Pere va ser un d’aquells espavilats a qui la resta del poble titllava d’oportunista i que havia sabut aprofitar-se del moment. Perquè en els pobles, passa això. Al voltant de les taules sempre s’escriuen altres vides. I, així, molts en tenen dues: la que et pertoca per obra i gràcia de la divinitat, i la que t’escriuen les beates, els qui xuclen caliquenyos i els més joves que somien truites perquè ja els agradaria a tots aquests escrivans de profanes biografies i florides hagiografies saber batre els ous dins del cossi de la vida folgada. I així, se n’inventen un munt, de vides, però sempre carregant-les a les esquenes dels altres.
—Saps, tu? Ma que el Pere n’ha fet, de duros.
—Eixe? Mos colga Angelita! I no t’enrecordes que van amanéixer del poble amb una mà davant i l’altra darrere? N’hi ha que vore.
—Sí, però sempre seran uns morts de fam, Angelita. No saben ni dur un anell al dit. No l’has vista, a ella, la màfega de la dona? Has vist com agarra les tasses? Mare de Déu, Angelita… Tants diners, tants diners…
—Bé, però n’estan farts, de duros.
I així ara arrecerades als racons dels bancs avorrits de l’església, ara al café que cada any en acabar l’estiu, canvia de nom per evitar els impagaments, anaven fent i cosint vestits a tort i a dret a tot aquell qui gosava ennuvolar i fer cada dia més llunyà el llinatge dels Arimbau.
—I ja em diràs a mi, Llúcia, perquè al magatzem del papà no podem fer pisos i este burrot, perquè mira que ho és, de tros de matxo, i de burro, que no té ni escola, vinga a fer-ne i fer-ne i… a cabassades.
—I ben alts, Angelita, que diuen que ara estava fent-ne un a voramar, allà on l’Enric tenia els cotons, que serà el novamàs —contestà Llúcia mentre alçava aquells ullots esparverats cap al cimbori de la Parròquia, on els àngels i apòstols escrivien la història com Déu mana.
—Ai, Angelita! —prosseguí la germana—. Has vist com està la pintura allà dalt? Ai, filla, això ens caurà un dia o altre! El retor nou, Don Pasqual, no et va demanar que començàrem la campanya de la restauració?
—Ara, Llúcia? Calla, calla…! Deixa’t estar, dona…Tira, tira… —i Angelita va prémer els llavis com si sentenciara d’una vegada per sempre aquell tema que la treia de polleguera—. No t’ensenyaràs mai, filla!.
I totes dues, en alçar-se, van fer una genuflexió tant àgil com van poder, es senyaren ara i adés a mesura que anaven travessant capelletes i abans d’eixir-ne del temple, mullaren els dos dits tot estacant-los ben endins de la pila que el seu pare va costejar a expensas de la familia Arimbau i tornaren a senyar-se amb l’aigua beneïda per espantar el dimoni.
—Ai, Llúcia, em fas eixir els cabells verds!
—Mira, doncs encara la pagaré jo! —I tot seguit va fitar aquell cos templat i eixerit del Pere Seguí, el de la Sénia, vidu de feia mig any i que segons mig poble, “encara està la dona calenta i ell ja s’ho fa tot pols amunt i avall”.
Pere Seguí era fill de llauradors. Gent senzilla de camp. Habitava una alqueria ben a prop del poble. Cada dia feia el camí fondo ell i el germà, mort d’un constipat mal curat i que segons deien es va infectar els pulmons en respirar la pols del fem quan va tirar a carregar-ne per omplir els sacs i pujar-los a la tartana, l’orgull dels Sénia pels dos rocins caretos que arrossegaven cada dia la supervivència de la casa.
Es deien els Sénia perquè només girar la bardissa de tuies que envoltava l’entrada de la seua petita finca, girava aquell aparell impressionant, els catúfols del la qual sempre estaven acaramullats d’aigua salmaia, fresca com una deu.
En faltar el germà, i després la guerra endur-se el pare, la mare va restar poc de temps aquí, al món on segons ella deia:
—Jo què faig aquí? Pare sant Antoni, endugueu-me.
I com fruit de la casualitat, la vespra de Sant Antoni, ella que no xafava una Església ni per compromís, expulsà el darrer alè.
