“Estic fins als dos ovaris dels putos silencis que envolten els avortaments. Estic nafrada de sentir-me això de no hauries d’explicar el teu embaràs fins al quart mes per si de cas. Per si de cas. Escolto el per si de cas i em venen ganes d’escopir a la cara de qui sigui.” (p. 155)
En aquest recull de dotze contes curts, l’autora usa un tema comú que ens fa creure que són les nines, però no: el motiu recurrent, no només d’aquestes “nines” menudes, és ella mateixa, i les seues dues mares, i la seua sexualitat homòfoba de filla de lesbianes, i els seus embarassos, i el seu home… i en aquest llibre afig l’abús. La veritat és que alguna de les narracions és reeixida, com la que protagonitza un avi, vidu, que remugant, mira d’arreglar una nina vella, que era de la dona, per regalar-li-la a la nena.
Vaig descobrir Muriel Villanueva (1976) de la mà de l’amiga Estefania Rallo, al 2012 amb la novel·la La gatera, i l’he seguida, perquè m’agrada com escriu. Però, després de Motril 86 (que curiosament no es menciona a la solapa de la biografia de l’autora), El parèntesi esquerre i aquestes Nines, ja havia decidit no tornar a caure més amb aquesta literatura terapèutica centrada en la seua pròpia vida, em fa una mena de vergonya aliena, com un pudor que s’expose tant. Però, quasi al final del llibret, a la pàgina 129, oh sorpresa!, em trobe amb aquest paràgraf: “…el tema recurrent de tot el que escric, el tema que quan acabi aquestes pàgines s’haurà esfumat per sempre del meu repertori. Es-pe-ro, bang, bang! Perquè ara ja ho sé!”.
Jo també hi confie. Raig d’esperança!
Temps de lectura: 1 minuts
