era normal. Tot havia girat vertiginosament com qui fa rodar una ruleta russa i espera que la fletxa apunte un color ben diferent del que marcava abans. Em vaig dividir, el món es va desdoblar i se’m va fer patent la tangibilitat de dos esferes vitals.

Les coses van seguir el seu curs i tot va seguir avançant. Després d’aquell hivern tan fred i blanc va arribar la primavera i van esclatar les flors i els dies es van tenyir d’una felicitat transparent. Cada dia em plantejava nous reptes diferents a l’anterior i em vaig anar enriquint de totes les experiències que tenia l’oportunitat de viure. El terratrèmol (d’almenys 10 en l’escala sismològica de Richter), aquell que havia fet trontollar les meues bases, va seguir actiu. Les preguntes, els dubtes, els anhels, la voluntat i els sentiments no em van deixar d’acompanyar durant tot aquell temps de manera que jo seguia presenciant aquella mutació tan íntima i personal que m’havia posseït i no desistia en l’ambició de traduir tot aquell embolic en pensaments fluids sobre tinta. Als parcs, a la sala d’estudi, als jardins, al tramvia, al llit, a les cafeteries… qualsevol moment era adequat per trobar-me i entendre què vibrava dins de mi.

Un calorós 27 de juny vaig agafar l’últim vol de tornada. Encara me n’estic refent d’aquell dia. Tothom m’havia dit que les coses ací es congelaven i que tornar era tan fàcil com engegar el mecanisme de nou i que les rodes dentades seguiren encaixant-se entre sí. A mi no m’ho va semblar. Aquelles setmanes a Polònia van ser un dur procés d’adaptació constant. L’agulla havia fet explotar la pompa que m’aïllava. Tanmateix, per a mi, el més complicat no va ser això. Els problemes de veritat, els que m’aterraven, em van assaltar temps després.

Ben entrat l’estiu i plenament conscient que havia posat punt i final a un intercanvi d’un curs acadèmic vaig començar a notar que alguna cosa no rutllava bé, que jo no em sentia com abans i que tot el que passava al meu voltant transcorria deixant-me al marge. Va ser la segona crisi d’identitat que vaig patir en poc menys d’un any. Que quan ja m’havia refet a un nou espai, m’havien tornat a l’anterior i jo no acabava de reconèixer-lo ni de saber com encaixar-me’n. Aleshores sí que em va inundar un pànic paorós perquè no eren uns mesos ni un país nou, era la meua vida i els meus espais i jo no els sentia com a propis.

Va ser aleshores, després d’haver-me desconstruït durant nou mesos, quan vaig començar l’aventura de veritat. Nua de pors i desitjos, nua de prejudicis i certeses. En blanc. Nívia. Pèl-mudant, en metamorfosi.

D’aquells mesos d’avions i de vides desdoblades vaig aprendre que existim en un moment concret de l’espai i del temps, sobre un punt finit de l’eix cronològic, i som perquè l’atmosfera que ens envolta ens empeny a ser un resultat o un altre. És absurd pensar que el resultat final és una identitat permanent i inalterable. Som una superposició de tots els jos que algun dia vam ser. És per això que, en la vida, mai es pot tornar enrere. No podem tornar a fer coincidir la intersecció de totes les rectes, el punt suspès de l’espai on queda tot compactat i congelat. No podem tornar als jos del passat. Cap d’aquests espais ens pertany en la mesura en què totes les circumstàncies i les persones que van confluir en aquell instant concret han deixat de fer-ho.

Érem abans, serem després i som ara. En un punt. En un segon. El present és l’única cosa que posseïm i l’adaptació és l’única cosa que ens fa lliures per decidir-lo.

Les sirenes de les ambulàncies encara ressonen per algun punt de la ciutat. A dins, entre respiradors i ampolles d’adrenalina, un fil roig limítrof que desposseeix de la normalitat. Un abans i un després esclaridor. Un accident. O un nou treball, una mudança, una persona, un llibre o una coincidència al supermercat. I si et fan qüestionar-te la comoditat que domina la teua vida? Pot ser comences un viatge intransferible cap a endins, cap a les entranyes més desconegudes i obscures, on trobes les respostes que et manquen i al final, et trobes tu.

Temps de lectura: 18 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close