Fins i tot els murmuris
àlgids tronen d’arbre a arbre,
i les intermitents
estocades de llum
foraden fulles, lent.
Podrides les arrels
de la societat, món,
emmascarades en
flors postisses, rebel!
Em rebel! I l’entorn
me xarrupa i m’escup
cap el tràfic del cel.
Ara em pesa, em pesen
les estrelles sagnants,
lluny, lluny, lluny i de pressa,
desig l’últim alè
enmig de les arbredes,
ni la nau més veloç
em podrà satisfer,
perquè finalment, és
hora d’enfonsar-me, sí,
pesa… com pesa el temps.
Temps de lectura: 0 minuts