—No va dir ni mu. No ha patit gens, pobreta, la mare. I mira, mira Pere, quina cara se li ha quedat, sembla que riga. Com si haguera vist el teu pare i el teu germà. Segur que se l’han emportat i li han demanat al Nostre Senyor que no patirà, la pobreta. Ai Senyor, que bé que ho has fet amb ella! I que brille para siempre la lus eterna!”.
I a la mare la tragueren amb els peus per davant. Al cementeri tres persones. Feia fred i les nuvolades de gregal enviaven de tant en tant una pluja cernuda, la que cala fins el moll dels ossos i que en aquestes contrades ompli de perletes totes enlluernadores les branques punxoses dels tamarits i pins.
—Adéu, mare, gràcies —i Pere a l’endemà deslligà el matxo i aturà la Sénia. Ja no s’escoltaria mai més el grinyolar de la fusta ni del ferro—. Prou de Sénia, redéu!
Quan la maquinària va entrar a la finca no va respectar rama verda. Només va quedar dreta una palmera washingtònia ben grossa i polida. Aquell arbre era la nineta dels ulls de la mare i calia respectar-la. Amb prou feines van arrancar de soca-rel aquelles arrels dels tarongers que encara intentaven embolicar d’altres més poderoses i malgrat els anys, vives: la ripària, hereva dels moscatells daurats d’altres anys. I Pere de la Sénia, en una setmana va veure eixir totes aquelles freixures de dins de la panxa d’argila roja que cada vegada que rebia la pluja difícil i blava de l’estiu omplia d’aromes exquisits totes les contrades i que a ca seua en barrejar-se amb el perfum de talco de la mare, li sabia a la més capritxosa de les fragàncies.
—Saps molt bé que qui té padrins el bategen, Pere —li deia a sovint son pare, cada vegada que duia les notes a casa.
—Sí, pare, però Juan Arimbau, mire-se’l. I agarre’s sinó al Toni, el Melero… Eixos, eixos… —I a Pere se li omplien els ulls de llàgrimes i les galtes totes roges com la grana expulsaven una ràbia continguda que d’altra manera li foradarien l’estómac com una daga.
—Sí, fill. Qui té padrins el bategen.
Dues sopades i tres nits de disbauxa. Simpatitzar amb el partit X i penjar-se medalles i creus, van abocar Pere Seguí al cercle de las tertulias demócratas y de progreso i a arribar a creure’s les mentides que ell mateix abocava a mode de sentències intel·lectuals que havia aprés de memòria i en castellà, perquè ja sabia ell que així eren més creïbles. I era de veres. I, si no, que li ho diguen a ell, company de Juan Arimbau i de Toni el Melero, dos àngels negres elevats als altars, però que havien tret un expedien immaculat.
—Ja saps Pere, que fite amb tu i escolta’m ja farem un apanyo. I tu i jo obrim el camí, l’eixamplem sense dir res a ningú; ja saps i no sé per què pot haver cap queixa, seran trossos de burro! Si això és faena i diners per a la gent.
—Està clar —va respondre Pere al regidor. I mentre li feia l’ullet una palmadeta a l’esquena acompanyà la mà del de la Sénia al muscle del polític, folrat per una americana mil ratlles blau marí amb fons blanc d’un to lluent, molt semblant al tornassolat dels coloms zurites que feien volantins pel cel del camp quan els pàmpols regalaven els seus verds.
Tres camions que alçaven una gran polseguera van acabar amb els solcs que els carruatges havien fet fondos i que quan plovia pels volts de la tardor s’omplien d’aigua. I els estols d’ocells els feien servir de banyeres i cisternes durant quasi bona part de l’any perquè allò mai no arribava a assecar-se. Una grossa capa de pol, que pudia a ciutat que avançava i que s’obria a nou horitzons, s’estenia ben negra, tota elegant i néta. Els primers xàfecs d’una intensitat desmesurada deixaven unes gotes que botaven inútils i sense sentit a sobre del camí i que omplien de gom a gom aquella antiga senda que perbocava l’aigua camí de la mar.
