Nus

Quan era adolescent vaig fer un viatge de final de curs a Calella. A l’anada, dins l’autobús, era una més de la classe: les mateixes ganes de festa i el mateix impuls nerviós que la resta de les altres quaranta-dues persones en ruta. Ens quedàvem a dormir uns dies fora de casa, lluny de la mirada dels pares i la família i això ens excitava sobre manera. Les ganes de gresca de cadascú de nosaltres, multiplicades exponencialment per la set de cercar noves experiències del grup, van fer que la pobra secretària del centre educatiu que es feia càrrec de nosaltres resés més d’una vegada al replanell de la planta on teníem les habitacions de l’hotel, això de “mai més”, molt abans de que eixa frase es posara de moda pel maleït accident del Prestige a les costes gallegues.

En eixe viatge vaig ballar el que no està escrit i vaig descobrir la màgia de caminar vora la mar de nit de la mà d’un xic que deie (i feie) petons en lloc de besos.

A la tornada ja no era la mateixa, malgrat portar idèntica roba i sabates que a l’anada, les úniques peces que em quedaven més o menys decents. Una part de mi tenia ganes de tornar a casa, però una altra tirava de mi en sentit contrari, com un fil finíssim i subtil que m’atreia de nou a aquella sorra que deixava enrere, mullada d’aigua i de lluna.

La relació amb el xic va continuar, primer de forma epistolar. Després d’unes quantes cartes, cridades de telèfon, viatges d’ell per a veure’m, i més i més petons, em va deixar. He esborrat la manera en que em va donar la notícia de que trencàvem, però recorde perfectament quan, poc després, embogida d’ell, vaig telefonar a sa casa mil i una vegades tragant-me l’orgull i perdent els pocs diners que tenia per a passar la setmana. Aleshores encara existien les cabines telefòniques a les places. Marcave un a un els números del seu telèfon que me sabie de memòria (encara avui el recorde) fent girar la rodeta de l’aparell i aguantant l’alè cada vegada que començava el ritual de la trucada. Però ell no contestava mai. De vegades ho feia sa mare per a dir-me que no estava a casa i que li passaria l’encàrrec. Una a una la cabina de telèfon va anar engolint-se totes les monedes, i la poca esperança que ja em quedava. En la darrera telefonada, sa mare em va dir enfadada que no cridara més, que ja estava bé, que si no m’havia enterat encara que en eixa casa no volien saber res de mí.

Senzillament no m’ho creia.

Eixe dia caminava embotida en unes xiruques amb la sola mig trencada i tropeçava en cada vorada. No podia imaginar que la festa s’acabara tan prompte.

Després de preguntar-me a cada mitja hora què havia passat i penedir-me pels racons com un ànima en pena, recorde un dia que vaig anar a la platja, em vaig treure les sabates de cordons que m’oprimien els peus i vaig prendre el bany. Vaig agafar aire i em vaig capbussar. En treure el cap de nou, tenia els ulls ben oberts i una mirada circumdant. Sentia tota la mar per a mí. Havia llegit que les abelles tenien dos ulls compostos al costat del cap i una percepció visual en forma de mosaic. Mentre surava, complaent, pensava que potser en la meua vida anterior havia nascut abella i calia volar un poquet més de flor en flor. Em vaig riure de la meua ocurrència. Acostumava a ser una persona divertida i riallera, però feia massa temps que res em feia gràcia i escoltar-me de nou alegre va ser molt agradable. Captava la llum de la mar millor que mai. La imatge del nòvio es va esvair, enlluernada pel que veia al meu davant. Em sentia poderosa. Veia lluny, lluny. Tota una vida plena de possibilitats m’esperava.Tot just començava el viatge.

Heu de saber que mai he tingut sentit de mesura. O m’ofegue en un got d’aigua o em bec l’oceà.

Vaig reviscolar.

Des d’aleshores he nedat en unes quantes aigües i viscut unes poques festes.

Fa uns anys vaig estar en una, de festa. Me vaig comprar unes sabatetes color plata per a l’ocasió, d’una botiga molt cara i selecta. Em semblaven tant boniques…Tenien el taló alt i prim. Me les mirava i em recordaven les sabatetes la Ventafocs. Unes sabatetes màgiques que ho aconseguirien tot.

Eixa nit a la festa vaig ballar amb homes i dones, vaig cantar en el to més alt, els prínceps feien cua per a besar-me el coll i les galtes. I jo, amb el frenesí de la música i capitanejant un trenet d’amigues, vaig arribar al lavabo per a acabar besant la meua imatge en el tocador de senyores. Les sabatetes m’espentaven per la sala, i no em feien gens de mal. Al final vaig pegar voltes i voltes sobre mi mateixa. Ere la regina de la festa. O això em pensava.

