fbpx
La revista més vital

Nord, sud, est i oest

Turquia. Quan em vaig decidir per un simple pressentiment, ho vaig trobar un poc absurd. Què se m’havia perdut allà? Aleshores, mentre feia clic al botó i confirmava la reserva d’aquella excursió de 5 dies, el meu cor em va abocar una informació que el meu cervell no havia arribat a processar: Constantinoble.

A l’institut, quan estudiava Història de l’Art, em vaig obsessionar amb aquesta ciutat i amb tot el que representava. En veure imatges de l’interior de Santa Sofia, em vaig prometre que algun dia hi aniria i contemplaria aquells mosaics en directe. D’això fa més de deu anys i pujant, així que vaig pensar que ja ho havia postergat massa: era el moment de complir la meua promesa.

Enteneu-me, no sóc una persona religiosa, però sempre m’ha agradat l’art, i trobe que els temples sovint amaguen alguns dels tresors pictòrics i escultòrics més extraordinaris de la humanitat. La meua àvia em va ensenyar a apreciar aquests tipus de construccions i tot el que s’hi oculta i, des d’aleshores, mai he pogut resistir-me a la seua influència.

Pensat i fet. La reserva estava confirmada i en març, en plenes Falles, fugiria de la bogeria de València i me n’aniria ben lluny, cercant… Bé, no sabia massa bé el que cercava, però estava segura que alguna cosa trobaria.

Potser aquesta incertesa va ser la que em va fer acarar el viatge amb menys entusiasme del que em caracteritza. Normalment, m’emocione per tot, especialment amb aquest tipus de periples. Planifique què faré amb mesos d’antelació, mire i remire les guies que cauen en les meues mans i, després, busque en Internet per veure si m’he deixat cap racó interessant que visitar.

En aquesta ocasió, però, em vaig limitar a deixar passar els dies mandrosament, sense esforçar-me gens ni miqueta per il·lusionar-me. El ben cert és que, a menys d’una setmana del dia “D”, jo no volia emprendre aquell viatge.

Feia unes setmanes que havia començat a eixir amb un xic que m’agrada i la perspectiva de separar-me d’ell milers de quilòmetres durant vora una setmana em deprimia. Sí, sona un poc fava, ho reconec. Però penseu que feia més d’un any que havia trencat una relació molt llarga i volia gaudir al màxim del que m’oferia la vida. No vaig pensar en cap moment que, en eixos instants, el que em brindava la vida era un viatge amb què portava somiant des dels díhuit anys. De vegades, el cor és capritxós…

Durant anys, havia eixit de viatge una vegada a l’any, de la manera més controlada possible, mirant totes les despeses i intentant quadrar els ingressos amb la meua parella per veure si ens ho podíem permetre. Ara, però, m’havia entestat a viatjar tant com poguera. Havia començat uns mesos enrere, cercant aurores boreals a Islàndia, per a acabar complint el meu desig de veure Sant Sofia una temporadeta després.

Malgrat el meu poc engrescament, va arribar el quinze de març i em vaig dirigir a l’aeroport de València. Allí em vaig trobar amb els meus companys d’aventura. Aquesta vegada, repetia experiència amb l’agència de viatges que m’havia portat i tornat d’Islàndia sana i estàlvia poc abans. El grup estava composat per gent de l’edat dels meus pares i, encara que sabia per experiència que això no significava res –a Islàndia s’havia donat una situació semblant i havia sigut un dels millors viatges de la meua vida-, em vaig decebre un poc en veure que la possibilitat de fer amistat amb gent amb qui poguera relacionar-me de tornada a València s’esvaïa com per art de màgia.

Embrancada com estava en la lectura d’El castell ambulant, el trajecte en avió se’m va passar volant, mai millor dit. Arribàrem a Istanbul ja de nit i un autobús ens va portar directament a l’hotel, mentre el guia local ens contava un fum de curiositats sobre la ciutat. Tant em va agradar el que deia que, després de sopar, no vaig poder evitar eixir a fer una volta pel barri.

Fins i tot a aquelles hores, la ciutat bullia d’activat, amb bars, restaurants i tendes 24 h que omplien els carrers de llums de neó. Allò no era el que esperava trobar en la metròpolis però clar, no havia tingut en compte el component multicultural i cosmopolita que li era inherent.

Probablement, el moment més estrany a Turquia el vaig viure al matí següent, quan férem la nostra primera visita a una mesquita. Fins que no vaig estar a punt de travessar el llindar de la porta no vaig caure en dos fets essencials que, la veritat, em vaig avergonyir de no haver recordat abans. El primer d’ells era que, per entrar-hi, havia de descalçar-me. El segon encara em va causar un estat de shock més profund: si volia visitar el temple, havia de cobrir-me el cap. Era la primera vegada que visitava un país islàmic i ni se m’havia ocorregut pensar el que això implicava.