Una portella feta amb les dos rodes de la tartana, pintades de roig i groc. La Sénia ja desapareguda la van veure com una andròmina perillosa a ulls de tot allò que volia significar modernitat. Dos gerrots on abans hi dormia l’oli tot mandrós remataven els pilars mig encalats, mig de pedra descoberta. I en travessar la fita, tres-cents eucaliptus començaven a posseir aquelles fanecades endinsant-se terra avall per buidar el subsòl mig marjalenc i perillós per als centenars de tendes de campanya i caravanes que habitarien la finca dels Sénia fent una revetlla permanent.
—Pere, ja que estem…
—Ei, va doncs, tirem avant!
—Serà per senda… —i dos esclats de riallada s’escaparen de la caixa sonora del regidor, tipa de fums i efluvis de conyacs.
L’asfalt va anant guanyant camí i la gent comentava quant de net era i ja no s’embrutaven les sabates ni els cotxes s’omplien de pols. Tampoc es feien mal bé les rodes. “Encara diuen, d’abans? Toca toca…”.
I darrere d’una cosa l’altra i xino-xano, noves finques anaven creixent a banda i banda del que fou l’assagador i que ara s’anomenava bulevard de Levante.
*****************************************************************************
Les d’Arimbau van emparentar amb Pere Seguí. La pedra d’esmolar que treia punta al fibló de les dues germanes es va aturar, igual que ho van fer els catúfols de la Sénia, famolencs de novetat. Enfitats de vellura. I Carlota Fernández a qui afegiren una “de” Arimbau, es va casar amb Pere Seguí.
—Pedro, aceptas a Carlota como esposa?
—Carlota, aceptas a Pedro como esposo?
—Veges què tenen de dir, ara! M’has fotut, redei. Com per dir que no ara, a cabassades de duros que els crien. Va tu, acaba prompte. Que demà anem a Conselleria a firmar. Deixa’t el viatge de boda per a una altra ocasió. I ja saps que pegarem una volteta per on tu saps. Deixa’t a la Carlota per a una altra ocasió. Que a tu la xicona eixa de las cuevas, et gira les voltes del piu. Refotre, quin Pere! Sabut. Ara tindràs panteó i tot, com un senyor!
**********************************************************************
I vingué Jonathan al món. Abans del primer vagit, ja amb el carnet de la falla. El de la filà va costar més. Carlota era del parer que eran todos una cuadrilla de borrachos, opinió que escampava encara més la tia, l’Angelita Arimbau. I que per més inri, era “una festa pagana, sense cap mirament catòlic. Al menys, les falles dedicaven un matí de mal de peus en portar un ramell a la Mare de Déu”.
—Ay, tía, no digas tampoco esas cosas; ya ves. O sea que los cristianos no ganaron a los moros, ¿no? No seas así tampoco, mujer.
—No, si són bones persones, filla, el que passa és que…
I en tenir Jonathan els dotze anys i començar a donar problemes a Peret i a Catalineta, Pere va morir d’un mal roín. Ho va fer ràpid, com sa mare. A les germanes Arimbau els van arribar a les oïdes que un dia, tot estant a casa les xiques, un mos li va arrencar de coll els atributs. Va poder salvar el que va poder salvar, tot el que no, s’ho va endur la dentellada d’un epilèptic. Ell, el Pere, no va poder estar-se’n de la por i les seues conseqüències i la sang se li va fer aigua. Un mes i el Nostre Senyor, sa mare que al cel estiga i els màrtirs del germà i el republicà de son pare van venir a buscar-lo i se’l van endur, rapidet, com els claus de l’epilèptic van desfer el samarró de Pere, ara Pedro, Seguí el de la Sénia.
***********************************************************************
Carlota es va perfumar subtilment. No va pegar ull en tota la nit. La telefonada del germà la va deixar una mica trasbalsada a la vegada que li obria els ulls arran de la realitat per la que travessaven els antics somnis de la família. De la flaire de misteles i altres alegries ja no en quedava gens ni mica. Tot s’havia evaporat. Però restava encara un remanent per salvar la situació. Pere havia deixat un coixí més que respectable que suportava dos caps dormilegues. Carlota i Jonathan.
—M’ajudaràs, Carlota? —Pregà una veu a l’altre costat del mòbil—. Necessite el teu aval.
