Quan era menut vivia en una alqueria amb els meus pares i els meus avis. La nostra casa estava als afores d’un barri, abans poble, que limitava amb un dels nuclis més transitats d’una gran ciutat i tenia un campanar que donava nom al barri-poble. Per anar a l’escola agafava un camí que vorejava hortes i séquies. No recorde cap dia que no arribara a classe amb les sabatilles brutes de pols o de fang. Ara mateix, em resulta impossible assegurar com era de gran la nostra alqueria, perquè fa temps va desaparéixer, però quan era xiquet pensava immensa com un castell i jo el seu únic amo i senyor.
Ara mateix, em resulta impossible assegurar com era de gran la nostra alqueria perquè fa temps va desaparéixer però quan era xiquet pensava que era tan gran com un castell i jo l’amo i senyor de tot el que els meus ulls albiraven des de la pallissa on dormia Toni, el gat, i s’assecava la palla per als animals. Sovint, em ve a la memòria l’olor de la terra remoguda per l’oncle Tomàs i l’haca Matilde, la humitat de la sèquia del nostre pati i el soroll de l’escala de fusta que es queixava quan jo la pujava corrents camí del meu dormitori que compartia amb dos germans més. Les parets de la cuina tenien taulellets de ceràmica de Manises i les del saló eren blanques amb arrapades que deixaven entreveure una pintura de color blau.
Encara em sembla escoltar la veu potent i ben afinada de l’avi Ernest el Pouero cantant. “Porque yo, nací en el Mediterráneo. Nací en el Mediterráneo”. Quan Recorde el contacte dels llençols de cotó aspres de tantes rentades i lleugerament humits a les nits d’hivern. El millor de tot és el sabor de la llet de vaca que prenia cada matí a la cuina mentre la mare i l’àvia preparaven el dinar i el sopar per guanyar temps.Tot el meu món era allò. Vivien aïllats al marge de la ciutat i feien vida de carrer durant tot l’any. La mare treballava de d’espigoladora recollint els fruits que els llauradors menyspreaven i el pare era jornaler. Els mateixos oficis dels seus pares, els meus avis. Però tot es va acabar el dia que algú de l’Ajuntament va decidir que la zona on vivíem era el lloc ideal per a construir un parc d’animals exòtics en llibertat. De vegades, em martiritze pensant si la sèquia que teníem al pati s’ha convertit en el bassal on ara es remullen els cocodrils.
Ni nosaltres ni la resta de famílies de les alqueries veïnes estaven disposats a renunciar al nostre món. Però no ens ho vam posar fàcil. Ens van enviar moltes citacions i avisos per correu certificat fins que les mesures ens van transformar cada vegada en més dràstiques i, fins i tot, poc transparents. Ens van tallar la llum i els subministres de l’aigua potable. La vida allí era molt complicada sense els serveis mínims coberts i no vam tindre més remei que buscar un pis en un edifici amb ascensor al barri-poble. Més tard, l’avi va morir i a continuació el va seguir l’àvia. La mare va deixar de treballar d’espigoladora i no va col·locar-se en cap comerços de la ciutat, ni tan sols en l’hospital. El pare va trobar un lloc d’operari en una fàbrica, encara que no s’hi avenia perquè trobava a faltar el treball a l’aire lliure amb el vent i el sol en la cara i el contacte directe amb la terra. Ens vam obligar a viure amb un sou menys i jo em desdejunava sol cada matí perquè la mare tenia tot el dia per enllestir el dinar i el sopar, no com abans quan treballava. Per anar a escola agafava un autobús i dinava al menjador de l’escola. Per primera vegada vaig tastar la verdura congelada i el quètxup.
Algunes de les alqueries expropiades foren demolides, però la major part van sofrir actes vandàlics, ocupacions no desitjades i pintades. No hi havia ningú per vigilar-les, solament el centre educatiu bilingüe Montessori a tocar de les alqueries que daten d’època medieval. Fa poc ens han anunciat que les volen rehabilitar, encara que en algunes hi ha molt de treball a fer.
Fa poc he pujat al tercer tren del dia que em portarà a Osca, exactament a Canfranc. Mateu, el meu millor amic, es casa demà amb Olívia, una xica que va conéixer fa dos anys en un viatge a Egipte. Tots dos viatjaven sols i van connectar des del principi. Ella viu a Canfranc i és allà on se celebrarà el casament on estic convidat. Com que el tren tenia l’hora programada a les set de la vesprada he decidit sopar un entrepà a la cantina de l’estació de Saragossa.