Em va resultar curiós passar a la mesquita amb un mocador al cap, i vaig recordar les històries que em contava la meua mare no fa tants anys, quan les dones entraven a les esglésies amb els muscles coberts i faldes o pantalons que els arribaven, com a mínim, als genolls, per decòrum. Un gest aparentment tan insignificant em va servir per a reflexionar no sobre les diferències culturals entre orient i occident sinó, més bé, sobre les similituds.

En els pocs dies que vaig passar a Turquia, aquell gest es va convertir en quelcom habitual. Al llarg de la jornada visitàvem de dues a quatre mesquites, i descalçar-nos i cobrir-nos es va convertir en un automatisme. Portàvem el que anomenàvem amb sorna “kit de mesquites”, una bossa on guardàvem un parell de calcetins amb sola antilliscant i un fulard amb que embolicar-nos els cabells. Les fotos als comptes de Facebook, Twitter i Instagram de tot el grup, equipats amb aquesta parafernàlia, semblaven desvirtuar el seu vertader significat. Els turistes, mira per on, aconseguim banalitzar-ho absolutament tot.

Durant els cinc dies que va durar el viatge, vam tindre l’oportunitat de passejar per diversos barris d’Istanbul, des dels històrics fins als més cosmopolites. Tanmateix, per moltes hores que passara trepitjant la ciutat, els seus contrastos mai van deixar de sorprendre’m.

Així, la primera vegada que vaig veure creuar-se un grup d’adolescents vestides amb túniques negres fins als peus i hiyabs al cap amb un parell de joves amb pantalons ben curts i minifaldilles, vaig fer uns ulls com unes taronges. Passaren unes al costat de les altres, sense dirigir-se ni una mirada, i continuaren caminant.

Aquella mostra de multiculturalitat tan flagrant em va sorprendre i no me la vaig poder llevar del cap. Arran d’aquella trobada, no deixava de detectar escenes similars que es repetien en cada racó de la ciutat i, sense excepció, jo em quedava mirant-les amb la boca oberta. Només als barris més conservadors, com el d’Eyüp, era difícil veure aquestes barreges ideològiques.

Amb tot, vaig cavil·lar dies, intentant entendre com una ciutat podia assimilar tants contrastos, i vaig arribar a la conclusió que, si això era possible ací, potser altres metròpolis havien d’intentar-ho amb més ganes. Al cap i a la fi, Istanbul sempre ha estat un cresol de cultura i moltes de les mesquites de la ciutat abans van ser esglésies. De fet, algunes d’elles fins i tot han acabat dessacralitzades. Potser aquesta conjunció d’opinions i punts de vista és el que fa créixer la urbs i ens continua atraient cap a la seua història i el seu present. A un costat Orient; a l’altre, Occident; enmig, el Bòsfor. Qui podria resistir-s’hi?

Malgrat tot, el viatge arribava a la seua fi i, ho cregueu o no, jo encara no m’havia enamorat d’Istanbul. En la meua ment, la ciutat era diferent a com ho era en la realitat. Me n’adonava que es tractava d’un lloc màgic però, en el meu cap, encara ho era més. Potser, perquè guardava la idea de Constantinoble que em vaig formar d’adolescent, quan veia passar diapositives dels mosaics de Santa Sofia i em prometia plantar-me a un metre d’ells.

M’agradaven els mosaics i les pintures de les esglésies, les rajoles blaves de les mesquites, els contrastos de la metròpoli, els seus carrers bulliciosos i els racons secrets que amagava on menys ho esperaves. Amb tot, continuava sense ser la Istanbul que jo havia imaginat i, en aquell moment, estava segura que tampoc era la ciutat que necessitava recórrer en les meues circumstàncies.

Encisada com estava amb la meua parella, no deixava d’imaginar com haguera sigut trepitjar els carrers de la urbs en la seua companyia. Tal vegada, raonava, així m’haguera deixat seduir per la metròpoli i el seu encant inigualable.

Però, dins de mi, sabia que eixe tampoc era el problema. Ni trobar a faltar el meu xicot, ni haver començat el viatge amb desgana, ni el fet que la ciutat no es corresponguera amb la idea abstracta i poc definida que tenia en la meua ment. La qüestió era una altra, però no me’n vaig adonar fins un parell de dies després, la nostra penúltima jornada a Turquia.

Teníem un programa ben intens que complir: des de l’hotel, férem una llarga passejada per la ciutat, en què vam visitar Sulaimaniya i la mesquita dels Prínceps. Després, ens desplaçàrem en autobús fins al Corn d’Or, la ria estreta que divideix el costat europeu de la ciutat en dues parts: la ciutat vella i la part de Gàlata. Allà mateix, vam pujar en telefèric el turó del cementeri d’Eyüp. En la seua part més elevada es troba el Pierre Loti Cafe, local que freqüentava l’escriptor i on vam fer una parada tècnica per recarregar energies i provar el famós cafè turc.