—Demà a la porta de la Caixa. Vora les 11. Ja he quedat amb el director.
No debades, Carlota havia triat l’hora. Calia presumir. Sobretot que la gent vegés els dos Arimbaus a l’entrada de la capella del poder. On els milions es tocaven un al costat de l’altre. I les despeses, també.
—Com, que no val el magatzem del papà? Si el meu home alçara el cap, voríem! Mire, li dic una cosa. Si no ho accepta com a aval, hauré de traure-ho tot d’aquí. Demà enviem resposta. Ja li ho dic, eh? O ho trac tot!
Carlota va haver d’avalar el nou projecte del germà. Un caprici a Mèxic, on es barallava la idea de la construcció d’un complex hostaler amb un nombre considerables de cambres. Hi havia embolicats uns empresaris barcelonins i valencians. Certs governants també pul·lulaven al voltant. Les oronetes que assenyalaven el pas correcte de l’assagador havien cedit el pas als voltors.
—Carlota Fernándes de Arimbau? —Digué una veu a l’altre costat del intèrfon.
—Dígame. ¿Quién es? —Respongué una veu tranquil·la i reposada, envolupada d’un accent altiu.
—Correos.
—¿Correos? Pero si aquí jamás me llega el correo. Esto es una casa particular. ¿No se habrá equivocado? Déjelo en la oficina, como siempre —la reflexió li arribà al funcionari com anell al dit.
—Com vosté vulga senyora, però ha de firmar. Vosté mateixa! —I engegà la vespa groga com aquell qui sent ploure.
—Un momento! —I Carlota, presa d’una curiositat renovada feu tornar el carter, qui amb tot un gest que mostrava certa paciència continguda, li va entregar aquella notificació del jutjat.
Res. No quedava ni un clau. Les notificacions d’embargaments. Els avisos i amenaces es tocaven els uns amb els altres. Mentre, les respostes del germà es resumien amb la frase “paciència, Carlota, tinguem paciència”. I els bancs no esperaven. Tot se n’anà en orris. Jonathan va haver de deixar l’escola que li prometia aquell anglés admirable i tan british, anhelat i esdevingut un desig des de tems immemorials per als primers Arimbaus, perquè no sols s’hereten els mobles. I va passar a un centre on poder mantindre certa honorabilitat sense haver de fer front a les factures més que respectables que alimentaven l’esperança d’una mare que lluïa com la millor joia l’escolaritat tan honorable del seu pubill.
I així Jonathan hagué de deixar l’escola. Per llei, no podia continuar. Els anys anaven escalfant les cadires, res més. I ja li havien advertit que “senyora el seu fill es casarà aquí”. Aquell darrer curs fou extremadament malèfic per a una Carlota que va aprendre a fer-se càrrec de casa seua i del seu fill i que va haver d’abandonar les seues nits tranquil·les que olien a atmosferes de planetes sols aptes per a uns quants…
“I les manies no les curen els metges i tot menys baixar del burro”. “ I mira per on, la cassola de ric fa millor bony…”. Les dobles vides anaven escrivint-se. Altres anaven esborrant-se . Llúcia va deixar aquest món en caure per les escales del magatzem que encara fabricava la pols amarronada de les caixes buides de fa un segle. Angelita un bon dia es va gitar i la van trobar tota blanca al llit, els ulls esparverats i amb una mà estesa que van interpretar com desitjosa d’abraçar el cor de Jesús amb un bany barat d’or que tenia a la tauleta i que tenia el cap enrogit per les besades apegaloses del darrer carmí dels llavis de la vella.
El darrer pis que va restar dels Fernández de Arimbau va tindre l’honor de poder aixoplugar encara aquells cossos que maldaven com supervivents traient els braços fora del fang que els engolí a poc a poc, per escalfar les millors robes i el més originals calcers. Un habitatge ampli, lluminós. Un carrer amb nomenada, a tocar del magatzem de la família ara a mans de capital rus i que llueix un cartell de próxima construcción. Parets farcides de voluminosos marcs que abraçaven amb orgull records de la millor comissió fallera del poble i imatges d’espases i altres atifells on s’abraça la mitja lluna i l’espasa.
