Amb aquell descompassat moviment de coll que repetia com si d’un tic es tractara, el pare argumentava davant d’un nodrit grup d’àvids espectadors.
No ha passat res important, indicava.
Agitava la seua extremitat superior amb gràcia, ensopint de vegades als presents i despertant-los d’aquell ball de vaivens amb sonors esclats de mandíbula. Els seus músculs semblaven ballar com si la seua matèria orgànica no allotjara múscul i les ones sinuoses que s’endevinaven foren més aviat la unió no acceptada d’oli i sang gèlida.
El dia era assolellat, tant que la terra havia de mostrar aquelles imatges refractades i ondulants que tant li agradaven. El seu índex d’atenció baixava per moments, més encara quan escoltava els sorolls mandibulars que tant li molestaven. Semblava preveure’ls un segon abans que ocorregueren. Volia eixir d’allí i tenir la llibertat de gaudir del dia. Es va fixar en un dels seus companys que, sense moure el cap, li va acompanyar amb l’iris. Pensava igual que ell. “Si tan sols poguera volar”.
El pare seguia amb la seua xarrada sense moure el rostre. També seguia la resposta dels presents amb una mirada aguda.
Mirada. Esclats. Moviments ensopidors. Una vegada i una altra.
I va repetir de nou el seu mantra.
No ha passat res important.
Assentia davant les preguntes dels que allí es trobaven. Li feien saber que no era així exactament, que molt havia canviat en tot el temps que feia que poblaven l’orbe gegantesc en el qual es trobaven.
No ha passat res important… en els últims 251 milions d’anys. Va afegir.
—Per a nosaltres. Va incidir un d’ells, d’aspecte amenaçador i sens dubte el més corpulent i alt dels quals allí es trobaven.
No ha passat res important en els últims 251 milions d’anys… per a nosaltres.
I aquesta vegada, el pare no va deixar que ningú més s’avançara ni va permetre més interrupcions. Es va detindre i, al moment, es va esplaiar assegurant que sí, que havia canviat la formació de cada muntanya, de cada riu i de cada arbre de l’orbe on vivien.
Però res més havia passat, ni guerres extra solars, ni conflictes nuclears o biològics, ni tampoc un miserable asteroide copejant i fent tremolar el món havia minvat mai la seua existència com a espècie dominant. I finalitzà la seua explicació revelant més dades que ja tots admetien com fets adherits a la seua filosofia de vida.
Res ens farà desaparéixer. Mai.
Sense fer espera a rèplica, era molt habitual en aquell temps que els més joves es preguntaren massa sobre l’existència pròpia i la falta de canvis dràstics en la societat, el pare va eixir d’aquella habitació poc il·luminada que més semblava una caverna i els va deixar a soles. Ningú va preguntar, sabien el que venia a continuació.
Va entrar de nou acompanyat de dos ancians que tiraven d’unes cordes. Els presents ja escoltaven els gemecs, els trencaments de teixits i els cruixits d’os des de feia una estona. El cor fred de cadascun d’ells va començar a bategar amb força, uns es llepaven i altres no podien dissimular els conats de violència que naixien en el seu interior.
Dos cossos ensangonats, amb obertures fins a l’os en la cuixa i en el tòrax es debatien entre la vida i la mort. Així i tot, encara podien caminar. Eren dos mamífers, cosa que va produir l’algaravia general a la sala. El que s’avorria a mitjan explicació ja no pensava a anar-se’n volant d’allí; el robust i feroç va oblidar portar-li la contrària al pare.
Eren una femella i un mascle. A dues potes, un d’ells va obrir la boca i va deixar eixir del seu interior un crit que ningú va entendre. Xicotetes gotes roges solcaven el seu rostre des d’uns ulls diminuts que amb dificultat es podien veure per culpa d’una cortina de carn que els tapava i els mostrava per moments. Els omnívors es van entrellaçar d’una manera que els va deixar sorpresos, els seus dits fins recorrien el poc cabell que encara no havia sigut arrancat. Pareixia que es comunicaven entre ells.
Anaven a ser devorats amb sarna fins que no quedaren d’ells ni cartílags ni ossos.
De sobte, el més robust es va avançar a tots ells i agafà la seua extremitat inferior, amb un ràpid moviment va enfonsar les seues dents i la va arrancar d’arrel. Un altre més xicotet, volant sobre els altres, va arribar a picotejar-los. Com una turba, s’abalançaren. Les arpes del més ràpid començaren a esquinçar la carn en xicotetes làmines que llançava a l’aire i caçava al vol. Un altre esguellava dins del seu estómac.
Era un festí que s’havia convertit en llegenda. Una llegenda que s’havia convertit en tradició durant els últims dos milions d’anys, des que havien vist per primera vegada aquella espècie de primat desenvolupat.
I va passar un minut. I no va quedar més que un toll de sang que llepaven algunes criatures ressagades, les més xicotetes i amb menys necessitats vitamíniques. Després d’acabar, alguns van estendre les seues ales i van començar a volar cap a l’horitzó, unes altres van córrer àgils alçant pols i la resta es va moure lentament. Banyes, escates, arpes, dents, plomes i plaques romboidals eixint d’allí, un so eixordador de trepitjades de fins a mig metre de profunditat.
Feia calor, i les imatges refractades que mostrava el sòl eren més que precioses.
Dos minuts després del festí, de nou, no va passar res important. I potser era eixa la raó per la qual l’espècie dominadora mai seria extingida.
Temps de lectura: 5 minuts
