“Cuando uno extraña un lugar, lo que realmente extraña es la época que corresponde a ese lugar; no se extrañan los sitios, sino los tiempos.”
Jorge Luis Borges.
El taxi vola: el client ha dit que té pressa, que la seva família l’espera… És un noi alt, de poc més de trenta anys, cabell castany suaument ondulat, cara ben proporcionada, ulls foscos, llavis molsosos i aspecte fatigat. Acaba d’agafar el taxi a l’estació de França. El xofer es coneix la capital pam a pam, després de tants anys de feina; li agrada distreure’s parlant amb els clients que transporta…
Per l’hora, deu arribar de Milà, rumia:
–Què tal? Ve de Milà? Diuen que és una ciutat molt bonica… Viatge de feina o de vacances?
–Feina –respon lacònicament el jove: no té ganes de xerrar…
–Deu ser bonic treballar a l’estranger? –insisteix el taxista–. De què fa? si no és impertinència…
–Què vol que li digui: viatjar tota la nit, després d’una llarga jornada de feina… et deixa el cos destrempat…
–Sóc intèrpret de conferències…
El xofer calla, en aquest trajecte no tindrà conversa, retorna a la seva tasca:
–Per fer via li proposo que passem per…
–Vostè mateix –interromp el jove, clos en el seu món interior.
El taxista segueix la ruta que li ha vingut al cap.
*
De sobte, el noi s’adona que estan passant pel Carrer Da Vinci, per la plaça Miquel Àngel… llocs que fa molt de temps que no trepitja, que pensava oblidats per sempre i que, de sobte, li desperten records que porta molts endins, memòria d’ombres penoses, d’aguts moments de solitud:
̶̶ Indrets tants cops recorreguts, esperant que es fes l’hora: venia de tant lluny….
De cop, se li fa viu el record del barri: l’antic fresar dels arbres, les botigues de roba, els bars de xinos… Infinites recances tot i que l’avui sembla ja tranquil:
̶ El passat ha perdut la memòria? fins a esvair-se?
̶ Els espais no recorden l’angoixa que aquí vaig patir?
Hi ha una pau immòbil en l’espai, pro, mirant per la finestra del taxi, novament el cor del noi ha saltat, cargolat en un puny:
̶ El dolor d’avui és, ara mateix, tan intens com el d’ahir!
̶Arbres, botigues, voreres amples, que em veiéreu, sofrir tant… Sou forasters o guardeu memòria del patiment viscut a la vostra vora?
El record del noi desvetlla, encara, sentiments d’inquietud: de cop, se sent argila fràgil, amb un aclaparament que l’encega…
̶ És la mirada qui fa reviure en el cervell allò tan intens que no hagués hagut mai de ser? Impossible calmar-se:
–El món és grotesc! –es diu interiorment. es diu interiorment. I al taxista:
–Pari! No em trobo bé! He de baixar!
–L’acompanyo? –es neguiteja el xofer.
–No! No! Esperi’m uns minuts…
***
El jove seu en un banc de la plaça Miquel Àngel, neta i fresca, a aquesta hora del matí tot i que ell no n’és pas conscient… L’adolescència li ha tornat de cop, quan l’oratge i l’incendi s’obriren pas i el foc turmentà el seu jove arbre: la passió extraviada s’enredà en el bosc, maldant per trobar, ni que fos a contra llei, arrels segures. Amb cara pàl·lida i ulls desafiadors, el xicot va sentir el seu cor demanant, implacable, donar vida a la seva vida i separar-se dels seus: abandonar la docilitat, establir fronteres. Altiu, cercà la joia forta i indomtable de la llibertat. Amb tota la força i impuls de l’adolescència, obrí totes les portes. Res no torbava les seves il·lusions ni els seus somnis. Li calia més i més independència…
Amb els companys anava al ciberespais: allí es comunicaven en línia, jugaven amb vídeos, accedien a webs prohibides a casa…
̶ Anestesiaven el pensament? Els jocs eren la solució sensorial per pal·liar el temor de fer-se gran?