I a dintre de tant xafogoses estàncies, mare i fill s’arrapaven per sobreviure dins d’una nina matriuska de la qual sols restava la més petita, aquella feble. I que es mantenien drets gràcies a la malenconiosa memòria històrica d’uns poc veïns que encara recordaven que abans hi havia una Sénia i que duia uns catúfols tots carregats d’aigua. I eixa aigua donava vida. I que llavors es van ajuntar dos llinatges la fam i les ganes de menjar. Malgrat tot, calia aguantar els matxos. Orgull hi havia encara per parar un tren i encara el suport de certs àmbits reclosos en el romanticisme li alçaven la moral a qui, com Carlota, podia presumir en actes, xerrades i altres exposicions culturals adreçades a un públic que veia tota la història com un conte no apte per a menors i on se la convidava com a la darrera d’una espècie en extinció.
Ara les forces d’una mare que veia la possibilitat que el darrer dels Arimbau fes un bon matrimoni, es centraven en poder estar al bell mig sempre de qualsevol escena. Jonathan apunta maneres, i la mare ho sap. El xicot té gràcia i el que més importa a la mare són certes postures que troba molt adients per aconseguir el que toca. Carlota recorda molt bé la dita que va actuar com un manament en l’home, en el Pere.
Una nit bascosa i entre copes d’un disseny exòtic i acolorit que servien de bressol per als bons gins, un Jonathan emboirat per l’alcohol la feia petar ara i adés amb aquella desimboltura típica de qui ha corregut per escenaris i carrers. Un hereu d’educacions plàcides i ambients feliços per l’abundància de tot. Venia a ser com aquelles fruites que engresquen qualsevol mirada però que escandalitzen fins al més mal educat dels paladars.
—Ey, Roberto, tío. Me tienes que ayudar. Tengo un plan que te molarà, nano.
—Un pla? I això? No begues més xaval. No em digues que vas a posar-te a treballar.
—Eh, que no, que te lo digo en serio tío, Roberto! Hazme caso, ya verás como sale bien y nos forramos… Aquí lo que hace falta es una buena náutica, nano. Barcos, la gente quiere pasárselo bien. Viene a eso, nen.
—I què vols, que et pague el titulín o què?
—Però tío, qué dices? No tienes ni idea… Compramos un local, cogemos cuatro de esos barquitos a vela y nos ponemos a promocionar excursiones. Pivas, fiestas a bordo, despedidas… Bueno! Y a vivir que son dos días, tio, Roberto!.
—Dos dies i prou! Estàs tocat, Jonathan! I qui patrona el veler, tu o jo? —Digué l’amic entre riotes i ajuntant la copa amb la de Jonathan—. I si no ix bé la teua flipà què?
—Pues ya tenemos local. Tienda de ropa, Inmobiliaria… Mi madre conoce a mucha gente, ya sabes. Incluso se podría ver si nos dieran un estanco y au, nano.
—Mira, Jonathan. Vols que et diga una cosa? Tu i ta mare el que teniu és “molta terra a l’Havana”.
I Jonathan mostrà un semblant entre decebut i sorprès. Lluny de saber vés a saber quina cosa li havia dit aquell amic antic company del col·legi british i a qui feia molt de temps que no veia i que passava un mes al seu poble després de tornar d’un Erasmus. No havia agafat el significat de la dita. Simplement el to li havia demostrat molta fredor i incompatibilitat. S’alçà d’un mode mecànic del sofà d’escai i els seus Pepe jeans feren un lleuger crac en desenganxar-se’n. De camí cap a casa, va parar esment en aquelles paraules que li van atabalar el seu món. I comprengué. Malgrat la curta distància que restava per arribar a casa seua, se li va fer llarguíssim el trajecte.
No encertava la manera de poder introduir la clau al pany. Una vegada més i camí a la seua cambra, un mal pas el feu caure. Se n’anà de cap contra la taula de les fotografies del menjador. Un gran estrèpit de marcs, de llandes i vidres esclafiren contra el sol i despertà la Carlota.
I allà al terra restaven totes les fotografies dels avis, del Pere, del càmping i la de la borrosa Sénia barrejades amb trossos de vidre i petites taques de sang d’uns peus que no xafarien mai on deuen.
Temps de lectura: 19 minuts
