fbpx
La revista més vital

Nel·lo

Res com els ruixats de setembre que s’enduen darrere cridòries, malestars i tafaneries vàries. I sap? Els qui restem aquí ho sabem ben bé això i que no és parlar per parlar i que a setembre qui no haja sembrat, que sembre. I ara que tot alena quietud i tendror, calia assaborir un bon carnot* vora mar, en una casa ben emblanquinada on la naia* encara aixopluga la cisterna, i es nota la negror damunt de la boca del forn que encara respira l’estima a la cuina i a la taula mai assaciada d’amistats i amors diversos. Dos bancs d’obra coberts de coixins i unes teles de ras que pengen del sostre dels arcs del riurau adornen la resta i uns fanalets de llauna recarregadíssims que il·luminen molt tèbiament l’estança i confereixen al lloc un aspecte d’imant per a guiris extremat.

Vora mar, el soroll que fan les cinques* en fregar-se les unes contra les altres arrossegades per la marinada i que les entra i les trau, les trau i les torna al lloc i les barreja i les engul i les torna al continent i rassss rassss… I així una altra vegada torna a començar. I quina obra més ben feta em ve al pensament, perquè ja m’entén, no? Que és una cosa que ve a ser com una bella i encisadora metamorfosi quan des d’allà ben alt de la muntanya s’esmuny una roca i es desfà amorosament en pedres i aleshores, com petites larves de libèl·lula resten anys i mesos i els temps, un bon dia, els donaran el permís per alçar el seu vol i començaran el seu periple per barrancades i runars i les mans dels oratges faran de la seua i la pedra que era roca i ara és cudol baixarà i baixarà. I en arribar l’hora del seu viatge per la vida regalarà la seua ànima a les sirenes i només, sols només, esdevindran blanques cinques i formen aquella banda on cada instrument balla la dansa que li pertoca i on cada moviment sinuós dels seus arrodonits malucs ens regalen les millors simfonies de la Mediterrània.

Al jardí del xiringuito, una palera carregada de fanalets rojos i que esperen una mà innocent i forastera per a ejacular-li al damunt els milers d’espermatozoides punxosos. I també hi ha una figuera que dóna aquelles figues tan blanques que s’esclaten en centenars de gotetes d’un roig encés i uns ceps sinuosos ara maltractats però més elegants que mai amb les seues branques que semblen flames petrificades cercant el millor dels sols.

Em duen el Carnot i és a dins d’una copa molt vintage i a dintre sura un tros de llima i dos glaçons i pensant, dic jo, que farà més bonic encara, l’han acabat d’assassinar amb un escuradents de molts colors amb una oliva punxada i pense que me l’han desgraciat, sap? I li trac els dos glaçons i la llima i no sé on llançar-llos i em desfaig d’ells embolcallant-los en una tovallola de paper per tocar-se les mans o els morros o vés a saber què,  que trobe a la taula del costat i que resa una cita de Gandhi; la pròxima encara enganxada al tovalloler és dels germans Marx. I em menge l’oliva i respire fondo i me n’entre cap endins del xiringuito on encara puc veure aquella tauleta i pitxer de vidre gruixut i la paret d’on penjava…

Nel·lo sempre em parlava de la vida, de les coses corrents i quotidianes, perquè pot ser per això aquell homenet, calb i amb una pell molt emblanquida i adornada per unes taques entre vermelles i roses, feia remoure fins  la consciència de l’ànima més escèptica que l’edat i la vida puguen haver anat madurant. Son pare havia vingut de Cadaqués perseguint l’amor de Ramona. I aquí es va establir al caliu de la mar, damunt del llit pedregós de les platges de l’Almadrava on la mar té quatre colors que canvien a cada dia de lloc i sap què? Pense que aquell homenet enyorava aquella mar negra tan estancada allà, al seu poble, on moren els Pirineus tot tocant la Mediterrània, i la vestia des del seu dol amb els colors més ufanosos. Ulises, que així li deien, havia estat durant molts anys el proveïdor d’eriçons del pintor Dalí, amb la família del qual mantenia aquella relació de poble que marida l’estima i la desconfiança, tot alhora. I Nel·lo no conservava cap fotografia dels seus progenitors, de la mateixa manera que a les seues parets no hi havia cap taca que fes nosa a aquella blancor tan pura de les seues parets. De records, simplement un. I l’únic que decorava aquelles estances  era un llenç de Dalí on es veia un vaixell tot ple de papallones de molts colors i on es podia llegir: “Garota garutorum, amén”. Coses del pintor, vaig saber més tard,  ja sap. Nel·lo em comentava que li parlava al quadre i que era com una Bíblia per a ell i que cada dia aquella pintura li deia una cosa i que també li’n justificava moltes.