Asseguda en una taula de la cafeteria, vaig tastar per primera vegada aquesta beguda mentre gaudia d’unes vistes impressionants sobre el Bòsfor. Aquell lloc -no tan amagat com m’haguera agradat-, prompte es va convertir en el meu racó preferit d’Istanbul.

Encara que es tractava d’una zona turística, s’hi percebia una espècie de recolliment difícil de trobar a la ciutat. Potser el fet que el cafè estiguera envoltat per un cementeri hi influïa, perquè la baixada des del cim fins al barri d’Eyüp em va semblar una de les millors experiències que havia viscut a la ciutat. Sempre he pensat que els cementeris tenen una espècie d’aura especial. Em transmeten tranquil·litat i pau d’esperit i, sovint, la seua bellesa estètica m’ajuda a relaxar-me i oblidar les meues pors i preocupacions.

El cas és que, asseguda en aquella taula a tocar de la ria, amb el sol de març escalfant-me l’esquena, finalment ho vaig comprendre. El problema no era Istanbul. El problema era jo. No estava en el lloc indicat en el moment adequat. Estava en una ciutat preciosa… Que no encaixava amb mi. Perquè en aquell racó del turó, mentre xarrupava un cafè deliciós amb una quantitat de pòsit insondable, em vaig sentir en pau per primera vegada en tot el viatge.

Istanbul és moviment, bullici, activitat. És una ciutat amb un caràcter molt Mediterrani, malgrat estar-hi tan allunyada. Per això, mentre caminava per la metròpoli, tenia la mateixa sensació de no encaixar que tenia quan era a València.

El lloc on naixem i l’ambient en què cresquem sens dubte influeixen en les nostres vides, en la nostra manera de ser, especialment, mentre acarem el procés de fer-nos adults. Amb tot, cadascú té una part d’ell mateix o d’ella mateixa que no ve donada per cap experiència aliena, que li és pròpia i resulta intransferible. Això, de vegades, ens fa sentir-nos desubicats, però no sempre som conscients del que ens passa.

De fet, malgrat la calor agradable d’aquell matí, jo m’havia transportat de nou a Islàndia, a les seues màximes de dos graus en tardor, als seus paisatges salvatges i plens de possibilitats, a la seua aparença d’immensitat aclaparadora, i a una Reikiavik que em va enamorar per la seua senzillesa i els seus colors vius, en lluita constant contra el fred i el color gris. Allí m’hi havia sentit com a casa.

Ves per on, tenia un caràcter més nòrdic del que em pensava, perquè en els carrers de Reikiavik i entre els seus habitants havia percebut, per fi, que encaixava.

M’encisava el retraïment i l’amabilitat dels islandesos. Sentia que s’ajustaven molt al meu caràcter i, per això, l’exuberància dels turcs m’havia fet sentir arraconada. Istanbul és preciosa, però mai podrà ser la meua ciutat.

Amb aquest pensament al cap, vaig passar les últimes hores a la urbs gaudint especialment d’uns dels aspectes que més m’havia fascinat en xafar els seus carrers: els gats. Pot parèixer estrany, però vaig arribar a conjecturar que a la metròpoli hi havia més ciutadans felins que no pas humans.

A més, feia uns mesos que havia adoptat un cadellet negre per tal que em fera companyia a casa, i la seua arribada havia suposat el desenvolupament d’una autèntica bogeria per aquests animals. Així, la meua càmera de fotos va començar a omplir-se d’instantànies felines i em vaig adonar que al costat d’aquests éssers tan tranquils i independents aconseguia recuperar la pau que, interacció a interacció, m’arravataven les persones.

M’agradava contemplar els carrers d’Istanbul des de la seua alçada, tractant d’observar-los tal i com ho feien ells. Vivien a un altre ritme, amb una calma i una distància que envejava i amb la que em sincronitzava cada vegada que em creuava amb una d’aquestes criatures. “Mig islandesa, mig felina”, vaig pensar, divertida. Pot sonar estrafolari, però aquesta idea em reconfortava. Almenys, començava a tindre clar quin tipus de persona era. Només em calia aprendre a acceptar-me.

Aquestes reflexions em van servir per a deixar de pensar en la meua parella, aquell xic que m’esperava a València i que em deia cada dia que em trobava a faltar. Així vaig aconseguir aprofitar al màxim el viatge, encara que no de la manera que haguera esperat. I encara sort: un parell de setmanes després, la meua parella em va deixar.

De sobte, d’un dia per a l’altre, va passar de trobar-me a faltar a voler-me fora de la seua vida i, en aquell moment, jo vaig ser incapaç d’entendre-ho. Va ser aleshores quan vaig decidir tornar a fixar-me en els gats. Mentre acaronava el meu cadellet, que a poc a poc s’havia anat fet gran, vaig pensar que la millor opció era mirar-me la vida com ho feien ells. I, com diuen “Que vinga el que haja de vindre”. En qualsevol cas, jo estaré esperant-ho. O potser no. Perquè el més probable és que, el que haja de vindre, m’agafe de viatge.

Temps de lectura: 13 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close