Hi ha llocs en què el paisatge ens revela la història, si observes amb atenció. La disposició de les pedres, les muntanyes abancalades, la forma dels camps, les clapes de bosc intacte, els camins… són testimonis del treball d’un altre temps. Història acumulada. Hi ha vegades que, a més, la història no sols s’acumula en la matèria inerta, sinó que es transfigura en un ésser viu. Molt vell, molt antic. A banda i banda del Sénia hi ha un territori en què l’olivar ha mantingut durant segles les mateixes oliveres. Una cosa fantàstica. De manera que, amb el pas dels anys, les oliveres s’han transformat en uns arbres colossals. Però no són arbres ornamentals, no són arbres museu, formen part de finques en explotació. Es calcula que deu haver-hi al voltant de 5.000 oliveres ‘mil·lenàries’ per la contornada (tant s’hi val si fan mil anys o prou centenars. No és això la qüestió). L’esforç de generacions concentrat en un oli excel·lent, una marca de qualitat, que connecta el passat i el futur i que és valorat més i més. N’hauríem d’estar contents i orgullosos, alhora. I preocupats.
L’any 2013, a la Pulla italiana, moltes oliveres van començar a mostrar símptomes de defalliment. Algunes proves van relacionar la infecció dels arbres amb un bacteri patogen (Xylella fastidiosa) que estronca els vasos conductors de la saba. L’arbre acaba morint-se, sec. Xylella era un patogen conegut a Amèrica on havia causat molts problemes en les vinyes de Califòrnia i els tarongerars al Brasil. Hi ha unes quantes subespècies de Xylella fastidiosa, més o menys virulentes, que ataquen certes espècies d’arbres (cítrics, oliveres, ametlers, ceps, presseguers…) i molts arbusts (baladres, romers…). Els vectors distribuïdors són insectes que s’alimenten del xilema de l’arbre punxant-lo. Així es transmet el bacteri a un altre hoste. I, per dissort, la gran varietat d’insectes transmissors fa impossible aturar la plaga per aquest camí. Es pensa que el bacteri havia arribat a Europa en unes plantes ornamentals de cafè pel port d’Amsterdam. Ara per ara no hi ha cap cura disponible. Així que l’única mesura pràctica proposada consisteix a arrancar l’arbre i cremar-lo. Al voltant dels arbres eliminats s’arrasen zones de 100 m de radi. La devastació és impressionant, com ha ocorregut a la Pulla, on s’han destruït centenars d’oliveres i el camp fa una impressió desoladora. Xylella fastidiosa s’ha detectat també a Còrsega, Mallorca, Menorca i Eivissa, a alguns llocs puntuals del continent i, ara fa poc, a una finca d’ametlers a Guadalest a la Marina. La propagació s’ha manifestat tal com s’esperava, imparable.
Es podria pensar que es tracta exclusivament d’una qüestió fitosanitària, més o menys simple o controlable, o això ens agradaria creure. Però els esdeveniments a la Pulla ja ens diuen que la cosa tan fàcil no és. Les accions dels activistes mediambientals, encadenant-se a les oliveres històriques que s’havien de serrar; les demandes judicials contra les directrius europees de tractament de la plaga; les paralitzacions, ordenades pels jutges, de les mesures d’erradicació i la dimissió dels encarregats de coordinar-les; les acusacions contra els responsables tècnics dels serveis agroalimentaris d’haver-hi inoculat el patogen i ser la causa efectiva del desastre; les amenaces de la Comissió Europea de portar Itàlia davant la Cort de Justícia si les mesures cautelars no s’alçaven… Fàcil, no sembla. La Comissió Europea acusa ara els governs italians de no haver aplicat les mesures de contenció necessàries i d’haver procedit de manera irresponsable. Fa l’efecte que hagen proliferat els actors al voltant del problema: els actors no-humans (Xylella fastidiosa i totes les seues subespècies, el seu genoma i totes les varietats, els insectes vectors i la seua ecologia, tots els hostes cultivats i salvatges), però també els actors humans (propietaris, productors, activistes mediambientals, jutges, serveis locals de plagues, comissions i governs grans i menuts, autoritats de seguretat alimentària i els seus panels, corts de justícia, controls i desregulacions duaneres, reports i directives, científics i projectes subvencionats, oficines de patents, laboratoris i indústria fitosanitària… ) A Mallorca ja hi ha qui diu que les mesures de contenció no tenen sentit en finques que alternen conreu i bosc, que s’ha de parar esment en les condicions del paisatge agrari local. I tot el món en diu la seua. El problema (complex, contradictori, incert) s’ha convertit en un vertader punt d’atracció que no fa distinció entre natura i societat, que no demana credencials de filiació als actors que hi volen intervenir, ni pot tancar les controvèrsies fent callar alguna de les parts.
Hi ha programat per al novembre un congrés científic a Mallorca (Xylella fastidiosa: finding answers to a global problem) amb la intenció d’aclarir la biologia i la genètica del patogen, l’ecologia dels vectors i proposar estratègies de control. Vist el títol i el que està ocorrent sobre el terreny, trobe que l’adjectiu ‘global’ està adquirint un significat doble. D’una banda té l’accepció extensiva habitual, que nosaltres qualifiquem de ‘mundial’. D’altra part, se li pot afegir una connotació intensiva localitzada sobre espais socionaturals determinats. Així, global és espacialment extens perquè afecta tot el món i, alhora localment intens perquè indueix la proliferació d’actors amb interessos, opinions i punts de vista enfrontats. El que sembla evident és que el coneixement o la ignorància no són exclusius de cap dels actors, vinguen d’on vinguen, ni hi ha cap posició privilegiada. En aquest cas, el problema no és únicament fitosanitari. Supose que sempre ha estat així: els problemes, mentre són problemes, no són mai exclusivament tècnics. Ara toca imaginar com s’articulen els diàlegs i les discussions (que segur que n’hi haurà) perquè siguen inclusius, plurals i profitosos. Les oliveres mil·lenàries ens ho demanen. Fàcil, no sembla.
(Imatge: http://www.aceiteolivosmilenarios.com/ca/galeria/02olivos-milenarios )
Temps de lectura: 5 minuts
Molt interessant i preocupant. Saps, la setmana passada vaig poder sentir una geòloga expllicant que provablement en breu assitirem a la sisena extinció massiva del Planeta i casos com aquest em fan venir a la ment les seues paraules. Recorde quan em parlaven a la facultat de la filoxera del raïm i de com aquesta malaltia va matar tots els ceps que hi havia i va obligar a empeltar totes les vinyes amb peus americans. Quan t’expliquen aquestes coses sempre penses que avui dia una plaga així la tindriem sota control. Però no, no és així i casos com el que expliques ens ho deixa ben present. Insistim a pensar que tenim la natura sota control i que la ciència ens ha donat la capacitat de manipular el medi, però és evident que estem molt més lluny del que pensem. Una reflexió molt interessant, veurem com evoluciona la malaltia.
Tens raó Mireia. El que més em sorprèn és que ens alarmem ara a Europa, sabent que la plaga era ja coneguda a Amèrica, i de fa temps. Si era potencialment tan perillosa, com és que no s’havien restringit les importancions de plantes llenyoses vives? Hi ha coses que no s’acaben d’entendre.