Mica en mica, ell, que sempre havia estat aigua mansa –bon alumne, amatent envers els llibres, el cinema, l’art…– es desconnectà dels camins traçats. La seva cara esdevingué esponja negra, tot el seu organisme restà marbre impassible: cos en lluita, paraules sense dir, hivern de glaç.
La seva vida esdevingué senda deserta, sense guia. Les seves aigües eren les d’un riu torrentós, que no s’amansia mai: vivia dins la seva armadura, plena de forats, de buits, de cops…, traspassada per invisibles espases, dissimulant la por.
Casa: camp de batalla on xocava amb els seus, ineficaços i estèrils, rígids i tous a la vegada, angoixats i massa confiats, inconseqüents…
*
Avui, assegut en aquest banc de la plaça Miquel Àngel, la seva memòria torna a ser doll de sang: tot era fals! Cap trobada, cap presència autèntiques. Cap sender de plata el protegí:
̶ Els jocs permetien oblidar el temps! Tot era immediat, instantani! Quin goig! Només a les xarxes trobava un pas més segur!
̶ I tanmateix, tot era fals! No arribà cap miracle: només negres i obscures fascinacions…
No sabia on cercar l’aire càlid, les papallones de colors, els somnis blancs… Per sort, molt al fons de la seva gorja, una veu feble, a penes oïble, li deia que el camí tranquil havia d’arribar. No fou fàcil: no sabia massa bé on anar. Per internet, va trobar un centre especialitzat, que es trobava al carrer Da Vinci, a la capital. I marxà a la gran ciutat, amb l’enyor als llavis i un aire crepuscular.
Al centre, les veus abrasadores d’altres nois i noies trencaven el silenci. Seien tots fent una roda que eixamplava una bogeria d’ulls, boques, paraules i ulls de dol…
–Ens sentim sense valor, sense reconeixement, cossos despullats que desitgen cossos bells…
–Ens autodestruïm emmascarant les nostres pors: ulls secs, migranyes, mal d’esquena, menges irregulars, deixadesa, insomni….
Al centre, els explicaren com n’eren, de fràgils, de durs i immadurs alhora, que no havien madurat com la grana ni el blat, que per això no es podien construir una identitat veritable. Que la ciberdependència suposava, un augment del flux sanguini cap a les zones del cervell empalmades a la gratificació i al plaer. Que els suscitava eufòria tot i que els allunyava de l’instant present…
*
Mica en mica, l’adolescent començà a caminar contra el vent que se l’emportava. Es feu conscient de tot el que el féu vulnerable i el va portar a cercar-se una nova identitat per relacionar-me amb els altres. La seva mirada tornà, a poc a poc, a espurnejar flors grogues i tendres.
Els anys han passat i el noi ha esdevingut un adult sensible. Té una voluntat capaç de moure muntanyes. Ja no el corseca, però, la set ni la por: dret, al món, amb la seva parella i el seu fill, ha trobat l’aigua i el coratge. Ha fet una creu sobre el seu passat. Ha plantat un nou pensament. No tot són flors, però. Ha estat fill, però no ha pogut filar la dolça harmonia amb els pares i la solitud l’envaeix de tant en tant…
***
Al voltant del jove, la plaça Miquel Àngel es desperta. En passar per allí, tant de temps després, un inconscient vivíssim ha retornat i el dolor s’ha fet tan viu com aleshores:
–El centre continua al mateix carrer? Quins són, ara, els adolescents que hi van? Què fan? Lluiten? donen la batalla per perduda?
*
La plaça es va humanitzant conforme passen els minuts: uns estudiants que van cap a classe, uns avis que seuen en el seu banc del “si no fos”, una senyora amb el carro de la compra… Una altra senyora passeja agafada a un carret infantil on hi va, asseguda ben dreta, una nineta preciosa: rossa, amb els ulls ben oberts, mirant i escoltant-ho tot amorosament… Viu el present, pacient, sense angoixa, inconscient del temps, oberta a les novetats de la vida que alena pertot… La vida en el seu sentit primer… Els ulls de la nena, tot guaitant els colors fugissers que omplen la plaça, aspiren amb força el món, se’l beuen en una copa de cristall.
