fbpx
La revista més vital

No t’aturis fill… Endavant!

Corrien els anys vuitanta a la ciutat de Piura situada al nord del Perú, quan a la meva mare li practicaven un part podàlic perquè jo estava assegut dins del seu ventre. És així com el metge de llavors em voltejava per poder treure’m de peus. Així vaig néixer i durant els meus primers cinc mesos tot transcorria amb aparent normalitat. Una immensa alegria es reflectia a la meva llar i en tota la nostra família, arran de la meva arribada a aquest món. A més, era el primer fill dels dos que han tingut els meus pares.

Van passar els sis mesos des del meu naixement i no aconseguia asseure’m. Amb tractament per al tòrax van aconseguir fer que m’assegués en complir el meu primer any.  Després va arribar l’època de començar a caminar i no ho feia, ajuntava els genolls; davant la immensa preocupació que tenien els meus pares, gairebé als meus dos anys d’edat em van portar a la ciutat de Lima per fer-me una radiografia, i el resultat els va causar una gran impressió emocional, perquè els meus dos malucs estaven luxats. Venien dies difícils. Les coses havien succeït així…, no era moment de judicis, de culpes, de reclams… era moment de reflexió i calma per poder prendre sàvies decisions que poguessin encaminar la meva vida positivament.

A partir de llavors, van començar per a mi una sèrie d’operacions, sis en total fins als meus catorze anys, tractaments, rehabilitacions i sobretot un procés d’enfortiment mental, perquè amb el transcurs dels anys, veure  la meva mare baixar i pujar moltes vegades un turó de sorra d’aproximadament cent cinquanta metres amb mi als seus braços, ja que no hi havia un mitjà de transport que arribés a aquesta zona on sortíem de la casa d’una tia que ens donava hostalatge per poder anar a l’hospital on m’operaven, ha estat una cosa que m’ha marcat per sempre i que m’ha donat moltes lliçons de vida per a la meva superació personal.

Gràcies a tot aquest procés clínic que t’he explicat i al suport incondicional dels meus pares, però principalment de la meva mare, vaig aconseguir caminar als vuit anys amb crosses… Quina felicitat per a la meva família i clar que per a mi també! Abans d’això, quan era més nen em conta la meva mare que quan no podia caminar, m’arrossegava de panxa pel terra per anar d’un lloc a un altre dins de la casa i jo era feliç així, i que també abans de començar a usar crosses caminava agafant-me d’un banc petit amb el qual m’impulsava sempre cap endavant.

Va arribar l’etapa del col·legi i la meva mare em va ajudar molt per poder començar i acabar-la. Gràcies a Déu vaig tenir excel·lents companys d’aula que em van ajudar molt a no sentir-me trist per la meva condició física, encara que algunes vegades no m’incloïen en alguns jocs, com per exemple quan feien carreres entre ells. Això era degut al  temor que tenien que em pogués fer algun tipus de mal i jo pensava que era perquè em discriminaven, fins que vaig prendre consciència que això no era així. Ja amb alguns anys més sota la meva responsabilitat, fins i tot jugava a futbol sala amb ells a la pista del nostre col·legi. Aquesta va ser una de les etapes més boniques de la meva vida.

Posteriorment, vaig fer la meva formació tècnica professional gràcies a una beca i, la meva carrera de ciències empresarials a la universitat quan ja treballava i em podia pagar els meus estudis. La feina que vaig tenir en una oficina em va ajudar a sentir-me realment útil, i em confirmava a mi mateix que tenir una discapacitat no era cap impediment per poder superar-me molt més com a ésser humà, d’enfortir les meves capacitats en el camp professional i desenvolupar una sèrie d’habilitats per al meu creixement personal. Vaig estar aproximadament deu anys en una empresa, posteriorment en vaig sortir  i com que  no trobava una nova feina, vaig visionar la possibilitat de dedicar-me a parlar en públic que és una cosa que m’apassiona des de molt jove i no l’havia posat gaire en pràctica.

I així va ser com fa cinc anys aproximadament, va començar una nova etapa de la meva vida. No vaig trobar millor manera de poder utilitzar el talent per a l’oratòria i haver pujat fins al dia d’avui a més de 200 diferents escenaris al meu país, per contar la meva història de vida on la protagonista principal és la meva mare, perquè sense ella no s’hagués forjat i enfortit el camí cap a la meva superació personal. Després d’uns anys d’haver iniciat aquesta aventura de conferenciant motivacional i orador d’alt impacte, que per cert estic acreditat i sóc membre actiu de la Xarxa Llatinoamericana de Conferenciants amb seu a Colòmbia, és un gran assoliment que li dedico en vida a la meva benvolguda mare.

