No el sol, no el cranc,
no la lluna, no la formiga,
no tu, no res, no la flor,
no ningú, no la distància
necessària, imprescindible,
sinó una altra més exacta,
més pinça, aquella més ençà
un pèl sempre més enllà.
La que ací no cal ho descriu.
L’horitzó marí en una ratlla
per a sucar-hi pa o el món
d’uns peus o d’una mà. No és
automàtic… Gent que se’n va.
Tot que se’n va. La mar.
Però tu escrius, descrius
rebecs rovells d’un dits.
De tan lluny, de tan a dins.
Temps de lectura: 0 minuts