Al dia següent tenia els peus endolorits, i un mal de gola insuportable. Els xics que la nit anterior semblaven prínceps, en realitat eren gripaus. I la meua persona, de la nit al dia, havia esdevingut la bruixa del conte. L’embolic no podia ser més gran. El meu cap va volar i tenia la sensació de no parar de caure, com en un malson inacabable. Una por infinita es va apoderar de mi.

En un temps, no vaig saber ni nugar-me unes senzilles xancletes d’estar per casa.

Amb el cap i el cos totalment impracticables, vaig caure dins d’un pou uns quants mesos. Vaig estar en mans de metges, acupuntors, massatgistes de l’esquena i de l’ànima i d’una psicòloga. Els amics quedaven amb mí per a prendre tes, visitar botigues amb encant, comprar-me botons de colors i regalar-me plomes per a escriure. Tots em sostovaven per a que no caiguera del tot.

Recorde poc les converses que vaig tindre amb la psicòloga, però tinc clavat d’ella que mai defallia, un a un em desmuntava tots els arguments de pou que jo li portava a cada visita i al llarg de tota l’hora que durava la sessió, m’explicava, m’explicava i m’explicava. M’entrava per molts camins: m’argumentava amb la lògica, em contava històries, contes, anècdotes, d’ella, d’altres pacients, em feia veure imatges que em poaren. I si la tallava per a obrir altra vegada una escletxa al dic que estàvem construint, ella em sorprenia per les travesses. I sempre m’avantatjava. Era una dona amb recursos. Un dia, vam vore que teníem el mateix vestit i que a les dos se’ns queia l’ornament taronja que portava. Va ser divertit saber que anàvem amb idèntic abillament i descobrir que ens fastiguejara igualment que ens caiguera la floreta dels nassos.

Fora com fora, eixia de cada sessió animada per a passar la setmana.

Un llibre després i una nova festa (vaig ser capaç de corregir i editar relats que havie escrit temps abans) i vaig conseguir eixir del forat.

Però encara em trobava un poc perduda. Què fa una quan ix del pou i es troba un desert immens per davant?

“Caminar. I sempre endavant, que cap a enrere no hi ha res”. Aleshores vaig recordar -ara sí- les paraules de la psicòloga.

I li vaig fer cas.

Ara viatge descalça i de tant en tant me despulle, agafe aire, em submergeixo a l’aigua i trec el cap després: tota la mar per a mí, el viatge inabastable. M’agrada pegar la volta sobre mi mateixa i mirar espaiet. Fa anys que no tinc mil ulls. Ara puc vore de prop, que és el que m’interessa. També l’oïda s’ha afinat i escolte el soroll de l’aigua que s’apropa al meu cos i l’acarona en xicotetes ones. He après també a ballar descalça.

L’última festa la vaig organitzar jo. Anava tota xula amb un vestit roig bordeus lleuger i còmode. Els peus nus. No hi havia ni prínceps ni bruixes. Vaig dibuixar i escriure algunes cosetes d’ambientació. Sonava la música i el so de les ones. Vaig ballar i riure tota la nit.

Malgrat ser l’organitzadora, no vaig saber qui era la regina de la festa. Potser perquè les convidades anaven també descalces, però no ho sé cert, estava massa entretesa passant-m’ho bé.

Al dia següent em vaig despertar prompte i molt animada. Vaig obrir l’armari i vaig rebuscar amb les galtes enceses entre les caixes del sabater de l’habitació. Corrie més que meló, no volie prerdre el llampeig de la idea que tenie al cap. I per fi les vaig trobar, les sabatetes grises, les de la Ventafocs, les que no me van fer mal en la festa, però que me van abocar dins d’un pou negre després.

…eren tan boniques….

…tenien el taló alt i prim…

Amb els peus nus, vaig agafar la tablet (estem ja en els temps dels mòbils i de les eines digitals) i vaig fer una foto i una composició artística que em va convertir en la primera estrella que viatjava al llom d’unes sabates-carrossa. Una Ventafocs un poc salvatge i descarada. Em vaig mirar a l’espill de mi mateixa i em vaig estar rient una bona estona.

I vaig vore la mar inabastable….

I vaig comprendre el que volie dir la paraula possibilitats…

Per la vesprada ho enviaria als amics.

Tenia ganes de contar-lis cóm havie acabat la festa.

Després vaig tornar al llit, que m’havia alçat molt de matí i estava esgotada.

I vaig dormir…

I dormir….

Vaig dormir el que no està escrit.