La faena de pensar, si ens atrevim a fer girar la dita que creu que “això no és faena”, descobrirem que, ben al contrari, és la més decisiva, la que al llarg de la història ha anat alliberant la humanitat de la pesantor d’obtenir el pa de cada dia. Com creuen els biòlegs, tot en la natura vivent és intel·ligència. Tot i que el fet de pensar és una acció, un treball gens ociós, paradoxalment, exigix molt d’oci per dur-se a terme. Ara bé, es tracta d’una acció invisible, la productivitat sensible de la qual apareix com a llibres, aparells, revistes, discursos, classes… força personal i alhora tremendament social: en exercir el pensament enllacem amb els talents del nostre temps i amb allò de més excel·lent de la tradició humana. Tasca de llibertat, útil i de les més dignes per al ser humà, segons Immanuel Kant, tots en tenim una obligació de practicar indefugible. I just perquè no és força física, visible, molts sentits comuns menystenen el pensament com a treball. Moltes nacions i gents, com que no en palpen, la “utilitat” del pensament, ni hi creuen ni el practiquen. Fixem-nos en les deficiències del sistema educatiu com a exemple d’absència de pràctica mental entre la nostra gent. Més: no sols la majoria creuen que no és faena, sinó que es té la intuïció que la pràctica i expressió del pensament porta mals auguris. Sí, perquè el pensar sempre té un fort basament ètic, compromís radical amb la humanització, t’enfronta, de vegades, als teus, i desferma fissures irreparables amb l’acord social, que els qui denigren allò humà exploten com a odi als talentosos. Terrible paradoxa: allò de més pròpiament social i humà i allò més antipopular.
D’ençà que l’espècie humana engegà la humanització, quant ha hagut d’observar, reflexionar, descobrir, inventar —quanta faena mental, del més refinat enginy— per no ser burros de càrrega, esclaus suorosos del pa de cada dia, per alleujar-nos els mals d’un cos que a la fi ens fallarà! La casa i el confort no són invencions menors. El sentit comú, però, aprecia —i molt— aquests avantatges de la civilització i tants altres com els mitjans de transport, els ponts, tota mena d’artefactes que li proporcionen una vida còmoda sense adonar-se’n que des del més simple —un misto, per exemple— al més complex —l’actual teoria sobre l’origen del cosmos— tot en l’home ha estat fruit de l’artificialitat del pensar. Probablement, la majoria de les nacions i de les gents continuaran a menysprear els talents pensadors sota criteris de(anti)fe tomassiana: si no ho veig i no ho toque, no m’ho crec. Tanmateix, al present, cal fer front a la mentalitat d’utilitarisme empíric, instal·lada a l’àmbit científic i sacralitzada com a eficàcia tecnològica. A hores d’ara, aquesta ja ha esdevingut l’enemic infiltrat —com a nou sentit comú— més corrosiu de l’esperit científic i del pensament en general. Això no obstant, si l’home anhela l’assaig d’humanitzar-se infinitament, haurà de continuar pensant i fer d’aquesta activitat la més central, gran i noble tasca.
Temps de lectura: 2 minuts
Estic completament d’acord. Avui a diferència d’èpoques passades, inclús al mon de la ciència o la ingenieria que a priori beuen de la reflexió i el pensament, l’estudi està enfocat de manera molt estreta. Vull dir que qui estudia la resistència dels materials front la corrosió marina (per citar un exemple) està tan concentrada en el seu camp de treball que habitualment no dedica temps a altres motius de pensament i reflexió. Trobe que seria molt positiu dedicar temps a qüestionar-se coses que s’allunyen del nostre camp d’estudi. En canvi, des que som menudes, ens fan triar entre ciències o lletres (quants cops t’han preguntat a casa o les amigues allò de si ets de ciències o de lletres), i damunt semblava que si eres de ciències estava mal vist que t’agradés la filosofia o la literatura. Xe, un destarifo! Siga com siga, m’ha agradat el teu relat i sobretot la teua reflexió. Gràcies!