La revista més vital

O sea…

Mire’m vosté. El mestral quan bufa aquí, en aquest indret, fa goig de veure com alça la mar i em ve aquell “ alça pilili ” que  deien les persones d’abans quan escoltaven alguna barbaritat i reien, reien molt i crec que tenien l’esquena molt ampla per tot i de tots. És clar, ara no se n’escolta cap d’imprecació perquè no es fa petar la llengua com temps enrere, però de tant en tant…
I jo ho vinc a dir perquè aquest matí de maig i amb aquest ventijol que fa engrandir els grans monticles d’arena, convida a passejar-se i a agrair que . hom ha matinat. Fa un dia bo a mitges, però no ens podem queixar. No és un dia regalat. És dissabte de matí i prou. Les dunes a Dénia estan boniques i les tiges ufanoses de fa quinze dies ja amollen les seues llavors. Caderneres i verderols omplin el pap i fugen a estols cada cop que passa un runner. He d’anar amb compte perquè la senda n’és plena de caragols que resten reclosos dins la seua closca; no fa humitat i mandrosos han preferit restar enmig del camí tot esperant la rosada que hui no ha arribat a collar. De tant en tant un passejant o qualsevol matiner amb tres gossos. Un nugat i els altres solts. És curiós com sempre va lligat el gos petit i sempre van solts els gossos grandots, d’aquells que poden anar-te al darrere o t’ensumen les parts baixes i no deixen de fer-te empipar. Bé. És un dia curiós. La gràcia del món.
Dues xicotes. Gracioses. Les observe quan vaig caminant de pressa, ràpid, perquè si vas lent és com si passejares i no es tracta d’això, un vol fer exercici de trellat. Totes dues van molt conjuntades. Blanc i rosa. Rosa i blanc. No xarren, no es diuen res i tampoc observen la mar,que és a la vora, ni duen cap càmera de fer fotos per immortalitzar l’eixida del sol incipient i penjar-la al Facebook i esperar a tindre 50 “ me gusta”, tot desitjant el bon dia amigues i amics. Jo vaig més lleuger i les meues sabates amb el seu cloc cloc que jo exagere perquè em senten les alerta, i em deixen pas perquè totes dues ocupen la senda sencera, conscients que és molt matí i elles ocupen el món perquè s’ho valen, o almenys s’ho pensen això. Les xicotes rosses amb cua i de rosa i blanc deuen ser així; sí, ho he llegit.
Bé, al que anàvem. La de la dreta s’ha apartat i em deixen pas. – Gràcies. No rep cap resposta. Seguisc el meu camí.
He arribat al meu banc habitual. M’assec. És un banc estratègic i d’allí veig els peixos perquè està vora el moll. Les llises van i venen i giren cua i no tenen por perquè deuen estar habituades a les gentades. Unes gavines volten i volten pels costats i riuen i fan aquells crits entre eròtics i ridículs que fan agafar aquella vergonya al subconscient. Un cranc es descara i trau els ulls primaris fora de l’aigua i perd la por i li pega per prendre el primer sol damunt la pedra enjardinada de verd vora mar. I estic bé. I venen dues xicotes rosses i van de rosa i blanc i s’asseuen al meu costat. Oloren bé, com de perfum a granel de la botigueta de baix de casa, però oloren bé. No parlen i estan al meu costat. Ja sé que no m’han dit ni bon dia ni m’han contestat a les meues ridícules i pot ser arcaiques “gràcies”, però aquí estan, vora meu. Continuen assegudes i jo em mire els peixos, el cranc, les gavines… Ara un iot engega el motor, Baleària crida els passatgers retardats i els minibusos comencen a circular amb tres o quatre passatgers que deuen anar a l’hospital, o a servir els primers desdejunis a qui encara continua la festa des d’ahir al vespre. Les xiques de rosa i blanc i que són rosses treuen el mòbil i no parlen. Sent el tac tac tac dels xats i la musiqueta estúpida de les respostes. No miren els peixos, ni les gavines, ni els fa nosa Baleària, ni la pudor de gasoil del iot… Miren el mòbil.
Ostia, me cago en la puta”. Ja n’ha parlat una, a la que li ha caigut el mòbil a terra. L’altra no s’immuta. Ara sóc jo qui se’n va. Deixe a Cleòpatra i Salambó i decidisc anar-me’n cap a la biblioteca d’Alexandria. I això que eren totes rosses, discretes, vestides de rosa i blanc i feien molt bona oloreta.

 

 

 

 

 

 

Temps de lectura: 4 minuts

4+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close