Em llevo com cada dia, aviat, avui sí que puc dir que contenta i alegre. Avui no he tingut cap malson. Fa temps que tinc somnis terrorífics, passo molta por i quan em llevo tinc la gola seca, em fan mal tots els músculs de la cara i estic esgotada. Avui no. Això sí, no recordo res. Absolutament res. Ulls que em miren. Un cor que batega. Em poso els meus texans preferits i una samarreta vermella, les meves Vamcats, una mica de maquillatge, rímel i pintallavis i surto al carrer. Veig la veïna tafanera que sempre espia des del balcó quan travesso el carrer. Dos ulls que fiten els meus moviments cada matí. Les arracades dringuen com petits cascavells dins el silenci del dia. Fa poc que ha sortit el sol. Surto de casa, creuo la carretera i quan sóc a l’alçada del bar noto com dos ulls em miren fixament, un home fuma una cigarreta a la porta de l’establiment, tot i estar dins el bus m’ha travessat amb la mirada. He tingut una esgarrifança. Faig tot el trajecte fins a la feina escoltant música, m’agrada cantar mentre miro per la finestra de l’autobús però avui només escolto.
Arribo al meu destí i entro. Dic bon dia al conserge i li faig un somriure i ell només em mira fixament, penso que no m’ha sentit i simplement entro. M’ha mirat fixament. Els companys i companyes triguen a arribar o m’ho sembla a mi, ja no sé què pensar, és un dia estrany, és una sensació inquietant alhora que misteriosa, m’agrada la intriga, el no saber què passarà, la sorpresa del dia a dia. Cada dia és únic i som responsables que així sigui. Gairebé és l’hora de començar. He fet el cafè sola, encara no arriba la gent. Entra la Neus, em somriu i jo li torno el somriure i em travessa amb aquells ulls blaus que té, sembla com si t’endevinés els pensaments. Entra el Pere, no saluda mai i gairebé no et mira a la cara. Va directe a la màquina de cafè i observo que em mira de reüll i fa una ganyota. Sona el timbre. Quin descans! Quina tensió que hi ha a l’ambient! Me’n vaig a l’aula a veure si m’animo una mica. Tinc un pressentiment negatiu. Avui, durant el trajecte he notat que tothom em mirava.
Entro a classe i tots em somriuen. M’agrada ser professora, sentir l’escalfor dels nois i noies i sobretot parlar, dialogar, conversar-hi i poder transmetre’ls coneixements, consells i banalitats imprescindibles per a poder viure la vida. M’agrada parlar amb ells, que m’expliquin coses i si puc, ajudar-los. De vegades, però, la informació pesa com una llosa i quan acaba el dia no puc amb la meva ànima.
—Comencem! Bon dia a tothom! Com ha anat el cap de setmana? Que no voleu dir res? Ningú té cap anècdota interessant?
Silenci. No diuen res. No ho entenc, tant xerraires que són i avui no parlen, només miren, 36 ulls directes a la meva cara, al meu cos. Mirades intenses.
Què deu passar? Quina vergonya. Sento l’escalfor a les galtes i una lleu tremolor em recorre de dalt baix. Recordo la classe anterior, tot va anar força bé, com sempre. Veig que em miren. 2 ulls brillen intensament, no sabria dir si de por o de tristesa. La Xènia viu amb els avis, té la mare a l’hospital i el pare és alcohòlic. 4 ulls em fiten amb una barreja de brutalitat i estupidesa que m’atabala, són el Bilal i el Jordi, dos alumnes repetidors, inadaptats, d’aquells que no en volen i no entenen res, sempre provo d’animar-los però són apàtics. 6 mirades bovines no saben què fer i jo defujo la mirada, dues espurnes brillen a la cara d’una noia, la Sara, ella sí que gaudeix venint a l’ institut, aprenent, xerrant, fent amics, treballant, sempre col·labora, sort en tinc, un parell d’ulls m’eviten i els vuit restants s’amaguen darrere l’esguard de les ulleres. No entenc res. Estic descol·locada. Penso fugaçment en els problemes que tenen, les alegries i les penes que passen a casa, les misèries personals de cadascú m’aclaparen, voldria abraçar-los ben fort.
Repeteixo: «Bon dia, què passa avui? Ja sé que és dilluns però em sembla que encara esteu mig adormits. Jo també estic mig adormida, una mica més i em salto la parada!» Tothom calla. Tots miren, creuen mirades de complicitat entre ells i jo quedo al marge. No hi ha la xerrameca habitual. No hi ha soroll de fons. Silenci. Massa silenci. La calma abans de la tempesta.
Vull que em contestin, vull parlar amb ells, iniciar la classe i començar de nou. Potser no m’han sentit. Ho repetiré. Esbosso un petit somriure.
Res. Res de res. Tots muts. Jo també. Una por terrible que em paralitza el cor i m’ennuvola la vista. Quina bestiesa! Jo em dedico a parlar! M’agrada educar la seva ment i també el seu cor, sinó, no seria educar. Els meus nois i noies. Me’ls he fet meus i avui no sé què passa. Potser m’he trastocat, deu ser un somni d’aquells que tinc.
Articulo sons, paraules i res de res. No em senten. Només ulls, 36 ulls. M’observen, miren de fit a fit i jo no puc fer-hi res. El tremolor avança sota la roba i el fred se m’instal·la ben endins.
Ho tinc clar. Sóc jo. No puc parlar, no emeto sons. La música de les paraules s’ha apagat. Tinc les paraules encallades a la gola com una àncora al fons del mar. No hi ha res a fer. Ara hi caic. Avui no he parlat amb ningú. Sí, he vist ulls i mirades, res més, cap so, cap xiulet, cap melodia. Silenci. Durant el trajecte també, els altres passatgers em miraven de fit a fit. Què passa?
No puc més, em sento radiografiada al mil·límetre. M’estan repassant de dalt a baix. He de marxar. Els seus ulls, només ulls.
Surto corrents de l’aula i vaig al lavabo. Em rento la cara amb aigua freda i em miro al mirall. Els meus ulls, ben oberts reflecteixen el pànic que s’apodera de mi. Hola Roser, no et posis nerviosa, calma’t i tot anirà bé. Em repeteixo aquesta frase com un mantra, la crido ben fort i res. No tinc veu. Sí, sí que tinc veu, l’únic és que no em sent ningú. No puc parlar.
Fujo, vull marxar de l’ institut ràpidament, he de sortir d’aquí, això no pot ser, és una bogeria. Baixo les escales cap al carrer com una esperitada. Xoco amb la directora. Només veig ulls. Em pregunta on vaig així i no puc respondre, necessito respirar. Em mira malament, un ull verd enfadat i un ull de vidre immòbil. Només veig ulls.
Les llàgrimes m’han mullat la samarreta, tinc el cor tan ple que em vessa pels ulls. Aire, aire i olor de núvol net. Necessito descansar. L’aire gelat del carrer m’esquinça la gola i una ràfega d’aire glacial em travessa com una punyalada.
Foscor. Només veig ulls. Tothom em mira. Només faltava el borni del quiosc. Molts ulls i un de vidre. No tinc paraules.
Temps de lectura: 6 minuts