Recorde aquella llar sempre voltada de gents i a vegades eren forasters d’aquells que són turistes de debò, com deia ell, i que demanen a les gents del lloc i que no cerquen el saber per maquinetes absurdes que t’impedeixen mirar els ulls i poder fer-la petar i que no es creuen els paranys publicitaris. I a taula sempre un pitxer amb aigua i si era de dia un plat de figues i vi blanc per refrescar a l’estiu i si era nit, uns cabrerots* de moscatell i vi negre per fer enfortir els esperits al llit, com deia el Nel·lo. I la taula plena de curiositat i les converses regalimaven la reconfortant pau de la bonhomia després de treure’s la  màscara de cada dia. A ca Nel·lo cadascú deia la d’ell i ningú tenia més raó que l’altre.

La seua companya, la Llauisa, estenia els llençols com cap altra dona i em deia Nel·lo que els feia parlar perquè sabia que quan onejaven al vent sempre li arribaven les veus d’altres llocs i quan responien, ells tan carregats d’una blancor esfereïdora, amollaven una flaire de frígoles* i timó que emborratxava les consciències. I deia que la seua Llauisa el feia anar com un braç de mar* i que ell, tot elegant, li regalava unes passejades cèlebres amb el seu bot. Perquè aquella barca duia l’orgull de ser la responsable de moltes de les cabòries estranyes que obrien els ullots del pintor de Cadaqués.

La Llauisa enganyava el Nel·lo i el Nel·lo s’ho empassava enganyant la Llauisa. I ja m’entén que aquestes malifetes mai no se les van confessar, sap? I ell m’explicava que tot estava justificat en la vida perquè ho veia en aquell oli que penjava a la seua paret i que un dia estant eixugant-se la roba li va venir una veu que li deia que la complicitat donava l’harmonia entre tots dos d’entendre’s sense badar paraula i els conferia aquella mena de respecte a les variants de la vida, perquè el nostre viatge aquí ve a ser com la mar, tan inquieta ella i que pren la normalitat com cosa lletja i inapropiada i que quan ella, la Llauisa, va morir, ell ja va deixar d’enganyar-la amb ningú perquè havien estat com una magrana, que tot i eixuta, mantenia els seus granets ben apretats a dintre, tan agermanats ells i que sols una ventada de finals d’octubre pot  arrabassar de la branca i que era la mort.

El Nel·lo se’n va anar també i ningú va anar a acomiadar-lo i ell n’estaria satisfet perquè al cap i a la fi, ja no podia mirar ningú als ulls.

Dies després, la casa encara emblanquinada mantenia la portalada de bat a bat, la taula parada amb el platet i una raspa de raïm que li donava sentit i un pitxer mig ple a l’ampit de la finestra.  Les parets ja completament nues i el vaixell de papallones hauria alçat el vol cap a indrets més impersonals i el bot  ja no li feia ombra a les alfàbigues i les canyes des d’on enraonaven els llençols tremolaven de vertigen abans de dormir per sempre més a terra.

-Duga’m un altre Carnot però, per favor, sense glaçons ni llima ni oliva. Ah! I en got de duralex, pel que més vullga. Com ho feia el Nel·lo.

-¿Cómo dice caballero…? ¿Quién?

——————————————————————————————————————————

*Carnot: Beguda espirituosa típica a Dénia i feta a base d’herbes.

*Naia: Porxada típica a la Marina.

*Cinques: Pedres arrodonides que formen platges a prop de barrancs i rius.

*Cabrerot: Cadascun dels darrers petits raïms de moscatell que resten als ceps i que mauren més tard.

*Frígola: En la parla popular de la Marina, farigola. Herba aromàtica.

*Braç de mar: Anar elegantment abillat.

 

 

Temps de lectura: 8 minuts

8+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close