No sortia aigua de l’aixeta,
vés per on teníem
el llavaner al costat.
Fregaves la roba desgastant-te les mans,
li pegaves la volta, avant, arrere.
Et deia paraules que no entenia,
et plantejava conjectures.
Aclucares els ulls,
la bugada quedà sens estendre.
Avui, quan toque els fils d’estendre
em transmeten un calfred,
tants anys després ho comprenc tot…
i sí,
m’estimaves.
Temps de lectura: 0 minuts
Carles, m’està encisant molt tot el que publiques! M’esteu convertint definitivament a la poesia aquí a Descriu :D!
Moltes gràcies, Susanna! I molt agraït per l’oportunitat, vaig escoltar l’entrevista que us feren de la creació de la revista i us ho heu treballat moltíssim! Endavant!