Actualment gràcies al suport de la meva germana em trobo residint a Espanya, amb tota la disposició de continuar aprenent coses noves, ja que com es diu un no deixa d’aprendre cada dia de la nostra vida. Estic adquirint noves experiències que enriqueixin el meu desenvolupament personal, i estic segur que aquí se’m presentaran noves oportunitats, i jo feliç de poder continuar compartint la meva història de vida, i que aquesta pugui aportar una mica de manera positiva en els altres.

Penso que la meva mare durant molts anys de la seva vida em va preparar per al meu creixement personal, van ser anys de sofriment físic per a mi i d’impacte emocional per a tots dos, però en cap cas estava com a opció donar-se per vençuts. La part bona que puc rescatar de tota aquesta etapa de la meva vida, durant la meva infantesa i adolescència, és el fet que m’ha deixat un gran aprenentatge.

La meva mare amb el seu exemple de lluita i coratge m’ha ensenyat a continuar sent constant per aconseguir els meus somnis, d’escalar el cim pas a pas sent conscient que així com puges també has de baixar per trepitjar terra i continuar avançant fins a aconseguir l’objectiu, de ser pacient i mantenir sempre una actitud positiva davant les adversitats que es presenten, de no deixar que les cadenes mentals s’apoderin d’un, de mantenir viu sempre l’ADN que caracteritza a un ésser extraordinari, de la disciplina constant, d’enfortir dia a dia la meva autoestima i no deixar que res ni ningú desvalori les meves capacitats com a persona i de la mateixa manera de ser empàtic amb els altres, ja que cadascuna de les persones porten amb si una història de vida que les fa actuar de determinada manera.

Sempre tinc present les següents paraules de la meva mare: “No t’aturis fill… Endavant!”

I, jo li dic: “Mare, com em detindré si tinc viu el teu exemple. Tu mai et vas detenir quan jo més et vaig necessitar”.

Si tracto de superar-me dia a dia és perquè sempre venen a la meva ment els records  sobretot l’esforç que va fer la meva mare per a tirar-nos endavant a la meva germana (cinc anys menor) i a mi, molt més valorable és que la meva mare estava embarassada de la meva germana i, no per això va deixar de portar-me al meu tractament i operacions. És per aquesta raó que la meva mare, una dona guerrera, és el veritable motor que m’impulsa a tirar endavant. Cada vegada que trepitjo un escenari i tinc oportunitat de parlar d’ella, ho faig des del cor i amb tanta emoció que voldria que moltes més persones sabessin de l’existència d’aquesta grandiosa i meravellosa dona. Sé que el que faig és una cosa mínima en comparació al gran reconeixement que ella es mereix; però d’alguna cosa sí que estic segur, que ho faig en el seu honor ho faig amb molt d’amor; i estic més que segur que l’amor d’una mare cap als seus fills és la clau principal per trencar barreres mentals i superar les adversitats que es puguin presentar durant el nostre trajecte en la vida.

Des de la meva experiència personal, he pogut adonar-me que hi ha persones que tenen circumstàncies ideals per triomfar i no ho fan, i penso que la causa principal és que actuen i pensen de manera negativa davant els obstacles i adversitats que es troben durant el camí; no s’adonen que cada experiència per més dolorosa que aquesta sigui, sempre ens deixarà una lliçó i de nosaltres depèn visualitzar el costat positiu de les coses. No hem de permetre que les creences limitants s’apoderin de la nostra ment i siguin aquestes la principal barrera per  tirar endavant.

I és així, com aquí continuem vencent i superant els obstacles que s’interposen en el camí, per a això sempre em ve a la meva ment una de les meves frases d’automotivació, que diu: “Un construeix el seu propi camí, trobaràs obstacles en avançar; però si no t’atreveixes a superar-los vol dir que t’has trobat amb el més gran obstacle… Tu mateix!”. I és per aquesta raó, que mai seré jo mateix l’obstacle que m’impedeixi aconseguir els meus anhels; i sobre la base del meravellós exemple de la meva mare, em considero una persona lluitadora, valenta, capaç de conquistar les meves pors, conscient de les meves febleses i més encara de les meves capacitats, humil per  reconèixer els errors que pugui cometre i senzill per tenir sempre present d’on vinc i cap a on vull arribar, ja que en la meva ment no existeixen excuses que m’impedeixin fer realitat els meus somnis, com per exemple el d’escriure avui per a tu.

Moltes gràcies per llegir-me.

Et deixo una forta abraçada.

Temps de lectura: 8 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close