Hi ha moments i hores i empentes. I també mogudes al cervell que t’empenyen a fer una cosa o una altra sense que després hages de penedir-te’n. Les passes que avancen sense esma dins dels calendaris bé que ho saben això. I com a regal, t’ofereixen el bon fer i la mestria però com a penyora et demanen el dubte de cada obra i la teua llibertat d’actuar perquè et trobes sempre al bell mig d’una fonda timba i només sostingut per un filet molt i molt fi com ve a ser el camp lèxic de la resta dels mortals.
M’agrada que es facen les quatre de la vesprada en aquesta època, on els cels enteranyinats encara no s’han pintat de malva. Per això ja vindrà el capvespre poc més tard i els pegarà les darreres pinzellades. I és llavors quan m’encisa endinsar-me al cementeri…
Una portalada a manera d’arcada em rep i les portes de bat a bat em conviden a passar sense demanar permís, com si fóra un carrer en festa i que sempre és obert a tothom i com més anònim, més benvingut. I a ambdós costats unes jardineres farcides de nadaletes aponcellades i a punt d’obrir-se a la vida i per damunt d’elles uns lilers abillats amb les darreres fulles ara grogues. I la molsa, d’un verd encés, agraeix a les rosades la seua ufanosa existència. I pense que és ben bonic, això. Sap? I pot ser això faça de la meua visita un agradós rendez–vous.
Travesse aquells graons de pedra picada tota a puntetes i ben blanca i em puja un corrent de baix per amunt com si de sobte anaren fent-me la visita tots els plors i alegries, tots els sentiments encara a flor de pell i totes les consciències que encara no s’havien cregut la mort a hores d’ara. I m’agafa aquell fred al mig de l’espinada quan rep el record de la fiblada del contacte amb la primera mort. I la coltellada al bescoll en visitar-me el pensament de moltes felicitats i penes amagades que hauran precedit les meues passes però amb els peus per davant…
Escolte el silenci humà i la mentida per a uns i la veritat per als altres. I els ocells canten amagats ben endins dels xipresos centenaris amb veus burletes i confiades alhora. I Un gat reposa i s’escalfa tot aprofitant el darrer sol que fa la porta d’una tomba més blanca encara. Una gran plaça em rep i em torne en el convidat de pedra que es confon amb les desenes de creus i monòlits que volen fer perdurar mals i remoure consciències. I plaques aquí i allà que donen les gràcies a Déu i àngels que duen a les mans retrats i dades amb molts numerets que guarden en pocs centímetres tota una existència. I em demane sempre quina haurà estat la seua raó d’existir. I… Moll, Ferrer, Alemany…
De sobte un seguit de carrers tots rectes i amb un cromatisme de marbres que copsa els sentits de tan caòtic, reflecteix com eren de diversos els seus habitants que ara jauen inerts en el fons dels seus petits apartaments i a través del pensament els dic a molts que hauran estat els personatges de pel·lícules que no han acabat els guions que tenien preparats i hauran sigut els protagonistes fets a la mesura de l’Emma Rivault.* I altres la comparsa de novel·la que es perden entre les pàgines i que ningú els recorda perquè no van donar la primera passa mai. I així així ara estan freds igual que els seus desitjos i que per què se’n van d’aquella manera sense haver viscut si és que en realitat han viscut. I si ho han fet, quina vida hauran fet , si la seua o la dels cànons dels vius o ambdues. I sap? És bonic viure moltes vides perquè seria com aquella natura que m’ha rebut a l’entrada i que estava tacada de verds, grocs i vida encara per arribar…Doménech, Peris, Gavilà, Fornés…
I hi han ramells acolorits i altres que les ventades de la tardor els han despentinat. I uns altres són secs des del dia de les ànimes i m’arriben a les oïdes xarrameques desprestigiant els hereus per descurats i aprofitant l’avinentesa encara filen més prim i lliguen els hàbits dels vius amb els dels morts i com que el mort no sent a per ell que van a mort. I tot seguit la flagel·lació mortal que esborra tots els pecats: “ però ja ha descansat, el pobre”.…Mas, Martí, Ivars, Mut…
Just tot al bell mig dels petits nínxols, construccions ennoblides i alçades amb un neogòtic escandalitzant que apunta els pinacles cap al cel a mode de mocador on les llàgrimes del cel deixen la seua empenta grisenca en donar-los el més sentir pesar a totes aquelles nissagues senceres que ara resten unides en els seus palaus.I així és la vida amb les seues diferències i també és la mort. I de totes les mirades buides i de pedra i hi ha una que m’esgarrifa i amb la qual no mai encara havia parat esment. I és un àngel asexuat, com tots, però com que és més alt o alta, encara no ho sé, li han esculpit una túnica tota laxa i que li arriba més avall dels peus i quan la tela arriba al final de l’escala on es troba fa com un plec on es pot llegir “ ha mort com va viure”. I dins la meua testa les preguntes comencen a arruixar les meues obsessions personals que es calmen tot d’una en observar aquell gest que fa l’àngel amb la mà dreta i que em diu amb un dit llarg i elegant “silenci”. I Sap? inclús les flors més marcides poden tindre més salut que les poncelles. I una rosa negra, molt negra que dormia als peus d’aquesta estàtua la tenia. I m’agrada aquella tomba. Serà la més eixerida del cementeri i sempre la vindré a visitar… Ballester, Dalmau, Mahiques, Mengual…
En eixir, igual que quan s’obri una finestra al migdia, el soroll d’una moto i els altaveus de l’Eroski cridant a caixes, m’espenten sobtadament al món dels vius i m’endrece i torne a caminar a dos potes i puge al cotxe i enfile cap a la llar a viure la meua vida. I sap? Encara no sé què fer si passar la nit fora o dins del nínxol…1850-1944, 1920-1935, 1965-2000…
- Protagonista de l’obra Madame Bovary, de Gustave Flaubert.
Temps de lectura: 5 minuts
