Encara no ha eixit ben bé el Sol, que ja escolte des del meu llit tot ajegut com canta la merla. M’agrada. Canta des del petit jardí de la casa d’enfront. Jo no l’he vista mai però sembla que parle i és com un instrument molt ben afinat que t’embolica els sentits i més encara si estàs protegit pels llençols per allò que no fa ni fred ni calor, i no fa gana d’alçar-te i et sents ensopit. Me la puc imaginar que parla amb una altre ocell i apuja i abaixa el to i es sap la melodia tan perfecta que demà la tornarà a repetir igualeta. I busca femella, ho sé. Perquè de sobte ve el dia que ja no la sentiré més i és que se n’anirà a fer companyia a la seua niuada. I per què vinc a dir-ho, això de la merla? Sí, ja. Canta aquest ocellot tot negre perquè és dilluns i la gentada ja se n’ha anat. Ja deu sentir-se com a casa des del seu marfull on canta. La casa del petit jardí té un marfull, sí, i també un esborzer amb els seus fruits ara verds però que als volts d’octubre estan tots rojos i dolços i plens de sucs espirituosos. I també té un gesmiler d’aquells de flor petita que atabalen quan passes a frec, sí, com quan passa una dona bonica tota perfumada pel teu costat i deixa eixe rastre de perfum subtil. Això passa molt a altres contrades i em ve al cap París no sé ben bé per què. Ho sentiria de petit. Tenia una àvia que estava encisada per aquella ciutat. I les persones quan es troben dins d’una gentada volen un no sé què de sentir-se diferents i es perfumen bé. Aquí amb aigua de colònia i un massatget d’aquells plim plam amb les dues mans que abarca coll i galtes ja en tenim prou. Sí, aquella colònia que en diuen fresqueta i para bé a tothom i que quan anàvem camí d’escola es reforçava quan més a prop de la mar. La gent en diu del ventet de la mar vent pudent. No entenc res, m’encisa el ventítjol aquest. Pense que els nostres racons ja fan aquella sentor d’herba fresca que et fan venir gana i I t’ho conte perquè l’ocellot tot negre per fora està content i està feliç com jo i aquesta sensació em fa venir al cap aquestes cabòries. M’enorgulleix saber que el poble ha quedat tot sol. És la llibertat de sentir-te a casa teua, sense mils d’ulls que vénen i se’n van i xarren i malparlen i deixen tot empastifat a terra que sembla que hages de fer una triatló cada cop que ixes de casa. No, no m’agrada gens que vinguen al meu poble. Jo? Vull els carrers amb els mateixos colors i tranquils, que no m’espatllen els paisatges habituals. Perquè els forasters no són romàntics com a les andanes d’una estació. Vénen, ocupen, desapareixen i com els carrers després d’un dia de festa grossa, has d’agranar les seues deixalles…
Bo, em quede una estona més entre aquestes teles i sembla que entenc a la merla i estem contents ella i jo. Ara baixaré al carrer i voltaré i voltaré cercant el meu cotxe. Vosté veu? Tant de foraster ens deixa sense aparcament i després a un li trenquen les voltes i se sent esmaperdut i quan el trobaré, el tornaré a deixar al seu lloc de sempre i estaré més feliç encara. En acabant passaré a per les rosquilles al forn. “Ja s’ha notat el buidó”. “Oi sí, mira que ha vingut gent”. “Vaja, vaja…Tot ple”. I me n’aniré a gaudir-me els carrers i les places i me’n faré una tot sol. Respiraré aquella pudor a algues i colliré quatre lletsons i miraré els eriçons vora mar i pelaré amb la punteta dels dits un poquet de pared emblanquinada del passeig. I això és bonic per a mi. Són les coses que els forasters no veuen. Però, en fi, tot plegat sap què? Que qui paga mana.
Temps de lectura: 3 minuts
