fbpx
La revista més vital

Miratge enmig d’un oceà d’arena

Van arribar les vacances d’estiu. L’Innocenci va decidir fer un llarg viatge, a un lloc ben exòtic, a l’altra punta del món. D’aquesta manera podria enviar una postal al seu millor amic, en Curro, que sempre estava viatjant als indrets més salvatges i atractius del planeta.

Al costat de la seva oficina hi havia una agència de viatges. Una tarda, després de plegar, s’hi va apropar. Va mirar-se durant una estona els tríptics i els cartells de l’aparador. S’atabalava. No sabia cap a on anar. Mar o muntanya; calor o fred; Amèrica o Àsia; amb avió o amb vaixell. No ho tenia pas gens clar. Per tant, va deixar-ho estar per a un altre dia.

L’endemà va anar al videoclub, com cada nit, i llogà la pel·lícula de moda, la que havia arrasat amb els òscars: El pacient anglès. Als cinc minuts de metratge ja ho havia decidit: aniria al desert. Va encisar-se de les dunes, de les travessies amb camell i, sobretot, de l’embruix de la fantasia que envoltava els miratges. Ell creia que eren una farsa, però, d’alguna manera, l’atreien.

Al dia següent va entrar, per fi, a l’agència de viatges. Escollí Egipte. Quinze dies de banys de sol i dutxes de sorra. Era feliç. Va contemplar-se un instant en una de les llunes de l’aparador; tot seguit, arribà a la conclusió que tenia una retirada i tot al Ralph Fiennes. Li ensenyaren un catàleg amb els millors i més luxosos hotels. No ho va voler veure. Va dir que no l’hi importava el mínim. No s’hi estaria gaire, a l’hotel. Només volia passejar pel desert, dia, tarda i nit. Abans de marxar de l’agència, li van advertir:

—Vagi en compte. Si es perd en el desert, pot patir al·lucinacions, miratges.

L’Innocenci era incrèdul per naturalesa i, per tant, no creia en fantasmes ni aparicions causades per la insolació.

Per fi arribà el dia. La nit abans havia fet la maleta. No hi va faltar ni la brúixola ni la cantimplora, per si de cas. També va agafar un flascó de vidre per tal d’omplir-lo de sorra.

L’avió va aterrar a l’hora prevista. Va signar al llibre de l’hotel i pujà corrents les escales per anar a la seva habitació. Es canvià de roba i va vestir-se amb un conjunt d’explorador. Va emmirallar-se i va somriure: sahariana, pantalons curts a joc, botes de muntanyenc i motxilla amb un equip de supervivència. Només li faltava el toc de gràcia: el salacot. Se’l va encastar i pensà que no li importaria dur aquella roba la resta de la seva vida. Acte seguit va omplir la cantimplora d’aigua de l’aixeta, va col·locar-se la brúixola al cinturó i baixà al hall. En una màquina expenedora de menges sintètiques es va proveir d’una dotzena de xocolatines. Va llogar un jeep i va conduir pel caos dels carrerons del centre d’El Caire. Era dia de mercat. Al cap d’un parell d’hores va arribar al desert. El sol encara cremava prou. Aparcà el tot-terreny i va comprovar la brúixola: tot correcte. Va començar a caminar, tot xino-xano. No tenia pas cap pressa. Estava de vacances i volia gaudir dels plaers d’aquelles terres farcides de misteris. De sobte, va recordar-se del pot de cristall. Va obrir la motxilla amb tanta embranzida que el flascó va anar a parar a terra i es trencà en mil bocins. En tot aquell desert tan sols hi havia una pedra; i l’havia pertocat a ell. Va resignar-se amb un Què hi farem i va seguir el seu camí. Ja trobaria, va pensar, qualsevol altre recipient per emplenar-lo de sorra. Va proposar-se encaminar-se cap al sol. Així després, quan es cansés, només hauria de donar mitja volta i seguir les seves pròpies petjades. Dit i fet.

Va caminar i caminar. Arribà a un mar d’arena i no va saber sortir-ne. Aquella nit va haver de dormir en un matalàs de sorra i ossos fossilitzats.

Durant dies va caminar en cercle fins que caigué, abatut i sense esperances de trobar algú que l’ajudés a tornar a la civilització. Va beure’s l’última gota de la cantimplora. Més tard es menjaria l’embolcall de la darrera llaminadura.

Un capvespre, emperò, una figura boirosa començava a prendre forma a l’horitzó. L’Innocenci no se’n va adonar fins que algú o alguna cosa el va despertar amb una carícia a la galta. D’un bot, l’Innocenci es va aixecar.

—Qui és vostè? Què vol? Vagi-se’n!

—Que no veus que soc un geni? —li preguntà, tot arrogància, l’aparegut.

—Sí, home! Amb llàntia i tot! —va contestar-li l’Innocenci, més il·lús que mai.

—Mira, aquí la tens —va mostrar-la-hi el geni.

—Ja… I se suposa que tu has sortit d’aquí dins, oi? —li plantejà, amb la mosca a l’orella, l’Innocenci-explorador.

—Exacte —va confirmar-li el geni.

—Sí, sí…

—No em creus?

—Doncs no.

—Per què?

—Perquè no ets més que una al·lucinació, producte d’una insolació. Un miratge.

—Mira, em dic Eugeni, soc el geni d’aquest desert i aquesta és la llàntia màgica! En vols, encara, alguna prova més? —va replicar-l’hi, visiblement emprenyat, el geni.

—I ara em diràs tot allò dels tres desigs…

—És clar!

—Doncs mira —va intervenir l’Innocenci—. Te’n pots estalviar dos. Només te’n demanaré un.

—Quin? —li preguntà el geni, preparat per acomplir el desig que li manés el seu nou amo.

—Que fotis el camp d’aquí i no tornis mai més!!

L’Eugeni, immediatament, va evaporar-se, com per art d’encanteri. L’Innocenci va somriure, es va estirar de nou al terra i continuà dormint.

A l’endemà, els esparpells de l’astre rei el van saludar amb un bon dia, més radiant que mai. L’Innocenci havia passat una nit intranquil·la, plena de malsons on apareixia un geni amb llàntia i tot. Després de desemmandrir-se, va aixecar la vista i albirà l’horitzó que l’esperava, un dia més. Va intentar donar una passa, però es va desplomar d’immediat. Va adonar-se, emperò, que no havia estat pel defalliment provocat per les reiterades insolacions i la deshidratació eterna. No. Havia ensopegat amb alguna cosa. Des de terra, va girar-se per descobrir amb quin objecte havia entropessat. La forma i el color li resultaven coneguts. Era la llàntia, la llàntia màgica de l’Eugeni. Va ser la seva salvació. Ja sabia què faria servir per recollir la sorra que s’havia promès endur de record…

FI

Temps de lectura: 5 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close