Nit xafogosa d’estiu. Persianes aixecades, finestres obertes de bat a bat i ni un bri d’aire enlloc. Impossible aclucar l’ull.
Les cançons del concert encara em ressonen al cap. Cadires enmig de la sorra, columnes que s’erigeixen fins al cel, on les estrelles ballen una coreografia plàcida, fulles de menta fresca a dins del mojito anhelat i aquella veu masculina que ens embolcalla. El piano, la guitarra, el baix, el contrabaix i la bateria acompanyen les seves paraules. Pul·lulen a sobre dels nostres caps, se’ns asseuen al costat i se’ns instal·len al cor. No feia tant que no pensava en ella, però avui, aquestes melodies, que juguen a fet i amagar entre les pedres romanes, me l’han fet eternament present. El temps no ha pogut treure importància a les ruïnes. I tampoc a ella.
A dins del llit, una llàgrima se m’escola per la galta. És el tret de sortida a un plor desconsolat. No tinc son però la somio.
Soc al balcó. És de dia i plou. A ella li queden poques hores de vida. Ell i jo ens la mirem, però no ho fem amb tristesa ni amb pena. La veiem alegre, amb aquell somriure tatuat al rostre. Els ulls transmeten bonesa, i la boca i els solcs dels pòmuls, dolçor. No té cos, només cap, i està clos en una mena d’urna de plàstic. Des d’allà anem acomiadant-la amb la lentitud que es mereixen les coses que realment valen la pena. Volem que ens en quedi un bon regust. De cop una ràfega de llum la fa desaparèixer. Al seu lloc hi surten tres papallones minúscules que no es desenganxen entre elles. Penso que els insectes som nosaltres. Així doncs, malgrat tot, continuem estant junts.
La porta de l’habitació s’obre tímidament. L’armari també cruix un parell de vegades. Ara ja tinc els ulls oberts com plats. Demano si hi ha algú. No obtinc cap resposta. Hi insisteixo mentre em reclino una mica al llit. L’ambient continua enxubat, però un esbufec d’aire em recorre la pell. Se’m passeja pertot arreu fins que se m’instal·la al darrere de l’orella dreta. Quina frescor tan agradable… No torno a fer la pregunta. Diria, amb plena consciència, que és ella. I amb la seva companyia enganxada al clatell, llavors sí, m’adormo en aquesta nit xafogosa d’estiu.
Temps de lectura: 2 minuts
