Tenim la mania recurrent de voler veure’ns, entendre’ns o representar-nos amb les idees que fem servir per a concebre les nostres creacions tècniques. Ben mirat, deu ser que els ressorts i els procediments amb què inventem una tecnologia nova no són molt diferents de les pràctiques socials que, tard o d’hora, acaben per definir i configurar els éssers humans mateixos. Totes dues, tecnologia i persona, som productes d’una època: el temps que ens ha tocat funcionar o viure. Durant molts anys, el cos humà es comparava amb una fàbrica de les d’abans, amb els seus inputs i els seus outputs. Hi havia models humans basats en la màquina de vapor, en reactors químics o en el motor elèctric. Fins a arribar als nostres dies, amb la informàtica com a tecnologia definidora del temps actual. La invenció de l’ordinador i dels aparells de càlcul automàtic, matemàtic o simbòlic, ha assumit una col·lecció de conceptes, idees o visions que, en última instància, s’han projectat sobre la ment humana. El cervell i les nostres facultats de pensament es veuen cada vegada més a la llum dels focus instal·lats als ordinadors. Anem més enllà que Pigmalió. És la seducció d’un narcisisme inquietant i estrany: ens fascina tant la nostra creació que desitgem assemblar-nos-hi.
El mite, i pecat, fundacional de la intel·ligència artificial fou creure que l’ordinador era una màquina construïda a imatge de la ment humana i, per extensió, de la persona sencera. Però, de fet, l’ordinador va ser inventat com a rèplica física de la manipulació formal de símbols abstractes. Que no és poca cosa, certament. A partir d’aleshores, una part de la ciència cognitiva s’ha passat anys fent el moviment contrari: provant d’assimilar la persona a l’ordinador. I en molts aspectes hi ha reeixit i ens n’ha convençut. Voldria parar atenció ací a un concepte concret usat per la cibernètica: multitasking. La primera vegada que el terme apareix fou en un article publicat per IBM sobre el funcionament del maquinari IBMSystem/360, l’any 1965. En principi, feia referència als protocols de compartició del temps de màquina de la CPU del sistema. Però el llenguatge és mal·leable. Les empreses i escoles de negocis, totes aquelles que es dediquen a la «gestió de personal», fan salts conceptuals sense gens de mirament. I de multitasking com a atribut, com a adjectiu, com a propietat d’un maquinari, més o menys desitjable o útil, nominalitzen la idea. A partir d’un cert moment, multitasking es projecta fora del seu àmbit d’ús i designa una persona hàbil. Aquella que pot realitzar moltes tasques simultàniament, que controla les distraccions, que pot mantenir la calma, que sap distribuir, concentrar o inhibir l’atenció a voluntat i conveniència. D’un problema de cibernètica, hem acabat parint un model de persona, un ideal humà, ideal per a augmentar la productivitat, o això volen creure o fer-nos creure. I la construcció du incorporada una valoració positiva. Al final, la persona −o la seua representació, tant s’hi val− pren una forma diferent, es transfigura i canvia d’aspecte. Voilà, ja tenim la metamorfosi enllestida.
Ara bé, hi havia un temps en què les representacions de la ment humana no anaven per aquest camí. No hi havia necessitat de reduir la persona a un sistema de processament simbòlic –quina tristor, no? Recorde un article de Mira (Pla, la vida antiga) en què feia referència als homes antics, de principi del segle XX, polifacètics, que sabien fer moltes coses, i sabien fer-les bé. Mira els compara amb Ulisses, polimetis, «molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l’acció». La seua coneixença, compartir-hi converses i menjars −viure amb ells, vaja− degué colpir tan profundament Pla que ens va deixar una descripció tan respectuosa, tan delicada, amb una admiració per ells tan contundent que no em puc estar de reproduir-la: «Si feia mal temps a mar, sortien a matar un conill. Sabien els claps de rovellons; collien els primers espàrrecs; coneixien on creixia una herba tendra, on madurava el gotim de raïm, on penjava la figa de coll de dama. Endevinaven el temps, miraven el cel, espiaven la mar, sentien el vent al clatell, venien un peix, polsaven una vela, seguien un núvol, ensumaven un rastre, feien pronòstics prudents i enraonats. Tenien el paladar fi i tot ho volien fresc. Cuinaven com els àngels i feien uns sofregits delicats. Tenien enginy a la mà, els sentits desperts, sentien créixer l’herba, dormien amb un ull obert… No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra.»
Sí, ja sé que la comparació és impossible, però me la jugue amb qui siga que no hi ha ningú que puga descriure cap multitasking amb la sensibilitat que demostra Pla en posar-nos davant dels ulls la vida d’aquelles persones. Que no deu ser la poca qualitat de la matèria primera literària que fa inviable l’empresa?
Temps de lectura: 4 minuts