Tinc ganes de visitar l’estació internacional de Canfranc. Es tracta d’un lloc mític amb més de noranta anys de vida que el segle passat va ser el punt de connexió de l’estat espanyol amb França i la resta d’Europa. Em sent un privilegiat d’anar-hi, encara que siga temporalment. Aquesta estació va tindre un paper important durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial perquè va ser un dels punts d’entrada de jueus que fugien dels nazis. Tots saben que en les seues instal·lacions es va emmagatzemar wolframi per a l’exèrcit nacional socialista que va bescanviar per or. Malgrat tot els referents històrics, l’estació va patir un degradació important que ara volen rehabilitar.
Poc després d’arrancar, el tren accelera de manera brutal i lluny queda l’edifici de l’estació, la gent que espera a les andanes, els edificis dels voltants i el paisatge es difumina. El tren s’ha desbocat i per megafonia el conductor ens comunica que tot està controlat i que és molt important que tots mantenim la calma. Cap passatger s’ho creu i estem segurs que descarrilarem.
De sobte tinc una revelació. Jo vaig fer un viatge a Egipte i allà vaig conéixer Olívia. A més, encara que em batejaren amb el nom de Miquel tots em coneixen com Mateu, el cognom familiar. No soc un convidat a les noces d’un amic. Soc un dels actors principals i he d’arribar sí o sí.
El tren continua la seua marxa descontrolada trontollant sobre les vies que semblen plenes de pedres. Els sacsejos del tren són tan brutals que l’equipatge cau i invadeix el corredor i la porta del bany s’obri i es tanca amb un soroll somort pels crits i les queixes dels passatges que saben que tot està perdut i no hi ha res a res.
Algunes maletes s’han obert i el seu contingut s’ha escampat per terra i dificulta el pas d’alguns passatgers que intente obrir-se pas cap a la palanca d’emergència. Als meus peus arriba una botelleta (perfum? desodorant en esprai?) Com que un passatger havia comprat una caixa de botelles de vi que s’ha caigut amb el trontoll l’olor d’alcohol es barreja amb el dels vòmits que alguns passatgers no han pogut evitar. El pànic s’ha apoderat de nosaltres que, degut als nervis, ens abracem al respatller del seient de davant per evitar caure en el corredor. Jo també ho faig com un nàufrag a una taula i el teixit blau que protegeix la part on es recolza el cap es trenca. Tinc a les mans un tros de tela de color blau, com les parets de la casa de l’alqueria, de tacte aspre i un poc humida, com els llençols del meu llit de xiquet. Tot em recorda a la casa on vaig passar part de la meua infantesa amb la família al complet. Rememore l’aroma de la terra remoguda gràcies a l’esforç de Tomàs i Matilde, i també el sabor de la llet dels desdejunis amb la mare i l’àvia cuinant. Com encara tinc present la cervesa i l’entrepà de truita de ceba del sopar em venen ois.
Les llums del tren parpellegen fins que s’apaguen i poc a poc els crits de la gent pugen de volum. Si fos ara a casa, a l’alqueria, rascaria la pintura blanca de les parets del saló. Estic segur que baix de la pintura blava se n’amaguen d’altres de colors diferents. Potser descobriria pintures de diferents colors. I els cocodrils, sentiran remordiments per xipollejar en un bassal que no els pertany?
De sobte, tot es queda en silenci. La foscor dóna pas a una bruma i fa a l’olor de flors xafades i el xiuxiueig d’aigua corrent de l’exterior ens submergeix en una atmosfera tranquil·la i i relaxant. Una veu potent i ben afinada ens anuncia que podem abandonar el tren i l’obeïm sense posar cap objecció. És curiós, però tots formem una fila ben ordenada i baixem sense presses i sense parar atenció al contingut vessat per les maletes. Ningú sap on ens trobem però ens sentim profundament confiats i calmats.
Porte encara entre les meues mans el tros de tapís protector del seient de davant meu. Em sorprén perquè el teixit ara és suau i de color blanc. De lluny, descobreix un riu de poca profunditat on entre fins que l’aigua em cobreix fins els genolls. L’aigua és fresca, neta i s’assembla a la sèquia que, quan era menut, poc podia imaginar que invadirien els cocodrils.
Imatge: Pixabay
Temps de lectura: 8 minuts