L’àvia encomana alegria, una joia callada, una ànima brillant. Àvia i neta escampen amor, un amor que fa resplendir encara més, com una cançó dolça o un oreig suau, la plaça i tot el que s’hi veu: els parterres amb els seus nards i les seves roses enceses, les branques d’un pollancre, una olivera i un xiprer, el cant de la petita font, la blavor del cel, el vol de la gavina i dels coloms, una vela, al fons, en el mar… El paisatge agafa una claror distinta. El noi es diu que no havia vist mai com ara la plaça…
̶ Segur que es tracta de la seva primera neta –pensa el noi–: tota la senyora desprèn un amor nou i callat que el seu cor no devia creure que podria tornar a sentir…
Àvia i neta es veuen tan felices passejant, que aquesta joia i aquesta pau també s’encomana als vianants: somriuen els vellets oblidant que els encercla ja el fossar; la senyora que va a comprar desaprèn la seva “llista” per rememorar que vol continuar sent foc i claror; els estudiants, embriagats de vida jove, són sensibles també al pas de la nena amb la seva àvia…
Tothom les sent indestriables, les mira sense dissimulació: volen fer-se seva aquesta felicitat, en són avars, la necessiten per a ells també: amor ofert com una ala, com una cançó natural. Temps parat, present quiet, serè, compartit per tots els que aleshores es troben a la plaça Miquel Àngel.
Quan marxen el cotxet, la nena i la senyora, tot seguint la seva ruta, l’alegria s’ha esmunyit de la plaça, malgrat la font, la rosa, la vela i el cel?
̶ No!
Calmades uns moments totes les inquietuds, les ànimes sensibles dels vellets, de la senyora que va a comprar, dels estudiants, del jove s’han emportat una experiència tan amable com una abraçada tendra.
El xicot rumia: el seu fill és més gran que la nena del cotxet. Se l’estima tendrament. L’ha portat de passeig moltes vegades tot sentint-se feliç, per damunt de tot. Però no havia observat fins ara com un infant i la seva àvia vessen, generosos, amor al seu voltant…
D’altra banda, el noi gairebé ha reviscut:
̶ Els llocs guarden els neguits, dolors, recança humanes.
̶ Pro, l’entorn pot ser també matí perfumat en la placidesa d’una plaça..
Aquest amor que, per uns instants, ha omplert l’aire, ha fet aflorar l’ofrena que és la vida. El noi recorda, de cop, que anava en taxi. Mira cap on ha baixat del vehicle: el xofer, dempeus, al costat del seu automòbil, l’està mirant entre nerviós i tendre.
El jove s’aixeca del banc. En moure’s, li puja un intens perfum floral, mentre sent el piuar dels ocells matiners. Aquests minuts de solitud, trencada per la besada inconscient d’un amor estranger, a la plaça Miquel Àngel, li han li han comunicat que també ell és oreig i sol, oceà i estel…
L’idil·li de l’àvia amb la seva néta li ha obert el cor. El carrer i la plaça, ahir rellotge i destí del fred i del gel, esdevenen passaport nou:
–Vull trobar altres mesures per a aquests espais… Enterro el fred…
La raó, però, un moment, se’l fa seu:
̶ Posem-nos dempeus altra vegada. Sospira i corre cap al taxi:
–Som-hi –li diu al xofer– ja no estic marejat… i la meva família m’espera!
Seu, es corda el cinturó de seguretat. Mira per la finestra: el taxi segueix la ruta fixada. Sap, el xicot, que li manquen uns llavis desclosos per trobar l’alba i la llum, el camí recte…
I, sense gairebé adonar-se’n, agafa el mòbil. La pantalla il·luminada indica el número del telèfon fix dels seus pares…
Temps de lectura: 10 minuts
